Neva

Neva. Des de fa hores. A poc a poc.

El matí d'aquest dissabte ha pres un altre caire, un altre ritme, una altra llum. Hi ha un silenci especial, tot ha quedat esmorteït.

Falta una setmana per Nadal. I en un dissabte en què la resta de la ciutat envaeix supermercats i centres comercials, jo m'estic al menjador de casa, mirant per la finestra, gaudint de l'espectacle i deixant-me embolcallar per la màgia d'aquesta neu tan esperada.

Bones Festes.

Que siguin bones i que siguin festes en la mesura del possible. D'alegria compartida. Amb o sense neu.

Mea culpa. I això també és Suïssa.

En tres dies, dues experiències que m'han posat la pell de gallina a Fribourg. El pitjor: que no he reaccionat. Que he fet com els suïssos, i he mirat cap a una altra banda. Literalment.

En uns grans magatzems, en una tarda tranquil·la de dimecres, una senyora es dóna un cop monumental amb un vidre que feia d'aparador de coses nadalenques i que, mal posat com estava, costava de veure i, per tant, d'evitar. La dona va acompanyada d'una altra persona, que mira de consolar-la i tranquil·litzar-la, després de la santa trompada i de l'ensurt. Cap dependent no se li acosta per veure si està bé. Ningú no se la mira. Només jo, de reüll, de lluny i sense saber gaire què fer.

Un divendres a la tarda en hora punta, en una andana de l'estació de tren, dos minusvàlids en cadira de rodes xoquen l'un amb l'altre, creant desperfectes a una de les cadires i deixant-los a tots dos sols i desamparats en una andana que ja es buida i en la qual aviat no hi quedarà ningú, fins que arribi el proper tren, vint-i-cinc minuts més tard. Aquesta vegada tinc una mica més d'excusa: ho he vist des de la rampa de baixada a la zona de guixetes, atrapada entre la multitud que, com jo, s'afanya per no perdre l'autobús que va sincronitzat amb el tren. Igualment, no he vist que ningú hi acudís. Ni tan sols que els mirés.

Com m'he tornat? Com ens hem tornat? M'estic amarant de l'estil suís! Serens, educats i cívics amb les seves coses, però, i els altres, què? Que els bombin? No sé si és que sóc a la "Suisse Romande" i tothom va una mica per lliure. Voldria pensar que a Zuric o a Berna les coses haurien estat diferents, però alguna cosa em diu que potser no. I a Catalunya, què hauria passat? Em fa la sensació que encara hi queda el pòsit llatí i mediterrani, allà.

Aquí, aquests dies, dosis de fredor humana mentre anem omplint aparadors de falsa calidesa.

L'acompanyament silenciós

Aquests dies em sento molt acompanyada. En veu alta però també en silenci.

A molts no us ho podré agrair mai en persona, bàsicament perquè potser alguns de vosaltres ni en sou conscients, que m'esteu acompanyant. I si he escollit precisament aquest moment per dir-ho és perquè fa anys que gaudeixo del suport i de l'amistat de molts vosaltres i ser aquí, a Fribourg, ha canviat la forma però no el contingut.

I, de fet, m'agrada haver tingut l'oportunitat de canviar les fórmules de comunicació amb vosaltres. Amb alguns hem passat de veure'ns en ocasions socials molt puntuals a escriure'ns parrafades per correu electrònic. Amb d'altres no ens escrivim gens sovint però en canvi cada cop que ens retrobem és com si fos ahir. Amb alguns no cal ni veure'ns ni parlar ni escriure, com aquell qui diu. Hi sou sempre i prou.

Aquests dies hi fa fred, a Suïssa. I m'encanta. Perquè al caliu de casa i dels llocs on la gent es reuneix per compartir-hi grans i petits moments jo hi veig les vostres cares, hi sento les vostres veus i m'alimento del vostre acompanyament silenciós.

Aquí hi ha roba estesa...

...i ja m'està bé, que n'hi hagi! Com sabeu, l'expressió s'utilitza quan no convé parlar de segons què perquè hi ha gent davant. En aquest cas, doncs, sou més que benvinguts.

Parlem de rentadores. De roba blanca i de roba de color. De roba delicada. De detergents líquids i en pols. De suavitzants i pastilles contra la calç.

A veure, siguem clars: algú s'han llegit alguna vegada el manual d'una rentadora? Jo, ho confesso, no ho he fet mai. Sempre he escoltat consells. Primer, de mares i àvies amb qui fas el relleu de les tasques de casa (quan ets adolescent, perquè et deixen sol; quan ets universitari o "erasmutari", per espavilar-te; però sobretot en independitzar-te!). Després, d'altres familiars propers, d'amics, coneguts o col·legues de feina. I, finalment, sempre pesques alguna conversa d'autobús amb mòbil del tipus "Paco, ya has puesto la lavadora?" o semblant.

La qüestió és si sóc l'única que ho fa així, "a sac", o som més, al club dels "la poso i ja està". Evidentment separo blanc i color (una altra gran polèmica, segons he pogut comprovar! Per mi blanc és blanc o beige molt clar o color os, però res més!), poso detergent (en pols, en el meu cas), suavitzant (el més neutre que trobo: això de les lavandes i les llimones, pel rentat, no m'acaba de convèncer) i pastilla clàssica Calgon (quan me'n recordo, que no és gaire sovint, ho reconec).

I ara, els grans dubtes existencials: quant us dura, un rentat normal i corrent? Quins són els avantatges d'un rentat molt més curt? Per a quines peces sí i quines no? I aquest sabó de roba delicada pel rentat a màquina, és útil, realment? On el poseu, al lloc del detergent o del suavitzant? O directament a dins, potser? Què considereu que és roba delicada? Perquè si és delicada, delicada, no la renteu a mà o bé la dueu a alguna tintoreria?

Em puc llegir el manual. Puc anar a veure com ho fa la mare, l'àvia, un germà, alguna cunyada, la sogra, l'amic o el conegut. Em puc comprar tots els productes del mercat. Amb tot, per mi posar una rentadora continuarà sense tenir gaire més secret, em sembla: separo la roba, poso els productes, selecciono un programa d'aigua freda o molt poc calenta i llestos.

Què, ho faig fatal? La roba prou bé que surt...


Avui, als 34 anys i dos mesos i mig, se m'ha acudit que podria començar-hi a pensar una mica més. I compartir-ho amb qui vulgui participar del debat una estona.

Bona rentada!

Mal de nit / Carta a un poeta

Fa temps escrivia la meva "Carta a un jove poeta", dedicada al meu germà Eloi després que li atorguessin el XVI premi de poesia Miquel Martí i Pol pel seu poemari Mal de nit. El recull ja ha estat publicat.

Avui no escric a un jove poeta. Avui escric a un poeta. Jove, potser. Però poeta, en el sentit més pur de la paraula.

El teu Mal de nit és una gran, grandíssima aportació literària al panorama de la poesia en català. I no em fa cap mena de vergonya dir-t'ho. M'és igual que l'Eloi Babí sigui el meu germà. O, més ben dit, no m'és gens igual, sinó que després d'haver llegit la teva poesia dic en veu ben alta que estem davant d'un poeta en majúscules.

Als altres, tampoc no em fa vergonya dir-vos que llegiu Mal de nit. Llegireu poesia. De molta qualitat.

Un tastet?


MIRATGE

Somio en nosaltres les nits de naufragi
i suplico per als dos auxili i tendresa
abans que el destí ens faci insalvables,
abans de l'estrall de l'amenaça.
Mentrestant
la paraula callada et segueix estimant,
dolcíssim miratge del nostre futur
que vull amb dolor darrere el silenci.
Així et mantinc, al present fràgil
i al pensament, mentida antiga
que em sobreviu abans d'enfonsar-me
a l'abisme opac de la realitat.

GENETS DEL XXI

La llum abandona el món.
Set genets porten malson
en un sord, mortal galop
final, termini de la por.

Vinguts en fosc de qui sap on.

EN TU L'ONADA

L'essència ets tu.
En tu l'onada.
Jo només sóc una àncora vella
cansada i feixuga al fons de la mar.

És l'aire qui t'abriva,
el sol i el migdia.
Mestressa sinuosa al cor de la llum,
navegues desperta la barca gosada
que solca valenta els camins de la sal.

L'essència ets tu.
En tu l'onada.
Jo dormo un son com d'àncora vella
caigut en un somni de quietud oxidada.



(L'acte de presentació del llibre es farà el proper dimecres dia 16 de novembre al Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès a dos quarts de vuit del vespre)

Zero graus

Són els que hem tingut aquest matí a Fribourg quan m'he llevat.

Són els que em provoca la notícia que el senyor Sarkozy no hagi assistit al part de la seva segona dona. Sincerament, ja s'ho faran.

Són els que desitjo de violència a partir d'ara al País Basc.

Són els que em paralitzen la sang quan veig certes fotos a la premsa, aquests dies. Cal que veiem cossos assassinats?

Són els que té d'incoherència el senyor Obama quan envia tots els soldats desplegats a l'Iraq cap a casa abans del Nadal.

Són els que penso que transmetrà el més que probable nou president del govern espanyol a la resta del món.

Són els que rebran les propostes del senyor Boi Ruiz & co., si continuen com fins ara.

Són els que té d'empatia envers Catalunya l'actual govern espanyol.

Són els que deu tenir d'intel·ligència la (senyora) Paris Hilton quan reconeix que no pensa, realment; només avança ('I don't really think, I just walk').

Són els que, en definitiva, ens deixen freds, congelats i garratibats davant de tanta de-gradació.

Contes terapèutics

Són els que, per exemple, explica l'Aileen Finlay, coordinadora del taller al qual he tingut el privilegi d'assistir fa uns dies a Edimburg. L'Aileen es dedica principalment a anar d'escola en escola i de centre en centre explicant contes a joves i adults amb algun grau de discapacitat física o mental.

Com se'n surt? Afegint-hi elements diversos de percepció sensorial per fer-los sentir el mateix que sentim nosaltres quan escoltem un conte: emoció, interès, alleujament, catarsi personal. Per això acompanya la veu amb objectes que el públic pot tocar, agafar i fer circular, a més de cançons, repeticions, moviment, etc.

I és que, pensant-hi una mica, escoltar un conte (si ens l'expliquen bé, és clar) sempre ho és, de terapèutic, tinguem l'edat que tinguem. Quant fa que no ens expliquen un bon conte? Jo aquests dies n'he sentit uns quants, tant al taller com a una vetllada per a adults durant la qual se'n van explicar tres de llargs i molt inspiradors.

Feia anys que no me n'explicaven cap. Molt probablement els que fa pocs anys que heu estat pares no podeu dir el mateix, i també molt probablement esteu tornant a reviure i gaudir de l'experiència, si bé potser encara no heu tingut temps per aturar-vos i pensar-hi.

Per als que no recordeu quan va ser l'última vegada, una petita recomanació: busqueu algun bon contista i deixeu-vos sorprendre! L'efecte balsàmic és immediat.

Bon conte!

Em fa gràcia

Aquests dies comença a fer fred, en terres helvètiques. Encara és un fred agradable, que pren més força als matins i als vespres, i que permet anar vestit de tardor, ja.

I em fa molta gràcia observar la gent. Als autobusos, als trens, pel carrer. Tothom va "nou". Bolsos que encara no estan ratllats, pantalons amb els baixos ben nous, jerseis sense "boletes", jaquetes amb els colls impecables, sabates sense els talons desgastats.

I és curiós veure l'efecte "dilluns", sobretot entre els joves. Puges a l'autobús o al tren a primeríssima hora i l'adolescent de torn va amb les bambes d'últim crit que encara brillen, la joveneta ultramaquillada porta un jersei preciós que hauria de reservar per alguna altra ocasió perquè molt probablement acabarà fet miques en pocs dies pel pes de la bossa escolar, la mare orgullosa de la trena engominada de la seva nena li ha comprat la darrera invenció de la Hello Kitty (algú em pot explicar el per què del renaixement del fenomen, per cert?) i el jove executiu amb el vestit Calvin Klein d'estrena, també.

Fa goig, estrenar, i tant que sí! Però em fa gràcia comprovar que, un cop més, els humans som d'allò més previsibles. Comença a fer fresca? Dissabte a comprar. Dilluns a estrenar.

S'ha de ser imbècil

I perdoneu que sigui tan dràstica. Però és que llevar-me de bon matí i llegir al diari les declaracions del Cristiano Ronaldo em fan començar el dia de molt mal humor.

Dir als 26 anys que la gent t'enveja perquè ets "ric i guapo" hauria de formar part d'alguna llista que permetés sancionar l'infantilisme, la futilesa i la insensibilitat. Sobretot això últim.

S'ha de ser profundament insensible per fer aquestes declaracions en els temps que corren. S'ha de ser imbècil.

Converses

El gust per una bona conversa. Aquesta és la resposta que he donat a la pregunta "Què és el que més t'agrada d'aprendre llengües?" que m'han fet recentment.

I m'he recordat de la Carmen Martín Gaite, que citava l'altre dia, i el seu monotema literari: la comunicació, el fil que no es perd entre humans que parlen entre ells, el gust per la "retahíla".

I m'he recordat d'aquesta frase que cito a banda del poeta Paul Matthews, sobre la casualitat que el gust i la parla coincideixin en un espai tan petit com la boca.

I m'he recordat de la pel·lícula Last Night (i d'algunes altres, com ara Before Sunset, Before Sunrise o la clàssica Sleuth, d'en Mankiewicz), on tot es basa en converses.

I m'he recordat de tantes i tantes vetllades on la sobretaula i la conversa que s'hi ha generat ha estat el millor de l'estona compartida.

I, ja que no puc mantenir una conversa ara mateix amb vosaltres per parlar-ne, m'he decidit a deixar-ho escrit en unes quantes ratlles.

Calidesa ferma

calidesa ferma: combinació de paraules que poden semblar buides de contingut però que configuren el criteri pedagògic principal de l'escola on treballava a Barcelona i que jo intento transmetre als meus alumnes, allà on siguin, dia a dia, ja que, pel que he pogut comprovar, dóna uns resultats excel·lents.

L'Anna B. té 17 anys a punt de fer-ne 18 i és una alumna de l'escola suïssa on treballo actualment. L'Anna copia als exàmens. Molt.

Quan la vaig conèixer, ara fa un any i mig, vaig ser la seva professora d'anglès durant només sis setmanes, en una substitució puntual que em va permetre treballar per primer cop en una escola de secundària del país. En els quatre exàmens que vaig posar als alumnes durant aquest mes i mig de classe, l'Anna va copiar.

La primera vegada, en descobrir-la, em vaig limitar a mirar-la fixament mentre durava l'examen. Es va posar molt nerviosa, va poder copiar poc i malament, va aprovar molt justeta i em va odiar profundament, suposo. Va fer cara d'enfadada durant almenys dues setmanes seguides. No va participar oralment a classe cap dia.

La segona vegada, li vaig agafar els apunts de la falda tranquil·lament, com aquell que res, i vaig deixar que continués l'examen. Ningú més no ho va veure. Només ella i jo. L'enfadament li va encendre la mirada, aquesta vegada. No va fer els deures cap altre dia del trimestre.

Al tercer exàmen, la vaig deixar copiar tranquil·lament. Li vaig corregir i, al costat de la nota (excel·lent, tractant-se d'un examen només de vocabulari), li vaig escriure en dues ratlles que hauria pogut treure la mateixa nota sense copiar. Ni es va immutar.

En el quart examen, simplement no va saber si copiar o no. Va intentar passar informació i demanar-la a un parell de companys que tenia al costat i davant seu, però se la veia indecisa i em mirava constantment. Jo me la mirava de reüll, només, dissimuladament. Va treure una nota mediocre, perquè no va tenir temps de contestar totes les preguntes.

Després d'això, van venir unes vacances, jo vaig plegar i ja no la vaig veure durant molts mesos fins que, l'any passat, la vaig tenir durant tot el curs a l'aula d'anglès. No va copiar ni una sola vegada, i les seves notes van anar millorant, poc a poc però sempre progressivament, fins assolir uns resultats boníssims pel seu nivell a final de curs.

Aquest any la torno a tenir i és l'alumna que participa més a classe. També aquest any m'ha demanat que sigui la seva tutora del treball de recerca, que a Suïssa es fa igualment, però en un format molt diferent.

Aquest matí m'he trobat una postal d'aniversari seva a la sala de professors. A més, estava escrita en rumantsch, llengua que només parla un 0.4 % de la població suïssa i que s'assembla molt al català. Ella, que sap que sóc de Barcelona i el parlo habitualment, es deu haver recordat que un dia a classe vam parlar del tema. Només un dia.

Alumnes com l'Anna B. fan que una vulgui continuar ensenyant, cada dia millor, si pot ser, i aplicant la calidesa ferma que tantes coses m'ha ensenyat a mi.

Avui faig 34 anys i n'he rebut molta, de calidesa. L'agraeixo amb fermesa.

Aprofito per desitjar als meus excol·legues càlids i ferms del Frederic Mistral de Barcelona molt bona rentrée i molt bon curs 2011-2012!

Apunt

Llegiu alguna història de la Dorothy Parker. Aguda, valenta, original...no us decebrà.

Només això. Ja ho diu el títol: us ho apunto i res més.

Renaixences

El rellotge de l'estació de Papiermuhle (poblet proper a Ittigen, on treballo, a molt pocs quilòmetres de la ciutat de Berna) ja té agulles.

Si ho recordeu, el mateix dia que davant meu, al tren, es va asseure un home sense nas, em vaig adonar que el rellotge de l'estació on va pujar no tenia agulles. Doncs bé, avui el rellotge ja funcionava correctament. Curiós que, només uns metres més enllà, uns antics bidons de ferro vells i del tot rovellats aixopluguessin plantes i flors a punta pala, com si la vellesa volgués fer un espai a la bellesa.

M'han agradat, aquests dos canvis en el temps i l'espai: el rellotge acull les agulles i els bidons abandonats acullen les plantes, com si tot renasqués donant sentit a l'ara i l'aquí.

Molt abstracte, tot plegat, però molt bonic. O això he pensat jo. I venint de les "Confessions" de l'altre dia, ja tocava.

Confessions

Aquest és el títol de la darrera pel·lícula de Tetsuya Nakashima, un conegut director de cinema japonès que es va endur una pila de premis per aquest treball, a més d'impressionar a Sitges l'any passat i recaudar molts milions de dòlars a les sales del seu país.

Jo no sóc fan del cinema japonès. Recentment, he pogut veure èxits com Hula Girls, que m'han fet somriure i gaudir durant una bona estona, però no em considero ni seguidora ni coneixedora del cinema asiàtic. I menys del cinema de terror. Els que em coneixeu sabeu que tanco els ulls a la mínima expressió de qualsevol tipus de violència en pantalla.

De tota manera, Confessions mereix una menció especial. La pel·lícula és un thriller psicològic amb una bona dosi de terror i de violència. Això sí: és IM-PE-CA-BLE. I encara diria més: IM-PLA-CA-BLE. I fins i tot IM-PA-GA-BLE.

És brillant, magistralment interpretada, estèticament preciosista, meticulosament construïda i molt profunda pel que fa al seu missatge.

Us en dibuixo el punt de partida per si algú s'hi anima: l'últim dia de classe abans de les vacances, la tutora d'una trentena d'adolescents desbocats anuncia que la seva filla de 4 anys no va morir d'accident fa uns mesos com tothom pensava ofegada a la piscina de l'escola, sinó que la van assassinar dos alumnes de la seva classe, dels quals a hores d'ara ja coneix la identitat. La professora s'acomiada de tots ells, els diu que plega i que ja no tornarà després de les vacances, però que ja ha posat en marxa la seva terrible venjança, donat que els menors de 14 anys estan exempts de tota responsabilitat jurídica. L'únic que pretén, els diu, és fer-los aprendre el valor de la vida. A tots, innocents i culpables.

Només la introducció dura 27 minuts. Els 80 minuts restants de pel·lícula són les confessions de tots els agents implicats en el cas (alumnes, famílies, professors) en forma de crònica del dia a dia d'aquest grup-classe durant el curs següent. Les dinàmiques de l'aula i la vida de tots i cadascun dels alumnes es veuran afectades per sempre a causa (o gràcies?) a la impressionant estratègia de l'extutora, la venjança de la qual es fa present des del primer dia de classe del nou curs.

El millor: l'última frase de la pel·lícula. El pitjor: la gran violència que destil·la, si bé és tractada amb molta cura des del punt de vista visual i no és gens escabrosa ni ofensiva. De fet, les escenes més crues són d'una gran bellesa, encara que sembli una contradicció. I té sentit que sigui així, donat el tema que vol explorar la pel·lícula i que és de rabiosa actualitat a tot el món: la manca d'individualitat i criteri propi que estem inculcant als nostres adolescents d'avui i la gran violència i agressivitat a què estan sotmesos constantment.

Confessions es troba en DVD, distribüida per Mediatres, una petita però valenta productora que difón el cinema asiàtic a casa nostra.

Us convido a veure-la, sempre que després feu alguna cosa que us la tregui del cap (per poder-hi pensar en fred més tard). Jo, no vaig poder durant una bona estona.

Quanta solitud! Quant aïllament! Quanta desesperació! Quantes conseqüències nefastes té, tot plegat!

Aprenguem-ne alguna cosa, si pot ser. I, com diria aquell, "reflexionem-hi".

Termes impossibles

Reprenc la rutina quan molts de vosaltres comenceu les vacances, o sigui que, abans que res... gaudiu-ne de valent, que us les mereixeu molt!

Avui em venia de gust parlar de retrobaments, de paisatges, de descobertes i de moments de parèntesi estiuenc i resulta que, llegint un article publicat a l'edició digital de "El País" d'avui, me n'han passat les ganes.

I és que, a data d'avui, "Wall Street arrastra al Ibex mientras sigue el acoso sobre la prima de riesgo". Com que no sóc ni economista, ni he estudiat res que s'hi assemblés, i sóc molt, però que molt ignorant en matèria financera i de conjuntura econòmica mundial, he decidit il·lustrar-me una mica i llegir un article (que suposo que pretenia ser) didàctic sobre el terme "prima de riesgo" i m'hi he trobat això.

Ja em perdonareu, però, per mi, res del que s'hi explica no té cap sentit. Què vol dir que les tres agències de qualificació més importants del món decideixen quina nota posen als valors negociats? Què vol dir que els inversors compren deute? Què vol dir que els mercats tenen el poder d'arrossegar tot un país?

"Acoso sobre la prima de riesgo", "tensión de los mercados", "ola especulativa"... però que ens hem tornat bojos del tot o què?

Termes impossibles. Vet aquí el que són, per mi, tots aquests neologismes derivats de la crisi.

Quan érem petits, a l'escola, sovint algun nen o nena preguntava: qui és el "rei" del món? I els adults reien.

Doncs mira, jo tinc 33 anys i avui he après que els reis del món ja no són ni els diners, ni els mercats, ni els inversors, sinó uns senyors encorbatats que es diuen Standard & Poor's (el nom no deixa de ser irònic, per cert), Moody's (una altra ironia: depèn de l'humor amb què es lleven...) i Fitch. I me'n dec deixar molts més, és clar.

Realment, tot plegat és un "Inside Job" del qual no puc ni vull participar.

Punt i seguit. O coma (amb permís dels Coldplay)

O punt i a part. O parentèsi. O fi de capítol.

Però no punt final.

El blog torna a aixecar la persiana dels seus prestatges el proper mes d'agost, esperant aportar-hi noves descobertes, alguna reflexió interessant i més energia que mai!

Un tastet de fi de curs: per celebrar que avui començava les vacances m'he regalat un dinar al restaurant vegetarià Tibits de l'estació de Berna, que també té seu a Basilea, Zuric o Londres, entre d'altres. M'hi he estat uns trenta-cinc minuts, i en aquesta estona he pogut comprovar que aquest petit i simpàtic local és la síntesi de tot un país.

La mida ja és prou indicativa: local petit, país petit.

La ubicació, encara més idiosincràtica: en una estació de tren.

El menjar és de certificació biològica i a la carta s'indica la procedència de tots els productes. Això passa a tots els supermercats i botigues de Suïssa.

El preu del plat va a pes: tant agafes al bufet, tant pesa, tant pagues. Exactitud suïssa.

Hi ha dues persones passejant-se pel local que només tenen una tasca: deixar-ho tot ben net tan bon punt t'aixeques de la taula. Netedat suïssa.

El personal del bufet, la caixa i el menjador és educadíssim. Com els suïssos.

Els clients hi mengen tranquils, sense pressa, sense fer soroll, parlant baixet. Com a qualsevol espai públic suís.

Potser per això no tinc gaire la sensació que començo les vacances, avui. Tinc sort de viure envoltada de gent que no coneix gaire el sentit de la paraula estrès.

Contagiem-nos-en, tots plegats!

Ni que sigui durant les vacances... punts suspensius, doncs...

5 hores

Són les que he dedicat, un dissabte a la tarda, a obrir les orelles, els ulls i el cap per anar una mica més al fons de tot el que s'està coent "allà fora" mentre molts, començant per mi mateixa, anem repetint per enèsima vegada que "el món financer és tan abstracte per mi...No hi entenc res de res, no sé què puc fer per canviar tot això", etc. etc.

Les desglosso:

-dues hores per escoltar aquesta conferència del Joan Antoni Melé, subdirector de la banca ètica Triodos. És cert que de vegades utilitza la ironia amb un to per mi potser una mica desproporcionat, és cert que de vegades sembla que hagi estat víctima d'una revelació mística, però de debò que el missatge de fons hi és: útil, coherent i realista.

http://www.youtube.com/user/triodosbankspain?v=7ZcQZKj94vY&feature=pyv&ad=10079988110&kw=banca

-dues hores per veure Inside Job. La tenia pendent de feia mesos i per fi he trobat el moment per posar-m'hi. El millor, per mi, és el nerviosisme que desprenen molts dels entrevistats en les respostes. Amb la mirada i el balbuceig verbal ho diuen tot!

-una hora per navegar per Internet: Triodos Bank, Let's Make Money (l'altra pel·lícula que complementa a la perfecció Inside Job i de la qual només he pogut veure fragments al Youtube) i altres webs relacionades amb iniciatives per canviar el sistema poc a poc i amb bona lletra.

Evidentment, em queden moltes hores per fer deures, ara, i sóc conscient que tots no els podré fer. Per por, per inseguretat, per poca valentia...

En tot cas, aquesta era i és una altra assignatura pendent als meus prestatges, i començo a fer-hi espai.

Acabo agraint de tot cor a la Maria, la Mercè, la meva mare i el meu germà que insistissin tant perquè em posés al dia. Moltes, moltes gràcies.

Continuarà, espero...

Magnetisme

Muntanyes. Senzillament magnètiques. Com costa, deixar de mirar-les!

Darrerament he tingut l'oportunitat de passar uns dies envoltada de diversos pics alpins del famós Berner Oberland suís que m'han permès retrobar-me un cop més amb la immensitat de la natura.

Escoltar l'imponent silenci d'aquestes muntanyes (sempre embolcallat d'un murmuri de fons, mescla de vent i fenòmens meteorològics varis) o el de les del nostre Pirineu, o el de les que siguin, és, per mi, la millor recepta per tornar a la rutina amb les piles ben carregades.

Un en deixo un tastet visual...

Serendipity

(Avís: aquest article només és apte per a freaks dels idiomes com ara jo mateixa)

Fa exactament deu anys es va estrenar la pel·lícula Serendipity, protagonitzada per la Kate Beckinsale i en John Cusack. Com que es tractava de l'enèsima comèdia romàntica i la meva ració sol ser de només una a l'any, no la vaig anar a veure i, per tant, no puc jutjar si era de les bones, de les acceptables o de les directament patètiques.

El que sí que recordo va ser l'impacte que va deixar en mi el títol, que no es va traduir i que ningú no em va saber explicar, ni tan sols l'entrada d'un parell de bons diccionaris anglesos monolingües que corrien per casa. Vaig deduir que es tractava d'una barreja entre els significats de "casualitat", "providència" i "ni fet expressament".

Digueu-me repel·lent (ho sóc, ho sóc, ho sé), però des d'aquell moment he estat esperant l'ocasió de veure o sentir la parauleta en qüestió en algun llibre, publicació, sèrie, pel·lícula, documental o similar.

Deu anys, han calgut. Ahir, 10 de juny de 2011, un professor de l'escola nascut a Austràlia però d'orígens i família irlandesos la va fer servir a la sala de professors mentre comentàvem una activitat per fer a l'aula, en un context que em va permetre clavar-ne l'ús i el significat d'una vegada per totes.

Us poso en situació: fa dies que en una classe de 4t d'ESO els professors d'anglès i francès treballem conjuntament sobre els països francòfons i anglòfons de l'Àfrica, i vet aquí que dijous rebo el butlletí mensual de Metges Sense Fronteres amb un reportatge dedicat a la feina que s'ha fet des dels anys 70 als països de l'Àfrica. Evidentment, i vivint a Fribourg, la publicació és en francès.

Doncs bé: activitat per a la classe d'un divendres plujós de juny a última hora per a alumnes de 16 anys cansats, enamorats i amb unes ganes boges de marxar de l'escola? Per què haver de deduir si en francès diem "Le Rwanda" o "La Rwanda" quan ho podem buscar en un dels articles de la revista mencionada més amunt?

Ho heu endevinat: Serendipity!!! Ni fet expressament, com anell al dit, oli en un llum!

I ja està, ja heu llegit l'última freakada de la Montse!

Els altres i nosaltres

Sí, jo també sóc de les que estic bocabadada, astorada, al·lucinada, esparverada i, per què no dir-ho, completament indignada.

És fàcil dir-ho i difícil demostrar-ho si visc a 1000 km d'un país on molta gent ho passa malament a nivells i àmbits molt diversos quan jo gaudeixo de la calma social suïssa.

És fàcil dir-ho i difícil justificar-ho si no estic a l'atur, puc pagar la hipoteca i tinc la nevera plena.

És fàcil dir-ho i difícil defensar-ho si cada dia dormo en un llit d'IKEA, no baixo a cap plaça a recolzar ningú i, a sobre, no he pogut expressar la meva opinió a les urnes per qüestions logístiques, aquest cop.

Però, igualment, no puc acceptar que les persones amb més diners i més influència continuïn jugant al joc del luxe desproporcionat, al de la incoherència i la demagògia mentre molts anònims es lleven cada matí intentant que sigui un dia normal, de construcció constant d'un futur incert però inevitable.

Els polítics, els banquers, la policia...critiquem-los. Afrontem-los. De cara. I amb veu ben alta.

Però... i els altres? Què passa amb els altres? No direm res dels futbolistes amb sous astronòmics que es riuen de tot plegat? Ningú boicotejarà ni criticarà en David Beckam i la seva dona per haver llogat una casa que costa 110.000 euros al mes? Continuarem anant a veure pel·lícules de megaestrelles que es permeten sous indignants, els indignats? Permetrem que tantes i tantes empreses paguin alts càrrecs amb dietes, cotxes insultants, xofers i càrrecs de confiança sovint inútils mentre acomiaden dones embarassades de molt pocs mesos?

També estic indignada, per això.

M'encanta veure un bon partit del Barça o una bona pel·lícula, i hi ha famosos que em cauen bé sense ni tan sols conèixe'ls. Però els demano coherència, també.

Banquers a la presó, polítics als jutjats, empresaris al carrer...però també futbolistes, actors i paràsits socials varis (Paris Hilton, Justin Bieber i un llarg etcètera, i espero no ofendre ningú) a la llista dels indignants, si us plau.

Anècdota

Fa un cert temps, quan volíem anar a Austràlia, les inundacions i els incendis que s'hi van encadenar en poc temps ens en van dissuadir. Digueu-nos porucs.

Quan ens vam decantar per Nova Zelanda, el terratrèmol de Christchurch ens va fer enrere. Digueu-nos covards.

Finalment, vam començar l'any amb els ulls posats al Japó. Digueu-nos poc valents, o potser podríem quedar-nos amb "prudents".

Fa pocs dies ens vam decidir: Islàndia.

Sense comentaris. Moltes gràcies, volcà!

Spooky Friday / Divendres 13

Com veieu, el títol d'aquest article és doble. I és que per mi aquest divendres 13 ha tingut una doble faceta.

D'una banda, fa uns dies pensava en la paraula "spooky", aquesta mena de barreja entre misteriós, anguniós i espantós que utilitzen els anglòfons per referir-se a dies de gran superstició com el d'avui. I, de fet, va ser començar-hi a pensar i l'adjectiu es va apoderar del meu dia a dia en el sentit més enigmàtic de la paraula.

M'explicaré amb tres exemples que a mi em van deixar ben encuriosida encara que no em consideri gens supersticiosa. Un dia, a classe, en un exercici de gramàtica, apareix la paraula "tadpole", que no havia vist mai a la meva vida i que ningú no m'havia ensenyat (o que jo havia oblidat immediatament després de sentir-la per primer cop). Sort que la vaig buscar al diccionari la nit anterior, perquè l'endemà va resultar que el 80% de la classe sabia que es tractava d'un "capgròs" (quina vergonya, per part meva, no?). Doncs bé, aquells dies estava acabant una novel·la de l'Ishiguro (genial, per cert) i a la tarda, en el trajecte de tornada a casa, m'apareix el mot "tadpole" en una descripció metafòrica. Curiós, oi?

Segon moment "spooky" de la setmana: tinc un alumne que està llegint la famosa "About a Boy" d'en Nick Hornby. Es veu que molt sovint el llibre fa referència a "Countdown", i l'alumne en qüestió em pregunta si sé de què es tracta. Pel context de diverses frases on apareix la parauleta escrita en cursiva, dedueixo que es deu tractar d'un programa de televisió popular a la Gran Bretanya dels 90. La mateixa nit em miro "And When Did You Last See Your Father"? (excel·lent pel·lícula) i en una escena en un hospital el personatge principal està veient el programa per televisió! Que fort!

I tercer: ahir dijous una alumna fa una exposició oral del llibre que ha hagut de llegir aquest trimestre, "To Kill a Mockingbird", de la Harper Lee. Al tren, de tornada, trec les notes que he pres a l'aula per fer-ne una valoració més acurada i posar-li la nota. Aixeco la vista i la noia que està asseguda davant meu està llegint el llibre, també en anglès, i en la mateixa edició que la meva alumna (tapes negres, títol en vermell, etc.). En fi, "what are the odds"???

Ara algú (com el senyor Smiley, per exemple; me'l veig a venir) diria que tot plegat és prou objectivable, i tindria raó. Els experts diuen que les paraules recentment apreses les veiem fins a vuit vegades en un nou context i ens hi fixem molt més que altres cops; les possibilitats de trobar un programa de televisió referenciat en un llibre i una pel·lícula que cobreixen uns mateixos anys i una mateixa cultura són altes, i, finalment, "To Kill a Mockinbird" és un llibre que molts alumnes d'anglès adolescents llegeixen a escola. Però no em direu que no és casualitat, almenys...

Bé, passant a la segon part del meu títol (em sap greu, gent, avui la cosa és llarga), us diré que el meu "spooky Friday" ha estat de 13 total: l'he començat llevant-me abans de l'habitual, per anar a fer una gestió teòricament simple. Doncs bé, de cinc minuts de pur tràmit (us n'estalvio els detalls burocràtics, no patiu), he passat a tres quarts d'hora de nervis, tensió i molta impotència.

Després, el tren que em duia a la feina s'ha aturat a mig camí per "accident personal" (costa, el mot suïcidi, costa). Ens han fet sortir per ordre (vagó per vagó, tu, i pobre del que es posés nerviós!) i han trigat només deu minuts a proporcionar-nos una solució: tres transports alternatius. Ara, això sí: he arribat una hora i vint minuts tard a l'escola i m'he perdut la primera classe!

Més tard tenia una hora lliure per dinar i calmar-me abans de la següent classe però unes alumnes tenien uns dubtes i m'han demanat si les podia atendre. No he sabut dir que no i he acabat dinant de pressa i corrents, i sense gairebé temps per preparar la classe de la tarda.

En plegar, m'ha trucat el mecànic del cotxe dient que se li havia acumulat la feina i que no ens el podria agafar fins un mes més tard del que havíem previst. Visca!

I la ironia final: he volgut escriure aquest article just en arribar casa, a mitja tarda, perquè encara fos divendres 13, però el Blogger estava fora de servei. No podia ser d'altra manera.

Sort que finalment he aconseguit escriure'l ara, que ja queda ben poc per les dotze de la nit... benvingut, dissabte 14!

Carta a un jove poeta

No pretenc emular Rilke, ni tan sols acostar-m'hi. Simplement, li prenc la paraula per dirigir-me a un altre jove poeta que, aquests dies, mereix una menció especial.

I és que ahir, 5 de maig de 2011, un jove poeta que conec d'allò més bé, va guanyar el Premi Miquel Martí i Pol de poesia, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la seva XVI edició.

El jurat (format, entre d'altres, per Francesc Parcerisas, David Jou o Heura Marçal), va destacar el caràcter intimista, coherent i esperançador de l'obra, tot i haver estat escrita des del dolor. El recull, que porta per títol "Mal de nit", serà publicat pròximament i presentat en un acte públic a la mateixa universitat.

L'enhorabona, doncs, jove poeta, pel tros d'ànima que has deixat en el projecte.

Segur que els lectors sabrem agrair la qualitat de les paraules que defineixen el teu mal de nit.

Moltes felicitats, Eloi!

No podríem ...?

Davant l'esdeveniment d'impacte mundial del dia...

no podríem ser una mica més cautelosos, si us plau?

Podríem mirar de no caure en la provocació?

Podríem evitar celebrar-ho tan efusivament?

No podríem apostar per la discreció, ni que fos per una sola vegada?

No podríem intentar tenir tots els motius del món per estar contents però dissimular-ho ni que fos una mica?

No podríem ser una mica més coherents?

Sembla que busquem l'efecte contrari, sincerament.

Feines invisibles

N'hi ha a cabassos, de feines invisibles. I sóc conscient que la que alabaré en aquest article no és ni de bon tros de les més importants, però sí de les més apassionants, imagino.

Estic parlant del conjunt de persones que s'encarreguen de gestionar, obrir, polir, mantenir i assenyalar camins i rutes de muntanya, siguin on siguin i tinguin la dificultat que tinguin. Catalunya i Suïssa s'assemblen, en aquest sentit. Quants camins i caminets, carrils i carrilets, itineraris i rutes diverses per escollir en tan poc territori!!! I que ben assenyalats! I que nets i practicables!

Quan portes una estona caminant, suant, pujant o baixant i de sobte t'apareix la fidel marca blanca i vermella de GR gravada sobre una pedra, tronc d'arbre o tros de mur, és com si un àngel invisible t'estés acompanyant.

Sempre m'he demanat com caram s'ho fan, per pintar-les, aquestes marques. Si us hi fixeu de ben a prop, són perfectament simètriques i proporcionades, sempre de la mateixa mida, ni més ni menys.

I després ja entrem en les filigranes, com ara camins oberts expressament per a bicicletes de muntanya, rutes seleccionades exclusivament per a gent gran o impedida físicament en algun grau, itineraris de temàtica natural específica (fauna o flora concreta, per exemple) i un llarg etcètera.

Per tot plegat, i per la feinada invisible que suposa encarregar-se'n globalment, un GRàcies (la tipografia no és casual) universal.

La meva reflexió, per si hi ha algun encuriosit, és el resultat de quatre dies passats a la regió del Ticino, on un còctel inèdit se serveix per tot arreu: caràcter italià i rigor suís. La xarxa de transports públics és extensa i impecable, la qualitat i la netedat ho envaeixen tot, la calidesa i simpatia de la gent es respira a cada instant i, per acabar-ho de rematar, l'italià és la llengua única. Costa de creure, però és cert.

Que n'aprenguin, de maneres llatines, els suïssos; i de coses ben fetes, els italians.

Bocabadada

Després d'una visita curta a Barcelona, recullo una sèrie de sorpreses no gaire agradables que hi he trobat arreu: aparadors, vida al carrer, impresos, etc.

En un aparador (molt simpàtic, d'altra banda) del barri de Gràcia llegeixo: "Dissabte tanquem. S'ens casa la filla". Tota la gràcia (mai millor dit) de la frase es perd pel xoc visual del pronom feble mal escrit. Almenys, n'han fet servir un, podríeu dir-me.

En unes butlletes de participació per a un sorteig: "Associació de Comerciants i Industrials del carrer Astùries. Sorteig d'un viatge per a 2 persones a Madeira, 3 nits i 4 dies, en régim de mitja pensió en l'hotel bla, bla, bla, de l'ONCE del día 7 de Maig de 2011, día de botiguers al Carrer". Per llogar-hi cadires: ni el nom del propi carrer, han escrit bé!!! Accents, majúscules, preposicions...tot falla.

En una porta de botiga a la plaça Kennedy: "Obert de 9 a 14h y de 17 a 20.30h". Sense comentaris!!!

Creuant un semàfor prop de l'hospital Clínic, em pregunten: "Té hora?" I responc: "Sí, dos quarts de dotze". Rèplica: "Això són les onze i mitja, no?"

Titlleu-me de repel·lent, de carregada d'històries o del que vulgueu, però ja ho diu bé l'Òscar Dalmau quan presenta El gran dictat a TV3: "un programa que pretén destrossar una mica menys el català".

Tenim feina!!!

Dones i art...digital

Per gaudir una estoneta fent un recorregut pel rostre femení al llarg de la història de l'art, de la mà de la imatge digital ... i tot escoltant Bach!

Tirallonga de monosíl·labs ( i no és la de Pere Quart, no!)

-Ei!
-Eo!
-Què?
-Bé, i tu?
-Psè.
-Per?
-Ai, no ho sé.
-Oh...
-Sí, noi...
-I?
-Res.
-Ja, és clar.
-En vols?
-Com? Ah, no, no.
-Val.
-Ep, tu!
-Au! Ai!
-T'has fet mal?
-Eh?
-Que si...
-No, no és res.
-Ah, uf!
-Ui, el meu bus!
-Sí, i el meu tren!
-Déu!
-Déu!


(Una paranoia com una altra, mira. El que fa un dilluns al vespre plujós!)

Equinocci

Pels que seguiu el blog des de fa un cert temps, sabreu per què em fa il·lusió poder tornar a fer servir aquesta paraula.

I més en un títol.

Per als qui no, un resum ràpid: des de petita em fascina el mot "equinocci" i només el puc fer servir en sentit propi dos cops l'any!

Així, doncs, abans que el canvi climàtic els elimini i només tinguem solsticis, visquin els equinoccis, sobretot el que comencem demà!

Bona primavera de mànigues de camisa, flors invasores, brisa matinera, fresca nocturna, sol tebi, cels radiants, núvols prims, ruixats esporàdics i fruita de temporada!

Llàstima de Sant Jordi en plenes vacances, no?

HAPPY ST. PATRICK'S A TOTHOM I TOTDON!!!

Una curiositat intel·ligent

11 de març: la data maleïda.

Avui és 11 de març. Un dia com qualsevol altre per a molta gent. I un dia maleït per a molta d'altra.

Penso en l'any 2004 i en els passatgers de diversos trens de Cercanías madrilenys. Set anys després, la data continua tenyint-se de ràbia i d'impotència.

Penso en avui mateix, i en com es deuen sentir milers de japonesos, que, tot i els preparatius i els mitjans, no han pogut superar el desbordament de la natura.

Penso en la por que es viu ara a països com Mèxic, Equador, Xile i a tota la costa del Pacífic en general.

Penso en com es deu sentir la gent que, simplement per viure on viu, paga amb la seva vida fenòmens que la humanitat encara no pot ni sap controlar.

I penso en com en som, de petits i fràgils, tots plegats.

Plou

Plou. Amb insistència. Lentament, però. I gairebé en silenci.

A fora, el degoteig sobre baranes i relleixos és gairebé imperceptible.

A dins, un te fumejant i una finestra entreoberta per deixar entrar l'alenada d'aire fresc, molt necessària un diumenge a la tarda quan la llum s'esvaeix i s'instal·la la peresa.

Més endins, encara, la sensació de petitesa davant l'espectacle rutinari de núvols, arbres, gotes i elements naturals diversos que es conjuren, una vegada més, per fer-nos sentir impotents davant de tanta senzillesa improvitzada.

Diuen que, en lloc del PIB, ara està de moda avaluar la FIB (Felicitat Interior Bruta). Amb tot el que té de relatiu i d'intermitent el concepte de felicitat, el meu índex d'avui gaudeix de bona salut. Sóc afortunada.

Adreça desconeguda

Una joia. Una troballa. Una autèntica bufetada, com me'l van definir encertadament abans de deixar-me'l.

Estic parlant d'"Adreça desconeguda", el relat impecable i alhora implacable de Kressman Taylor, malauradament exhaurit en la seva més que acceptable traducció al català d'Ernest Riera (el va editar La Magrana en diverses ocasions, des de l'any 2000 dins al 2008).

I qui era Kressmann Taylor? Doncs ni més ni menys que l'escriptora Katherine Kressmann, que publicava amb aquest pseudònim barreja del seu cognom i el del marit per por de represàlies.

I és que el seu llibre, publicat originalment l'any 1938, són 76 pàgines més que punyents, que no poden deixar indiferents a ningú i que retraten el tema del nazisme des d'un vessant inèdit, per mi i per tots els lectors que conec d'aquesta obra.

No us en vull desvetllar res més. Si en teniu ocasió, sigui quan sigui, llegiu-lo. No us en penedireu.

(La versió original, Address Unknown, i la castellana, Paradero desconocido, es troben fàcilment).

NOTA: M'informen que "Adreça desconeguda" es torna a trobar en català editat per RBA.

Flexitarians

Ja la tenim aquí: la parauleta màgica!

Designa el col·lectiu de persones (entre les quals em compto) que, sense ser ni del tot vegetarianes ni del tot carnívores, han optat per incloure poca carn a la seva dieta.

Són sensibles a les qüestions ecològiques però no volen renunciar de cap manera a l'alimentació d'origen animal.

Visca els neologismes encertats, doncs!

Ens "flexitariem", tots plegats?

Sense

Avui m'ha passat una cosa surrealista.

Era al tren, llegint tranquil·lament, quan un home que acabava de pujar s'ha assegut davant meu. L'home en qüestió no era un home qualsevol: no tenia nas.

Quin xoc!

Evidentment, gairebé tothom se'l mirava, ni que fos de reüll. I és que, penseu-hi un moment: quanta gent heu vist, sense nas? Jo, a banda del Ralph Fiennes maquillat com a Voldemort a les pel·lícules d'en Harry Potter, ningú.

És fort: veiem gens sense cames. O sense braços. Fins i tot sense ull. O amb una orella deformada. Però ... sense nas? Sense boca? Jo no m'ho podia ni imaginar...fins avui.

L'experiència surrealista encara havia d'arribar, però.

Dues estacions més enllà m'he fixat en el rellotge de l'andana: no tenia agulles.

L'amic retrobat

Aquest és el títol d'una novel·la de Fred Uhlman que molts de nosaltres vam llegir quan érem (molt més) joves, i molt possiblement a l'escola, com a lectura obligatòria.

Aquest títol em va quedar gravat a la memòria, no sé ben bé per què. Avui, recullo uns quants retrobaments recents per retre-li homenatge (al títol, que no a l'obra, ei! Em va agradar molt però no en recordo els detalls, ara mateix).

Fa dos anys una companya de feina amb qui vaig tenir un conflicte personal em va escriure aquestes paraules en una postal, després d'haver-nos reconciliat: "Feliç d'haver-nos retrobat". Apareixia, després de molt de temps de tenir-la gravada a la memòria, la paraula màgica d'aquell títol tan punyent per a mi.

Fa dos mesos vaig "retrobar-me" al correu electrònic amb una amiga que actualment viu a la Polinèsia i de la qual no havia sabut res durant tres anys. Tornar-nos a escriure regularment és un autèntic plaer. Merci, Soumia.

Fa dos dies vaig retrobar-me virtualment amb una persona de la qual no sabia res des de feia 14 anys. Una casualitat va fer que tornéssim a saber l'un de l'altre, així, perquè sí. I molt possiblement la cosa quedi aquí, perquè les nostres vides han pres camins paral·lels i diferents, però el retrobament fa il·lusió, duri el que duri. I molt especialment a mi, ja que considero que no vaig cuidar prou aquesta amistat, que en el seu dia va ser molt important per tots dos. Gràcies, company d'institut.

I fa dues hores, la casualitat de les casualitats: una altra amiga del mateix entorn que "l'amic retrobat" m'acaba d'escriure un correu per reprendre el contacte, després de dos anys de no saber gaire l'una de l'altra. Gràcies, amiga de l'ànima de l'institut.

Ara només cal que els ho expliqui a tots dos, que s'han re-creuat en el mateix moment a la meva vida.

De vegades sembla que el destí jugui amb nosaltres. Benvingut sigui, quan es tracta d'alegries així.

Fa dos minuts, doncs, m'he adonat que part dels meus prestatges, els que volia ordenar vitalment i mentalment quan vaig arribar aquí a Suïssa, comencen a fer goig.

Un gran visca pels retrobaments!

Qüestió de minuts

De vegades, et sobren uns quants minuts. Sembla una broma, això que el temps "sobri", però és la realitat.

Han d'arribar uns convidats, ho tens tot a punt i et sobren uns minuts.

Estàs llest per sortir de casa, però saps que l'autobús encara no passarà fins d'aquí a una estoneta. Et sobren uns quants minuts.

Arribes una mica d'hora a una cita. Et sobren uns quants minuts.

Has d'estendre una rentadora i encara centrifuga. Et sobren uns quants minuts.

I ara, la pregunta màgica: què en fem, d'aquests minuts sobrers? Les respostes són múltiples i depenen de mil i una circumstàncies.

Hi ha qui aprofitaria per llegir ni que fossin dues ratlles d'aquell capítol que té a mitges i que voldria acabar. Hi ha qui poliria algun moble, vidre, mirall o pom de porta perquè tot plegat fes encara més goig. O qui sargiria un mitjó. O qui faria alguna rutina higiènica, com ara tallar-se les ungles, llimar-se-les, posar-se crema de mans, remirar-se al mirall, raspatllar-se les sabates, etc.

Conec una persona que "aprofita el temps" fins i tot quan ha de creuar un semàfor i està vermell: fa força amb les natges per, almenys, cremar alguna caloria, mentrestant. A l'altre extrem: qui no faria res de res.

Quant fa que no fem RES? El dolç no fer res, mira que el tenim ben oblidat... I considero que és una llàstima, perquè la nostra ment, que no para de treballar, ens ho impedeix sovint. Ens volem relaxar mirant per alguna finestra, observant un tros de carrer o, simplement, tancant els ulls i ja tenim el cap fent voltes per alguna banda, oi? Cavil·lar, rumiar, meditar; accions ben nobles que, de tant en tant, potser també caldria aparcar per, senzillament, retrobar el gust de no fer absolutament res de res.

Algú més s'hi apunta, ni que sigui durant dos minuts?

11.1.11

Una data ben curiosa per encetar el primer article de l'any.

I, com que la cosa va de números cap-i-cua, arrenco amb onze propostes i comentaris sobre diverses idees o iniciatives ben diverses que m'han cridat l'atenció aquests darrers dies i que miraré de situar en onze contextos ben diferents.

El número 1 se l'emporten dos "flash mobs" que tan de moda estan darrerament i que fan posar la pell de gallina... almenys la meva, i d'emoció! Que la raça humana sigui capaç d'organitzar-se per iniciatives d'aquest tipus em fa confiar plenament en el futur de tots plegats. Els enllaços:
http://www.youtube.com/watch?v=SXh7JR9oKVE i http://www.flixxy.com/welcome-back-heathrow-airport-t-mobile.htm

La plata és per al barri de Norra Djurgärdsstaden, a Estocolm, on només hi poden residir habitants compromesos al 110% amb el medi ambient: reciclatge obligatori, exercici físic com a hàbit personal, cotxe compartit i participació activa en les comunitats de veïns són només alguns dels requisits previs per poder accedir a algun dels seus habitatges. Els criteris us semblaran elitistes pel fet que només se'ls poden permetre uns quants, però en una societat com la sueca el gest em sembla d'aplaudiment.

I arribem al tercer premi, al Quebec, on s'acaba de saber que anualment hi té lloc un congrés per a directius d'empreses compromesos que volen aplicar l'ètica real als seus àmbits de treball, principalment de cara a una millor relació amb els treballadors i a unes condicions de feina dignes i més humanes. Una iniciativa de la qual no s'havia fet publicitat per mantenir-ne la discreció i l'esperit humil que la van impulsar.

La quarta proposta prové d'Itàlia, on una colla d'hostals i fondes s'han unit per crear una associació d'allotjaments on el client pot pagar "en espècies", en el millor sentit de la paraula. La idea és combatre la crisi i permetre al consumidor pagar la seva estada oferint classes particulars, tasques de jardineria, productes artesanals o fets a mà, etc.

En cinquè lloc, l'espectacular pont que està en projecte a Copenhaguen i que ha d'unir Dinamarca i Alemanya. L'anomenen el pont "al revés", tot i que els dissenyadors insisteixen en l'impacte minimitzat que tindrà en els ecosistemes marins, gràcies a la reducció de ciment a la part inferior. Feu-hi una ullada!

A l'equador situo la sorprenent notícia que a Zurich també es va poder viure el "flash mob" d'anar sense pantalons als transports públics sense que hi hagués cap incident. Bravo pels estirats suïssos! Una anècdota inofensiva i simpàtica que posa les piles a un país tan conservador.

Ni fred ni calor que a França (i particularment a París) s'hi comencin a veure tants taxis negres o "black cabs" (curiós, això sí, que els xovinistes francesos hagin respectat el terme anglès en lloc d'afrancesar-lo, com fan anb gairebé tot!).

Agafat amb pinces el fet que a la Xina es desplegui un servei de transport motoritzat en cas d'embús. La cosa funciona així: si hi ha un embotellament apareix una moto amb dos passatgers, un per quedar-se al cotxe i portar-lo i aparcar-lo on calgui i l'altre per desplaçar al client. Poc ecològic, el tema, no? És clar que venint de la Xina...

A la novena posició, la sospitosa promesa d'ETA d'alto al foc, amb unes condicions que s'haurien pogut estalviar. Ara que, amb allò que deia de la raça humana i de la seva capacitat per fer el bé...potser caldria confiar-hi, no?

En desè lloc comento la deplorable aplicació de la Llei del cinema que algunes sales catalanes demostren editant fitxes de les pel·lícules que s'hi poden veure en català amb infinites faltes d'ortografia. Com a mostra, els cinemes Verdi, que jo admirava per la seva qualitat i que m'han decebut considerablement després de llegir-ne les fitxes editades per a les pel·lícules Pa Negre i The King's Speech. Increïble: is gregues que haurien de ser llatines, pronoms febles castellanitzats i múltiples errors de picatge. Tot plegat, imperdonable, sobretot ara que Catalunya pateix una nova persecució lingüística.

I deixo pel final el recordatori que el proper 11 de novembre serà 11 de l'11 de l'11!!!