dimecres, 11 de juliol de 2012

Prestatges ordenats

Avui fa exactament tres anys que vaig arribar a Suïssa per quedar-m'hi temporalment. I aviat en farà també tres que vaig inaugurar aquest blog per ordenar una mica els meus prestatges vitals.

Sento que ho he aconseguit, almenys provisionalment. I sí, ja ho sé: la vida ens porta a tots per camins insospitats i vindran etapes en què no tan sols se'm desordenaran de nou, sinó que seran un autèntic caos per un gran tasbals que pugui sorgir. O etapes en què quedaran buits, per una gran solitud interior, per exemple. En qualsevol cas, ara mateix experimento una sensació de capítol que es tanca, amb tots els dubtes pertinents sobre el que ha de venir, però també amb la gran esperança de gaudir-ne al màxim.

Així, doncs, prestatges ordenats. Compartir amb vosaltres el que hi he anat acumulant i traient ha estat una experiència rica en intercanvis, reflexions i descobertes. Us en dono les gràcies, de tot cor.

Gràcies per anar-me seguint. Gràcies per anar-hi deixant el vostre granet de sorra. Gràcies per aportar-hi la vostra companyia, de lluny o de prop, participant-hi amb empremta escrita o sense.

Tanco aquests prestatges amb la idea de reconvertir-los, qui sap com i quan, en alguna altra mena d'espai on hi puguem dir la nostra, tots plegats. Hi deixo un trosset d'ànima, per si us el voleu endur. És vostre.

dijous, 21 de juny de 2012

Besavis (Carta oberta als meus avis Joan de Déu i Montserrat)

Sovint comento als meus alumnes adolescents que aprofitin l'enorme privilegi de tenir avis. Els dic que hi parlin, que passin estones amb ells i que en conservin, a més d'un amor tendre i profund, tota la saviesa popular i memòria històrica que invariablement transmeten.

Jo ara tinc 34 anys i un avi i àvia de 91 i 88 anys, respectivament. Això sí que és un privilegi. A dia d'avui, a més a més, hi puc afegir dues circumstàncies que engrandeixen aquest privilegi fins a convertir-lo en honor. D'una banda, el 21 de juny de l'any 1947 celebraven les seves noces, de manera que tal dia com avui compleixen 65 anys de casats (es diu ràpid). I per molts anys més! D'altra banda, l'estiu que avui estrenem els durà encara un pas més enllà: esdevindran besavis.

Besavis! No sé quants de la meva generació ho podrem dir, això. Per ells, ho dic en veu alta i ben fort: seran besavis, estimats avis!

Que puguin gaudir de l'experiència tant com jo he gaudit 34 anys al seu costat. I, mentrestant, podem continuar compartint les cartes que ens escrivim regularment, les trobades a Barcelona, les fotografies que ens anem enviant, les paraules per telèfon i els articles que vaig deixant en aquest bloc.

Quan jo era ben petita remenava els seus armaris i calaixos. Avui, jo els convido a remenar els meus Prestatges.

Molt bon estiu 2012!

divendres, 15 de juny de 2012

Anècdota resolta

Està claríssim: el misteri de la postal era una broma. N'acabem de rebre una altra, ara al meu nom, també datada del 1991, igualment segellada ara a Torino i amb un contingut del tot inconnex amb les nostres vides. Fa uns mesos, uns coneguts suïssos que es van casar a Fribourg van "patir" un enviament de postals misterioses semblants. Ara hi hem caigut. Per tant, es tracta d'algú que corre per aquí i que coneixem, a més de tenir contactes a Itàlia per fer-nos ballar al cap! O bé hi ha anat de vacances per aprofitar l'estada! Que li hagi fet profit, doncs! Per part nostra, la cosa queda aquí. La ignorància serà la nostra mini-victòria. S'ha acabat la recerca! I és que, tot i que hagués estat bonic, tanta casualitat no podia ser. Gràcies per les aportacions...

dissabte, 9 de juny de 2012

Una anècdota surrealista

Avui he viscut l'anècdota més surrealista de la meva vida. Sembla inventada de tan rocambolesca, però us asseguro que el que llegireu a continuació és del tot cert. En obrir la bústia (m'encanta que a Suïssa hi hagi correu els dissabtes, també!) hi he trobat una postal antiga, esgrogueïda pel pas del temps, amb les característiques següents: A) datada del maig del 1991 però amb matasegells del 6 de juny del 2012 (curiosíssim) B) enviada des de la ciutat italiana de Torí però amb una imatge del port d'Imperia (no hi tenim ningú, allà) C) enviada a nom de Jordi Babí (increïble!!!) D) adreçada al nostre carrer de Fribourg però sense número(l'any 1991!!!??) E) escrita en un francès força dolent i signada amb dos noms que no ens diuen res de res (Gerard et Christina) F) dirigint-se al tal Jordi Babí com si ell fos cuiner i estés fent unes pràctiques de cuina japonesa (???) Pels que em coneixeu poc: A) estic casada amb un Jordi Palacios, no amb un Jordi Babí B) jo sóc la que em dic Montse Babí C) vivim al carrer i a la ciutat que figura a la postal, però des del 2009, no des del 1991 D) en Jordi no és cuiner Les nostres teories: A) és una broma sense cap ni peus (sí, però de qui? I molt complicada de fer, no? Postal amb una imatge antiga, envellida, amb un text que no s'assembla ni correspon gens al que fem a les nostres vides, signada amb uns noms del tot desconeguts...) B) és una casualitat brutal (algú troba una postal antiga del 1991 escrita i completa però sense segellar, la tira al correu, el carter suís fa recerca i la completa amb el número actual on vivim una parella amb el nom i els cognoms creuats i, per miracles de la vida, arriba. Però quina supercasualitat que algú amb el nom de Jordi (català) Babí (cognom poc típic) visqui al mateix carrer que uns altres catalans onze anys després!!! C) és un missatge codificat, una jugada del destí o, simplement, un exercici maquiavèl·lic per fer-nos tornar bojos. Hem fet una recerca a Internet que no ha donat fruits i ara només ho titllem d'anècdota però...no em direu que no és "EPOSTUFLANT", que deia aquell!!! Ai, quina ràbia que el nou blogger no em deixi dividir en paràgrafs ni en apartats!!! M'ha quedat un text atapeït i dificil de seguir...em sap greu, perquè el contingut és per llogar-hí cadires!!!

diumenge, 3 de juny de 2012

Catarsis col·lectives

Tots tranquils. Ara ja s'està jugant el torneig de tennis de Roland Garros. Després començarà l'Eurocopa de futbol. Uns dies més tard, el torneig de Wimbledon. I després, la traca final: els Jocs Olímpics de Londres. Que puguem gaudir-ne, de tot plegat, entre amics, companys, estranys en un bar...almenys, alliberem tensions i angoixes. És l'opi del poble, si voleu. Però funciona.