Feines invisibles

N'hi ha a cabassos, de feines invisibles. I sóc conscient que la que alabaré en aquest article no és ni de bon tros de les més importants, però sí de les més apassionants, imagino.

Estic parlant del conjunt de persones que s'encarreguen de gestionar, obrir, polir, mantenir i assenyalar camins i rutes de muntanya, siguin on siguin i tinguin la dificultat que tinguin. Catalunya i Suïssa s'assemblen, en aquest sentit. Quants camins i caminets, carrils i carrilets, itineraris i rutes diverses per escollir en tan poc territori!!! I que ben assenyalats! I que nets i practicables!

Quan portes una estona caminant, suant, pujant o baixant i de sobte t'apareix la fidel marca blanca i vermella de GR gravada sobre una pedra, tronc d'arbre o tros de mur, és com si un àngel invisible t'estés acompanyant.

Sempre m'he demanat com caram s'ho fan, per pintar-les, aquestes marques. Si us hi fixeu de ben a prop, són perfectament simètriques i proporcionades, sempre de la mateixa mida, ni més ni menys.

I després ja entrem en les filigranes, com ara camins oberts expressament per a bicicletes de muntanya, rutes seleccionades exclusivament per a gent gran o impedida físicament en algun grau, itineraris de temàtica natural específica (fauna o flora concreta, per exemple) i un llarg etcètera.

Per tot plegat, i per la feinada invisible que suposa encarregar-se'n globalment, un GRàcies (la tipografia no és casual) universal.

La meva reflexió, per si hi ha algun encuriosit, és el resultat de quatre dies passats a la regió del Ticino, on un còctel inèdit se serveix per tot arreu: caràcter italià i rigor suís. La xarxa de transports públics és extensa i impecable, la qualitat i la netedat ho envaeixen tot, la calidesa i simpatia de la gent es respira a cada instant i, per acabar-ho de rematar, l'italià és la llengua única. Costa de creure, però és cert.

Que n'aprenguin, de maneres llatines, els suïssos; i de coses ben fetes, els italians.