Spooky Friday / Divendres 13

Com veieu, el títol d'aquest article és doble. I és que per mi aquest divendres 13 ha tingut una doble faceta.

D'una banda, fa uns dies pensava en la paraula "spooky", aquesta mena de barreja entre misteriós, anguniós i espantós que utilitzen els anglòfons per referir-se a dies de gran superstició com el d'avui. I, de fet, va ser començar-hi a pensar i l'adjectiu es va apoderar del meu dia a dia en el sentit més enigmàtic de la paraula.

M'explicaré amb tres exemples que a mi em van deixar ben encuriosida encara que no em consideri gens supersticiosa. Un dia, a classe, en un exercici de gramàtica, apareix la paraula "tadpole", que no havia vist mai a la meva vida i que ningú no m'havia ensenyat (o que jo havia oblidat immediatament després de sentir-la per primer cop). Sort que la vaig buscar al diccionari la nit anterior, perquè l'endemà va resultar que el 80% de la classe sabia que es tractava d'un "capgròs" (quina vergonya, per part meva, no?). Doncs bé, aquells dies estava acabant una novel·la de l'Ishiguro (genial, per cert) i a la tarda, en el trajecte de tornada a casa, m'apareix el mot "tadpole" en una descripció metafòrica. Curiós, oi?

Segon moment "spooky" de la setmana: tinc un alumne que està llegint la famosa "About a Boy" d'en Nick Hornby. Es veu que molt sovint el llibre fa referència a "Countdown", i l'alumne en qüestió em pregunta si sé de què es tracta. Pel context de diverses frases on apareix la parauleta escrita en cursiva, dedueixo que es deu tractar d'un programa de televisió popular a la Gran Bretanya dels 90. La mateixa nit em miro "And When Did You Last See Your Father"? (excel·lent pel·lícula) i en una escena en un hospital el personatge principal està veient el programa per televisió! Que fort!

I tercer: ahir dijous una alumna fa una exposició oral del llibre que ha hagut de llegir aquest trimestre, "To Kill a Mockingbird", de la Harper Lee. Al tren, de tornada, trec les notes que he pres a l'aula per fer-ne una valoració més acurada i posar-li la nota. Aixeco la vista i la noia que està asseguda davant meu està llegint el llibre, també en anglès, i en la mateixa edició que la meva alumna (tapes negres, títol en vermell, etc.). En fi, "what are the odds"???

Ara algú (com el senyor Smiley, per exemple; me'l veig a venir) diria que tot plegat és prou objectivable, i tindria raó. Els experts diuen que les paraules recentment apreses les veiem fins a vuit vegades en un nou context i ens hi fixem molt més que altres cops; les possibilitats de trobar un programa de televisió referenciat en un llibre i una pel·lícula que cobreixen uns mateixos anys i una mateixa cultura són altes, i, finalment, "To Kill a Mockinbird" és un llibre que molts alumnes d'anglès adolescents llegeixen a escola. Però no em direu que no és casualitat, almenys...

Bé, passant a la segon part del meu títol (em sap greu, gent, avui la cosa és llarga), us diré que el meu "spooky Friday" ha estat de 13 total: l'he començat llevant-me abans de l'habitual, per anar a fer una gestió teòricament simple. Doncs bé, de cinc minuts de pur tràmit (us n'estalvio els detalls burocràtics, no patiu), he passat a tres quarts d'hora de nervis, tensió i molta impotència.

Després, el tren que em duia a la feina s'ha aturat a mig camí per "accident personal" (costa, el mot suïcidi, costa). Ens han fet sortir per ordre (vagó per vagó, tu, i pobre del que es posés nerviós!) i han trigat només deu minuts a proporcionar-nos una solució: tres transports alternatius. Ara, això sí: he arribat una hora i vint minuts tard a l'escola i m'he perdut la primera classe!

Més tard tenia una hora lliure per dinar i calmar-me abans de la següent classe però unes alumnes tenien uns dubtes i m'han demanat si les podia atendre. No he sabut dir que no i he acabat dinant de pressa i corrents, i sense gairebé temps per preparar la classe de la tarda.

En plegar, m'ha trucat el mecànic del cotxe dient que se li havia acumulat la feina i que no ens el podria agafar fins un mes més tard del que havíem previst. Visca!

I la ironia final: he volgut escriure aquest article just en arribar casa, a mitja tarda, perquè encara fos divendres 13, però el Blogger estava fora de servei. No podia ser d'altra manera.

Sort que finalment he aconseguit escriure'l ara, que ja queda ben poc per les dotze de la nit... benvingut, dissabte 14!