Confessions

Aquest és el títol de la darrera pel·lícula de Tetsuya Nakashima, un conegut director de cinema japonès que es va endur una pila de premis per aquest treball, a més d'impressionar a Sitges l'any passat i recaudar molts milions de dòlars a les sales del seu país.

Jo no sóc fan del cinema japonès. Recentment, he pogut veure èxits com Hula Girls, que m'han fet somriure i gaudir durant una bona estona, però no em considero ni seguidora ni coneixedora del cinema asiàtic. I menys del cinema de terror. Els que em coneixeu sabeu que tanco els ulls a la mínima expressió de qualsevol tipus de violència en pantalla.

De tota manera, Confessions mereix una menció especial. La pel·lícula és un thriller psicològic amb una bona dosi de terror i de violència. Això sí: és IM-PE-CA-BLE. I encara diria més: IM-PLA-CA-BLE. I fins i tot IM-PA-GA-BLE.

És brillant, magistralment interpretada, estèticament preciosista, meticulosament construïda i molt profunda pel que fa al seu missatge.

Us en dibuixo el punt de partida per si algú s'hi anima: l'últim dia de classe abans de les vacances, la tutora d'una trentena d'adolescents desbocats anuncia que la seva filla de 4 anys no va morir d'accident fa uns mesos com tothom pensava ofegada a la piscina de l'escola, sinó que la van assassinar dos alumnes de la seva classe, dels quals a hores d'ara ja coneix la identitat. La professora s'acomiada de tots ells, els diu que plega i que ja no tornarà després de les vacances, però que ja ha posat en marxa la seva terrible venjança, donat que els menors de 14 anys estan exempts de tota responsabilitat jurídica. L'únic que pretén, els diu, és fer-los aprendre el valor de la vida. A tots, innocents i culpables.

Només la introducció dura 27 minuts. Els 80 minuts restants de pel·lícula són les confessions de tots els agents implicats en el cas (alumnes, famílies, professors) en forma de crònica del dia a dia d'aquest grup-classe durant el curs següent. Les dinàmiques de l'aula i la vida de tots i cadascun dels alumnes es veuran afectades per sempre a causa (o gràcies?) a la impressionant estratègia de l'extutora, la venjança de la qual es fa present des del primer dia de classe del nou curs.

El millor: l'última frase de la pel·lícula. El pitjor: la gran violència que destil·la, si bé és tractada amb molta cura des del punt de vista visual i no és gens escabrosa ni ofensiva. De fet, les escenes més crues són d'una gran bellesa, encara que sembli una contradicció. I té sentit que sigui així, donat el tema que vol explorar la pel·lícula i que és de rabiosa actualitat a tot el món: la manca d'individualitat i criteri propi que estem inculcant als nostres adolescents d'avui i la gran violència i agressivitat a què estan sotmesos constantment.

Confessions es troba en DVD, distribüida per Mediatres, una petita però valenta productora que difón el cinema asiàtic a casa nostra.

Us convido a veure-la, sempre que després feu alguna cosa que us la tregui del cap (per poder-hi pensar en fred més tard). Jo, no vaig poder durant una bona estona.

Quanta solitud! Quant aïllament! Quanta desesperació! Quantes conseqüències nefastes té, tot plegat!

Aprenguem-ne alguna cosa, si pot ser. I, com diria aquell, "reflexionem-hi".