The Son
Fa 2 hores
dimecres 25 de gener de 2012
Quin fàstic!
Res més. Són les dues paraules que m'ha suscitat avui una certa sentència judicial espanyola.
dissabte 21 de gener de 2012
Quin mal gust!
Ahir divendres els alumnes van voler sorprendre els professors amb una iniciativa que jo vaig trobar particularment brillant, sobretot per la frescor i la gràcia amb què va ser duta a terme. Sincerament, dels suïssos no m'ho esperava gens.
La qüestió és que els grups equivalents al 4t d'ESO i els dos batxillerats (parlem, per tant, d'alumnes de 16, 17 i 18 anys) es van posar d'acord discretament (tot el claustre era a la lluna!) per instaurar el que ells van voler anomenar "la jornada del mal gust". O sigui, que van venir vestits sense anar disfressats però amb les combinacions més estrambòtiques i francament lletges que van poder inventar. Hi havia diademes daurades amb llaços i flors, pantalons taronges amb camises vermelles, faldilles amb mitjons blancs i sabates negres, estampats de flors sobreposats a ratlles i quadres, etc.
El millor de tot és que ells van actuar amb absoluta normalitat, seguint el ritme de les classes habituals i mostrant-se especialment amatents amb el professorat que, sorprès com jo, va reaccionar amb molta simpatia i cap mena de censura (hi havia nois vestits de noia, ulleres grandioses, barrets, banyadors, xancletes, etc.). Van posar una nota de color i de bon humor a un dia que, a més, era gris i plujós.
El que personalment valoro més és que fessin això en una setmana en la qual havien tingut horari escolar normal (de 7:45 a 16h), assajos al vespre (de 19h a 21.45 cada dia al llarg de les dues darreres setmanes) i dos concerts previstos per aquest cap de setmana, en què les tres classes actuen juntes a l'auditori de l'escola. I encara van tenir humor d'organitzar aquesta moguda per divendres? Chapeau!
Una bona alenada d'aire fresc per començar bé el trimestre.
La qüestió és que els grups equivalents al 4t d'ESO i els dos batxillerats (parlem, per tant, d'alumnes de 16, 17 i 18 anys) es van posar d'acord discretament (tot el claustre era a la lluna!) per instaurar el que ells van voler anomenar "la jornada del mal gust". O sigui, que van venir vestits sense anar disfressats però amb les combinacions més estrambòtiques i francament lletges que van poder inventar. Hi havia diademes daurades amb llaços i flors, pantalons taronges amb camises vermelles, faldilles amb mitjons blancs i sabates negres, estampats de flors sobreposats a ratlles i quadres, etc.
El millor de tot és que ells van actuar amb absoluta normalitat, seguint el ritme de les classes habituals i mostrant-se especialment amatents amb el professorat que, sorprès com jo, va reaccionar amb molta simpatia i cap mena de censura (hi havia nois vestits de noia, ulleres grandioses, barrets, banyadors, xancletes, etc.). Van posar una nota de color i de bon humor a un dia que, a més, era gris i plujós.
El que personalment valoro més és que fessin això en una setmana en la qual havien tingut horari escolar normal (de 7:45 a 16h), assajos al vespre (de 19h a 21.45 cada dia al llarg de les dues darreres setmanes) i dos concerts previstos per aquest cap de setmana, en què les tres classes actuen juntes a l'auditori de l'escola. I encara van tenir humor d'organitzar aquesta moguda per divendres? Chapeau!
Una bona alenada d'aire fresc per començar bé el trimestre.
dijous 12 de gener de 2012
12.1.12
Estreno el 2012 amb data cap-i-cua. I amb un gener ben calurós, a Suïssa: encara no hem baixat dels zero graus! I no hi neva! Per mi, tot un regal. Per als suïssos, un desastre. Per l'esquí i per la natura!
Estreno el 2012 amb uns alumnes que han tornat més desperts que mai, més assedegats de coneixement que mai i més exigents que mai. Ja cal que em posi les piles, doncs!
Estreno el 2012 amb uns regals de Nadal i Reis més especials que mai: poc materials, en general, però emocionalment molt importants. Gràcies a tothom que ho heu fet possible!
Estreno el 2012 amb una pila de lectures pendents que no sé ni per on abordar, de tant interessants totes elles. I amb pel·lícules a la cua, novetats musicals per descobrir, exposicions per visitar, espectacles per veure...uf, uf, uf!
Estreno el 2012 amb una colla de fotografies per ordenar, imprimir, arxivar...se m'acumulen per tot arreu! Mal invent, això de les càmeres digitals. Abans anaves a la botiga amb el teu carret de 24 o 36, el revelaves, posaves a l'àlbum les millors fotografies i llestos!
Estreno el 2012 encara sense Facebook, sense Twitter, sense Blackberry, sense Ipod i sense Ipad. Però sóc aquí, eh? No he desaparegut del món real. Si de cas, no apareixo al món virtual, que és ben diferent.
Estreno el 2012 amb vosaltres. Per si voleu que el compartim...
Molt bon any per a totes i tots. De tot cor.
Estreno el 2012 amb uns alumnes que han tornat més desperts que mai, més assedegats de coneixement que mai i més exigents que mai. Ja cal que em posi les piles, doncs!
Estreno el 2012 amb uns regals de Nadal i Reis més especials que mai: poc materials, en general, però emocionalment molt importants. Gràcies a tothom que ho heu fet possible!
Estreno el 2012 amb una pila de lectures pendents que no sé ni per on abordar, de tant interessants totes elles. I amb pel·lícules a la cua, novetats musicals per descobrir, exposicions per visitar, espectacles per veure...uf, uf, uf!
Estreno el 2012 amb una colla de fotografies per ordenar, imprimir, arxivar...se m'acumulen per tot arreu! Mal invent, això de les càmeres digitals. Abans anaves a la botiga amb el teu carret de 24 o 36, el revelaves, posaves a l'àlbum les millors fotografies i llestos!
Estreno el 2012 encara sense Facebook, sense Twitter, sense Blackberry, sense Ipod i sense Ipad. Però sóc aquí, eh? No he desaparegut del món real. Si de cas, no apareixo al món virtual, que és ben diferent.
Estreno el 2012 amb vosaltres. Per si voleu que el compartim...
Molt bon any per a totes i tots. De tot cor.
dissabte 17 de desembre de 2011
Neva
Neva. Des de fa hores. A poc a poc.
El matí d'aquest dissabte ha pres un altre caire, un altre ritme, una altra llum. Hi ha un silenci especial, tot ha quedat esmorteït.
Falta una setmana per Nadal. I en un dissabte en què la resta de la ciutat envaeix supermercats i centres comercials, jo m'estic al menjador de casa, mirant per la finestra, gaudint de l'espectacle i deixant-me embolcallar per la màgia d'aquesta neu tan esperada.
Bones Festes.
Que siguin bones i que siguin festes en la mesura del possible. D'alegria compartida. Amb o sense neu.
El matí d'aquest dissabte ha pres un altre caire, un altre ritme, una altra llum. Hi ha un silenci especial, tot ha quedat esmorteït.
Falta una setmana per Nadal. I en un dissabte en què la resta de la ciutat envaeix supermercats i centres comercials, jo m'estic al menjador de casa, mirant per la finestra, gaudint de l'espectacle i deixant-me embolcallar per la màgia d'aquesta neu tan esperada.
Bones Festes.
Que siguin bones i que siguin festes en la mesura del possible. D'alegria compartida. Amb o sense neu.
divendres 9 de desembre de 2011
Mea culpa. I això també és Suïssa.
En tres dies, dues experiències que m'han posat la pell de gallina a Fribourg. El pitjor: que no he reaccionat. Que he fet com els suïssos, i he mirat cap a una altra banda. Literalment.
En uns grans magatzems, en una tarda tranquil·la de dimecres, una senyora es dóna un cop monumental amb un vidre que feia d'aparador de coses nadalenques i que, mal posat com estava, costava de veure i, per tant, d'evitar. La dona va acompanyada d'una altra persona, que mira de consolar-la i tranquil·litzar-la, després de la santa trompada i de l'ensurt. Cap dependent no se li acosta per veure si està bé. Ningú no se la mira. Només jo, de reüll, de lluny i sense saber gaire què fer.
Un divendres a la tarda en hora punta, en una andana de l'estació de tren, dos minusvàlids en cadira de rodes xoquen l'un amb l'altre, creant desperfectes a una de les cadires i deixant-los a tots dos sols i desamparats en una andana que ja es buida i en la qual aviat no hi quedarà ningú, fins que arribi el proper tren, vint-i-cinc minuts més tard. Aquesta vegada tinc una mica més d'excusa: ho he vist des de la rampa de baixada a la zona de guixetes, atrapada entre la multitud que, com jo, s'afanya per no perdre l'autobús que va sincronitzat amb el tren. Igualment, no he vist que ningú hi acudís. Ni tan sols que els mirés.
Com m'he tornat? Com ens hem tornat? M'estic amarant de l'estil suís! Serens, educats i cívics amb les seves coses, però, i els altres, què? Que els bombin? No sé si és que sóc a la "Suisse Romande" i tothom va una mica per lliure. Voldria pensar que a Zuric o a Berna les coses haurien estat diferents, però alguna cosa em diu que potser no. I a Catalunya, què hauria passat? Em fa la sensació que encara hi queda el pòsit llatí i mediterrani, allà.
Aquí, aquests dies, dosis de fredor humana mentre anem omplint aparadors de falsa calidesa.
En uns grans magatzems, en una tarda tranquil·la de dimecres, una senyora es dóna un cop monumental amb un vidre que feia d'aparador de coses nadalenques i que, mal posat com estava, costava de veure i, per tant, d'evitar. La dona va acompanyada d'una altra persona, que mira de consolar-la i tranquil·litzar-la, després de la santa trompada i de l'ensurt. Cap dependent no se li acosta per veure si està bé. Ningú no se la mira. Només jo, de reüll, de lluny i sense saber gaire què fer.
Un divendres a la tarda en hora punta, en una andana de l'estació de tren, dos minusvàlids en cadira de rodes xoquen l'un amb l'altre, creant desperfectes a una de les cadires i deixant-los a tots dos sols i desamparats en una andana que ja es buida i en la qual aviat no hi quedarà ningú, fins que arribi el proper tren, vint-i-cinc minuts més tard. Aquesta vegada tinc una mica més d'excusa: ho he vist des de la rampa de baixada a la zona de guixetes, atrapada entre la multitud que, com jo, s'afanya per no perdre l'autobús que va sincronitzat amb el tren. Igualment, no he vist que ningú hi acudís. Ni tan sols que els mirés.
Com m'he tornat? Com ens hem tornat? M'estic amarant de l'estil suís! Serens, educats i cívics amb les seves coses, però, i els altres, què? Que els bombin? No sé si és que sóc a la "Suisse Romande" i tothom va una mica per lliure. Voldria pensar que a Zuric o a Berna les coses haurien estat diferents, però alguna cosa em diu que potser no. I a Catalunya, què hauria passat? Em fa la sensació que encara hi queda el pòsit llatí i mediterrani, allà.
Aquí, aquests dies, dosis de fredor humana mentre anem omplint aparadors de falsa calidesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)