Els altres i nosaltres

Sí, jo també sóc de les que estic bocabadada, astorada, al·lucinada, esparverada i, per què no dir-ho, completament indignada.

És fàcil dir-ho i difícil demostrar-ho si visc a 1000 km d'un país on molta gent ho passa malament a nivells i àmbits molt diversos quan jo gaudeixo de la calma social suïssa.

És fàcil dir-ho i difícil justificar-ho si no estic a l'atur, puc pagar la hipoteca i tinc la nevera plena.

És fàcil dir-ho i difícil defensar-ho si cada dia dormo en un llit d'IKEA, no baixo a cap plaça a recolzar ningú i, a sobre, no he pogut expressar la meva opinió a les urnes per qüestions logístiques, aquest cop.

Però, igualment, no puc acceptar que les persones amb més diners i més influència continuïn jugant al joc del luxe desproporcionat, al de la incoherència i la demagògia mentre molts anònims es lleven cada matí intentant que sigui un dia normal, de construcció constant d'un futur incert però inevitable.

Els polítics, els banquers, la policia...critiquem-los. Afrontem-los. De cara. I amb veu ben alta.

Però... i els altres? Què passa amb els altres? No direm res dels futbolistes amb sous astronòmics que es riuen de tot plegat? Ningú boicotejarà ni criticarà en David Beckam i la seva dona per haver llogat una casa que costa 110.000 euros al mes? Continuarem anant a veure pel·lícules de megaestrelles que es permeten sous indignants, els indignats? Permetrem que tantes i tantes empreses paguin alts càrrecs amb dietes, cotxes insultants, xofers i càrrecs de confiança sovint inútils mentre acomiaden dones embarassades de molt pocs mesos?

També estic indignada, per això.

M'encanta veure un bon partit del Barça o una bona pel·lícula, i hi ha famosos que em cauen bé sense ni tan sols conèixe'ls. Però els demano coherència, també.

Banquers a la presó, polítics als jutjats, empresaris al carrer...però també futbolistes, actors i paràsits socials varis (Paris Hilton, Justin Bieber i un llarg etcètera, i espero no ofendre ningú) a la llista dels indignants, si us plau.