Típic

Típic. Tòpic.

Els Coldplay acaben de llançar el seu darrer senzill: "Christmas Lights". Quina casualitat, oi?

Tan típic i tòpic com esperar un nou disc de l'Enya per aquestes dates, veure a les botigues mil recopilatoris d'artistes i grups musicals que amb prou feines tenen cançons dignes suficients per omplir un àlbum o preveure quins autors i autores publicaran ara, si no és que les editorials se'ls reserven, en el cas català, per Sant Jordi.

Doncs sí. Típic i tòpic. Com la cançó, que, a banda de sonar molt bé, també ho és, de típica i tòpica (un exemple: les rimes, sobretot les del principi de la cançó són taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan previsibles...!!!)

I què? També va bé, de tant en tant, posar-se en pla previsible i esperar amb ganes les dates pre-nadalenques, nadalenques i post-nadalenques. I enviar-se bon rotllo. I compartir-lo, si és possible.

O sigui: em poso típica i tòpica i us desitjo molt bon inici de l'hivern, d'aquí a una setmana, i molt bon ambient preparatori de festes.

La resta de desitjos, me'ls guardo per poder-vos-els dir en directe, o per telèfon, a la majoria!!!

Unes quantes "Christmas Lights" com a comiat...

(mira que en sóc, de típica i tòpica! Els dos videos que he penjat fins ara al blog són de cançons de Coldplay!)

Peer teaching

Hauria pogut anomenar aquest article de moltes altres maneres, com ara "Observacions a l'aula", "Avaluacions entre professors" o fins i tot "Ensenyar a ensenyar".

Si m'he decantat per "Peer teaching" no és pas per frivolitat, ni per "anar de guais" sinó perquè, sovint, altres llengües ens brinden l'oportunitat de designar algun concepte amb molta més exactitud que el que ens oferiria la nostra i, com a traductora que sóc (per bé que no sempre encertada), aquest cop no vull fer de traduttora tradittora.

Doncs bé, entrant en matèria (quina paraula tan adient, amb el tema que ens ocupa avui!), us diré que una "peer" (companya de feina, igual, persona amb, en principi, el mateix grau de jerarquia, responsabilitat i habilitat que jo...ho veieu com un sol mot amaga moltíssimes coses?) m'ha vingut a fer un "peer teaching" (observació a l'aula amb intercanvi o feedback d'idees posterior). Vaja, ja se m'ha tornat a colar un anglicisme: "feedback". Em sap greu, però no en diré retroalimentació, en aquest cas concret. Potser valoració s'hi acostaria, però aleshores ens perdríem la part d'intercanvi. En fi, ja paro, que semblo idiota.

L'experiència ha estat molt enriquidora i és que, a veure, professors i professores que em llegiu: a quants de vosaltres us han vingut a veure, a l'aula, fent una classe? A mi mai fins ahir, i la veritat és que en dues feines anteriors se m'havia comentat com a una possibilitat que no es va arribar a dur a terme mai.

No us en donaré detalls per no cansar-vos (i menys als que no us dediqueu a l'ensenyament) però sí que vull compartir amb vosaltres l'essència del plantejament: que un col·lega que viu experiències molt semblants a les teves dia rere dia et pugui comentar com et veu, com ho veu, com els veu. I, de passada, es replanteja coses ell o ella, també. El millor és que la mateixa persona que em va venir a observar ahir la vaig observar jo ara fa un any, en entrar a l'escola, i, per tant, l'intercanvi ara sí que és complet.

Voto (encara que sigui retòricament) per fer-ho un cop a l'any, tant d'anada (jo en una aula) com de tornada (algú a la meva). I, si pot ser, posats a demanar, proposo anar fent rotació entre companys, que no cal que siguin necessàriament professors d'una mateixa matèria.

I és que, per molt que aquell dia et preparis millor la classe, per molt que els alumnes puguin variar substancialment o no els seus hàbits i les seves actituds, per molt que l'altre miri de ser constructiu i no destructiu en l'anàlisi mútua, sempre, semrpe se'n pot aprendre alguna cosa. I tothom en surt beneficiat. Observador i observat.

Les dues anècdotes de caire cultural que es desprenen de la meva vivència personal:

1) igual que ells a mi, he de dir de vostè als alumnes (jo els tutejava, fins ahir!)

i

2) no els puc "tocar" físicament sota cap concepte (sóc donada a algun copet d'encoratjament al braç o a l'esquena, de tant en tant!)


Llatins i suïssos: dos móns.

Dates

Avui és 3 de desembre. Sempre m'ha agradat, aquesta data. No el dia, no el que hi passi, se celebri o es commemori, sinó la data. En si mateixa.

Curiós, oi? Us semblarà una bajanada, però hi ha dates que, simplement perquè sonen bé, m'agraden. El 3 de desembre. El 30 d'abril. El 21 de juliol.

Fa molts anys que ho penso. I, de fet, mai no sé ni com ni quan va començar, la cosa. De cop, un dia devia trobar que tal o tal altra data sonava bé i ja està.

Igual que aquest article. I ja està.

Un any més

Un any més ens vestim de lila, no per commemorar el 8 de març, sinó per deplorar el 25 de novembre.

I no cal dir res més.

Abecedari d'una nova era

Ayurveda
Biològic/a
Cosmètica (natural)
Diners (els que es necessiten per posar-ho en pràctica, tot plegat!)
Eòlica (energia)
Fibres (naturals)
Global (consciència)
Havelaar (Max)
Intercanvi (d'idees, ni que sigui!)
Just (comerç)
Kabala (és el que es porta ara, tu! Almenys la Madonna ho ha posat de moda...)
Local (producció)
Medicina (alternativa)
Natural
Oceanografia
Parabens (sense)
Qualitat
Responsable (consum)
Sostenible (economia)
Terra
Universalisme
Veritas (allò que us deia dels diners...en fan falta, per comprar al Veritas!)
World Wide Web
Xacres
Yin (i yang)
Zen (filosofia)

Un nou vocabulari per a una nova era en la qual ens trobem immersos de ple. Alguns d'aquests noms i conceptes m'interessen i m'apassionen, d'altres m'espanten i alguns em fan arrufar el nas. En qualsevol cas, caldrà anar-s'hi acostumant... benvingudes les bones idees que ens facin anar una mica més endavant com a comunitat!

Orquídies

Em van regalar una orquídia el mes de febrer passat. Florida, estilitzada, preciosa.

Al mes de maig va perdre les flors. Ha estat despullada durant més de mig any. L'he continuada regant (poc) i cuidant com feia fins ara, donat que algunes persones ja m'havien dit que una orquídia pot viure molt de temps i no florir.

Ara fa uns dies li han revifat les fulles. Té força brots nous. Està a punt de florir. Al novembre. A Suïssa.

O la meva orquídia va al revés o jo en sé molt poc, de plantes i flors (de fet, això ja us ho garanteixo d'entrada: en sé massa poc). Benvingudes siguin les flors al novembre, en qualsevol cas!

Una curiositat com una altra per encetar aquest mes. Entre neu i flors d'orquídies.

Bon novembre!

Crònica de dues decepcions literàries

Aquesta darrera setmana m'he sentit decebuda doblement. Els causants d'una tal decepció són dos autors de renom però molt allunyats entre si; en el temps, en l'espai i en els gèneres literaris que cultivaven cadascun: Arthur Miller i Jane Austen.

Dilluns vaig començar a llegir l'obra de teatre Death of a Salesman de l'Arthur Miller amb els meus alumnes de batxillerat a la classe d'anglès. Després d'una breu introducció en què vam comentar el context de l'obra, em vaig veure obligada a fer cinc cèntims de la biografia de l'autor. Aquesta va ser una activitat que els vaig posar de deures, creuant els dits perquè cap dels alumnes no trobés una informació destapada recentment i que forma part del passat més fosc de Miller. L'endemà, efectivament, tot eren dates, estudis, premis i obres publicades. I el respecte que Miller s'havia guanyat gràcies a silenciar noms durant la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy, en lloc de denunciar col·legues i simpatitzants comunistes. Flors i violes, vaja.

Doncs bé, no me'n vaig poder estar i vaig explicar als alumnes que Miller podia ser un gran autor, que l'obra que estàvem llegint era fascinant, que els agradaria molt i que tenia un gran valor literari, però que l'autor havia amagat durant més de trenta anys una informació que a mi m'havia decebut profundament i que, en part, era la causa que em fes tanta vergonya haver de parlar de l'autor a l'aula. I és que Arthur Miller va tenir un fill amb síndrome de Down amb la seva tercera dona, fill que va repudiar, amagar en una institució que va haver de tancar al cap d'uns anys per manca de condicions adientsi fill al qual no va visitar en cap ocasió. La seva dona ho feia d'amagat, un cop a la setmana durant trenta anys, sota l'amenaça d'abandonament del seu marit.

El 2005 Miller va morir, i el seu gendre, l'actor irlandès Daniel Day-Lewis (casualitats de la vida) es va esforçar a difondre la notícia tant com va poder, fruit de la lluita que havia mantingut amb el seu sogre durant anys perquè donés la cara i expliqués la veritat. En diverses entrevistes anteriors, Miller sempre havia negat els rumors, adduint que ell mai no havia tingut fills amb la seva tercera dona.

Tant li costava admetre la veritat? No jutjaré aquí si és lícit o no delegar la criança i l'educació d'un nadó amb malformacions, ni si tothom està preparat per assumir una experiència com aquesta, però calia aquesta actitud tan
hipòcrita per part seva? Primera decepció, doncs.

Passo directament a la segona: fa unes quantes setmanes, diverses biblioteques angleses i americanes van obrir al públic la possibilitat de consultar manuscrits inèdits de les obres de la Jane Austen, obres totes elles publicades i amb un èxit atemporal innegable. Una estudiosa de l'autora ha examinat minuciosament alguns dels manuscrits i ha revelat que tots contenen faltes d'ortografia i de sintaxi molt importants. A partir de cartes creuades entre familiars de la Jane, editors i correctors, aquesta estudiosa del tema ha arribat a la conclusió que totes les obres van ser fruit d'unes revisions tan exhaustives que ja no se sap ben bé què era original i què no. El que és segur és que l'estil literari tan propi de les seves novel·les i tan valorat per la crítica i pels lectors en general no era genuí. M'he quedat amb un bon pam de nas!

Ja sé que fer faltes d'ortografia i de sintaxi no és cap pecat, però en una autora com la Jane Austen penso que és gairebé imperdonable. Per una autora tan venerada pel seu estil, els seus jocs de paraules i la seva expressió tan acurada, el mèrit queda ara reduït a la temàtica, tan repetitiva d'altra banda, de les seves novel·les. O sigui, que la famosa "wittiness" austeniana potser no era tal... segona decepció. I de les grans.

I jo que m'estava llegint Sanditon...

Histrionismes

El passat diumenge, 3 d'octubre de 2010, Alemanya va acabar de pagar, més de 90 anys més tard, el deute contret per la Primera Guerra Mundial que li van imposar per mitjà del Tractat de Versalles (revisat en diverses ocasions posteriors). Els darrers pagaments es van fer a entitats financeres privades.

Simplement, no tinc paraules. No sé ni què he d'opinar sobre el tema.

No sóc historiadora, no conec el tema en profunditat, no tinc prou elements d'anàlisi, ni la solvència contrastada suficient per expressar-me en termes categòrics.

En qualsevol cas, el fet em sembla, si més no, histriònic.

O no?

Inventari d'enganys

La recent proesa de Joaquin Phoenix d'haver-se fet passar durant mesos pel més desgraciat, deprimit i deixat anar dels actors és, si més no, admirable des del punt de vista del marquèting. Quina millor publicitat pel documental de ficció I'm Still Here on se'ns apareix barbut, esquerp i poc parlador, com si realment la seva vida hagués fet un gir de 180 graus?

Aquest engany monumental, que s'ha perllongat en el temps i que ha deixat a més d'un bocabadat, em recorda altres mentides mediàtiques i no tan mediàtiques que han fet història en algun moment.

Per exemple, durant els anys 60, el cèlebre Frank Abagnale (immortalitzat per Leonardo di Caprio a la pel·lícula Catch Me If You Can de l'Spielberg) va viatjar gratuïtament en avions de l'aleshores PanAm al llarg de cinc anys, amb les despeses dels hotels on s'allotjava arreu del món totalment cobertes per la companyia aèria, que ignorava l'engany, òbviament. Igualment, va estafar bancs, hospitals, universitats i bufets d'advocats fent-se passar per pilot, metge, professor de Sociologia i un llarg etcètera de professions quan només tenia 16 anys en lloc dels 26 que figuraven al seu fals carnet d'identitat. El millor: que va aprovar l'examen per exercir com a advocat sense haver estudiat a cap facultat i que va acabar treballant per l'FBI com a assessor del departament de falsificacions!


Un altre engany, aquest cop de caire literari, davant del qual em trec el barret, és el conte "Examen de la obra de Herbert Quain", que José Luis Borges va escriure en forma de ressenya literària i que alguns autors ignorants de l'època van confondre amb la necrològica real d'un escriptor que Borges es va treure de la màniga, com a experiment literari, per ridiculitzar el món de la crítica.

I, si pensem en el món de l'esport (em vénen al cap Flavio Briatore i Pat Symonds, ara mateix), de la música (recordeu els Mini Vanilli?), de la política (la bala màgica que va matar Kennedy, les fotos falses de la Guerra del Golf, el cas Watergate; realment, aquí la llista es fa interminable) i de mil altres àmbits comprovem que l'engany, la mentida i la manipulació són a l'ordre del dia.

Alguns d'aquests enganys són inofensius però altament creatius (el de Borges, per exemple), d'altres, només estratègics (com el de Joaquin Poenix) i, molt pocs, tenen final feliç (com el de Frank Abagnale).

El que ens hem de preguntar és: on caldria dibuixar la ratlla? On és el límit de la moralitat? Quan sabrem del cert qui va promocionar la grip A? La mort de Diana de Gal·les va ser un accident o una conspiració? L'èxit de Millenium és per a Stieg Larsson o per a la seva dona? Ja veieu que poso exemples de més i menys envergadura, però tots pretenen il·lustrar la mateixa qüestió: vivim envoltats de mentides.

Deixant de banda el safareig popular i les falses polèmiques d'alguns mitjans de comunicació per desviar la nostra atenció dels afers vertaderament importants, siguem-ne conscients: som un grapat d'anònims en un Show de Truman permanent.

Una Diada especial

Em pregunto quin ambient es respirarà, avui, a Catalunya.

Em pregunto com es viurà la Diada en un any en què Catalunya s'ha vist novament qüestionada per l'Estat espanyol.

Em pregunto com se senten alguns ciutadans i ciutadanes de Catalunya, com ara jo, plens de dubtes i de sentiments contradictoris pel que fa a una possible i anhelada independència.

Em pregunto si la lluita pels valors d'una ciutadania lliure, cohesionada i amb sentit democràtic tindrà finalment una recompensa.

Bona Diada a totes i tots!

Alumnes suïssos (Rudolf Steiner Schule 1a part)

Us presento els meus alumnes de la Rudolf Steiner Schule d'Ittigen bei Bern, un poblet situat a nou minuts de tren del centre de la ciutat.

Tenen entre 16 i 18 anys (algun 19, ja) i cursen l'equivalent al nostre 1r i 2n de batxillerat. Quan entren a l'aula, em donen la mà i em diuen bon dia o bona tarda. En sortir, fan el mateix. S'adrecen a mi amb la fórmula Ms.Babí, tot i que vaig demanar a l'escola si em podien dir Montse, com m'han anomenat els alumnes al llarg de tota la meva carrera professional. "No s'hi acostumarien i no és el criteri de l'escola", va ser la resposta.

Seuen en cadires de fusta i treballen en taules també de fusta, estil pupitre dels anys cinquanta. Molts d'ells van descalços, tot i que solen portar mitjons.

La gran majoria no té televisió a casa seva. No porten el mòbil a l'escola, i molt menys a l'aula.

Entre les assignatures que cursen, destaquen la d'història de la música, cant coral, eurítmia (algun dia us ampliaré què s'amaga darrere d'aquest terme) i fusteria. De petits, en lloc de fusteria cusen, fan mitja o teixeixen.

Els de 16 anys, durant tres setmanes al llarg del curs escolar no assisteixen a classe, treballen a la cuina de l'escola fent l'horari normal (de 8 a 4) i encarregant-se, amb l'ajut del cuiner de l'escola, de tot el que això comporta: dissenyar els menús, encarregar els ingredients, cuinar-los, servir-los, recollir-los, fer la neteja i planificar l'endemà.

Algú es pot arribar a preguntar si treballo en un entorn de gent il·luminada o sectària. Jo m'ho vaig plantejar, al principi. Ara ja no. Simplement, i amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu, entenen l'educació d'una manera mot diferent a la nostra.

Aquest és el primer tastet de la filosofia de les escoles Rudolf Steiner.

Continuarà...

(la imatge correspon a la meva cara de sorpresa en trobar una altra escola Rudolf Steiner passejant per...Manhattan!)

Sant tornem-hi!

Punt i final de les vacances d'estiu. La rentrée d'aquest any té un regust ben especial: nova feina, nou ambient de treball i, el més engrescador, nova llengua de treball!

No m'imagino com serà entrar en una sala de professors i no entendre ni un quart del que s'hi diu, veure que els alumnes parlen entre ells i no poder-hi ficar cullerada, seguir una reunió d'avaluació només amb els gestos i les mirades i passejar-me per aules i passadissos mig sorda i del tot muda!

Per tant: visca la comunicació no verbal, gràcies a l'anglès i al francès com a llengües pont per mi i armem-nos de valor amb l'alemany o, per ser més precisos, amb el suís alemany!

Tant de bo acabi el curs una mica menys autista...mentrestant, bona recta final de les vacances als qui encara les gaudiu i bona rentrée a tothom quan sigui el cas!

Per cert, heu vist algun altre curs escolar que comenci un setze d'agost? Jo no...

Del 15 al 12

Aquest blog entra en una fase de pausa durant quatre setmanes exactes, les mateixes que gaudiré de vacances aquest estiu.

Així, jo faig vacances d'escriure'us i vosaltres de llegir-me, que ja tocava, també.

Per als que no teniu vacances: coratge, el dia és llarg i, per tant, els capvespres banyats de llum us faran companyia.

Per als que en teniu i no marxeu: gaudiu de l'entorn a un altre ritme. I traieu-vos el rellotge, si podeu!

Per als que en teniu i marxeu: doblement afortunats! Canvi de ritme i canvi d'entorn. Aprofiteu-ho de valent, perquè l'energia guanyada us duri durant mesos, després...

Per a tothom i totdon: molt bon estiu 2010!

L'acabarem plegats, si voleu. Comença la pausa...

Un any després

Avui fa exactament un any des que vaig arribar a Fribourg per quedar-m'hi per un temps indefinit. Ara, un any després, puc constatar que les incerteses del principi s'han convertit en aprenentatges i en noves rutines del meu dia a dia suís.

El meu primer any a Suïssa resumit en trimestres:

El primer, el de l'eficiència i la novetat. En menys d'una setmana tenia tots els papers en regla, l'abonament de transport anual, un mòbil suís, un compte obert al banc i la meva targeta sanitària provisional. L'estiu em permetia descobrir el país a trossets, passejar-me pels racons i raconets de Fribourg i adaptar-me al nou ritme de vida, caracteritzat per una calma i un civisme exemplars.

El segon, el de la solitud. Arribava la tardor i, amb ella, les tardes i capvespres foscos i les hores passades sola a casa, mentre la meva recerca de feina no acabava de donar els seus fruits. Una solitud que va passar de ser trista a ser dolça, gràcies a la descoberta del preuat temps lliure, que aviat vaig invertir en la lectura, l'escriptura, les caminades i la desintoxicació de tant d'estrès acumulat durant els darrers anys.

El tercer, el de la integració. Noves activitats (l'esport, els idiomes, una nova feina) i noves coneixences (bàsicament, companys i companyes de feina d'en Jordi, al començament) van anar posant color al blanc de l'hivern, l'estació que continuava contribuint a la pau interior mentre jo sortia de la solitud.

El quart, el de la decisió. Tres mesos de primavera radiants per ordenar les idees del cap i mirar-me els sentiments del cor; una introspecció necessària per arribar a la decisió més coherent que he pres en els últims temps: allargar la meva estada.

Al cabàs de les bones notícies, una segona feina engrescadora, un cercle de coneixences que s'amplia a poc a poc i l'oportunitat de seguir creixent com a persona en un entorn tan agradable, per ara.

Al de la nostàlgia, vosaltres: família, amics, companys i coneguts. Us puc escriure, us puc sentir, però, com diu el meu nebot de sis anys quan fa un cert temps que no ens veu, "fa molt que no us toco!". Tant de bo pugui continuar-vos cuidant tan bé com feu vosaltres amb mi: gràcies, de cor, pel recolzament i per la companyia.

Per la Taïs

Avui la meva amiga Taïs fa anys. Aquest és el meu regal: un petit homenatge que li dedico a ella, des del blog, però perquè el llegiu tots i totes vosaltres, també.

La Taïs és l'amiga més antiga que tinc. Fa exactament vint-i-tres anys que la conec. En canvi, molt probablement és l'amiga que veig menys actualment. De fet, no sé gairebé mai on para. Però és igual. Perquè és la Taïs.

I què és el que la fa tan especial, us preguntareu? Moltes coses, però de fet no més que les que fan especials altres amigues i amics meus que aprecio igualment.

Simplement, avui, pensant-hi, m'he adonat que la Taïs és una persona lliure. Segurament és una de les persones més purament lliures que conec. I la felicito, per això; em trec el barret.

Per haver escollit el camí de la llibertat més absoluta, per haver-se desfet dels fantasmes del passat, per haver fet tantes coses diferents a la vida, per ser tan creativa, apassionada, viatgera i, en definitiva, per viure tan a fons.

Per no haver renunciat a cap de les seves passions i, per tant, poder repartir la seva vida entre les matemàtiques, el piano, la flauta, la coral, la bicicleta amb la qual va a quasi tot arreu, els idiomes, les estades llargues a Finlàndia, a Itàlia, al Brasil, els quatre pisos que ja li he conegut a Barcelona, les amistats que fa aquí i allà i les mil i una coses més que caldria encabir en una llarga, llarguíssima llista.

Felicitats per ser un exemple de llibertat, Taïs. Una de les darreres vegades que et vaig veure em vas dir: "Deus pensar que estic boja, amb tants històries sempre a mig tancar, tu que tens una vida tan normal". I potser sí; la teva vida no ho és gaire, de normal, però no estàs boja, no. Senzillament ets tu, amb aquesta personalitat que no has perdut mai i que et fa una dona intel·ligent, vitalista i, sobretot, una dona lliure.

Gràcies per contagiar-me tanta llibertat, per poder parlar amb tu de tot, d'absolutament tot, per no haver jutjat mai cap de les decisions que he pres a la meva vida, per haver-me fet descobrir tantes i tantes coses (l'Enya, la Tanita Tikaram, Rilke; entre d'altres), per veure'ns d'estació en estació i semblar que faci només un parell de dies i el més important: gràcies per un comentari teu que, als deu anys, va marcar la nostra amistat per sempre.

Quan vulguis, te'n donaré més detalls...

Per als que no coneixíeu la Taïs, ara ja sabeu que és tot un personatge!

Post-Catalunya

He tornat a Catalunya. Durant molt pocs dies, sense gairebé tenir temps ni d'adonar-me'n.

He trepitjat Barcelona, Sitges i Mataró. He tornat a casa. Al pis, als carrers, a les places, a la platja, a les cafeteries, a les abraçades de la família i d'alguns amics a qui he fet un petit, molt petit, forat per veure. Com sempre, m'ha faltat temps per a molta gent. I, com sempre també, les disculpes. Sinceres.

Ja puc començar l'estiu. De retorn a la calma suïssa i al ritme anti-estrès del lloc on visc ara, porto les piles carregades. Del trànsit. Del soroll. Del ritme trepidant. Dels transports públics poc puntuals i poc cuidats. De la vida social atrafegada. Dels àpats familiars aquí i allà. Del Passeig de Gràcia. De la Riera. Del Maricel. Del mar.

Dels comiats entranyables a l'antiga escola. De les converses amb les excompanyes i excompanys de batalla.

A l'estiu, tota cuca viu. A mi em faltava la cuca, precisament. El cuquet, el noséquè que portem dins els mediterranis. Ara ja la tinc, i me l'he endut aquí a Suïssa, per celebrar que aviat farà un any que hi he vingut, per quedar-m'hi. De moment.

La propera baixada, d'aquí a un mes. Per continuar carregant piles...les compartim?

Jornada de portes obertes

L'altre dia, vam decidir fer una jornada de portes obertes.

L'altre dia, per tant, a casa, no teníem porta, literalment.

L'altre dia, els sorolls de l'escala es multiplicaven per deu.

L'altre dia entraves i sorties lliurement de casa, sense barreres.

L'altre dia no hi havia cap mena d'intimitat ni privacitat.

L'altre dia vam viure una experiència única.

L'altre dia vivíem una mica de portes enfora i una altra mica de portes endins, com mostren les imatges.

L'altre dia, es van endur la porta del pis per llimar-la i reparar-la d'uns cops que havia rebut amb un carro de supermercat i vam estar nou hores llargues sense porta: tota una jornada laboral, de 8 a 5. Mai no oblidarem aquesta jornada de portes obertes!

Qui és Erik Johansson?

Jo no ho sabia fins fa unes hores. Ara ja sí: Erik Johansson és un estudiant suec de 23 anys que practica la fotografia impossible. La veritat és que, agradi o no, la seva obra no deixa indiferent.

Johansson fa retocs sofisticats a imatges inèdites i originals que després presenta en forma de petita obra d'art.

A mi m'han semblat una meravella. Aquí us les deixo, perquè hi feu una ullada, si voleu.

Una bona dosi d'imaginació per anar escalfant motors de cara a l'estiu! El tenim ben bé a la cantonada...bona recta final de la primavera a tothom!

Us adjunto l'enllaç de la pàgina web de Johansson:

http://www.alltelleringet.com/

La síndrome d'Stendhal

L'any 2006 l'anunci d'un cotxe, l'Audi A8, recorria al cèlebre terme "síndrome d'Stendhal" per fer-se ressò de la bellesa del vehicle i de la seva absoluta perfecció.

En realitat, Stendhal (pseudònim conegudíssim de l'escriptor amb un nom molt més ànonim, Henry Beyle) havia viscut (que no patit) la síndrome en pròpia pell en una església de Florència, i, en descriure-ho, va donar nom inconscientment al terme, que avui definim com a reacció psicosomàtica davant l'acumulació de bellesa i del plaer desmesurat que provoca en nosaltres una obra d'art. Si bé és cert que la malaltia psicosomàtica està reconeguda clínicament (sensació de vertigen, desmais, etc.) també ho és que, en general, apliquem el terme per referir-nos a moments d'ofec metafòric davant de tanta bellesa.

A risc de mostrar-me massa pedant, reivindico l'adjectiu anglès "overwhelmed" com a la paraula més exacta i adient que conec per descriure el fenomen i l'estat en què un es troba quan li arriba.

Tanta introducció per explicar-vos, senzillament, que vaig experimentar en pròpia pell l'anomenada síndrome, i no precisament davant d'una obra d'art. Bé, sí, davant d'una obra d'art de la naturalesa: la Jungfrau i els cims que l'acompanyen dia rere dia, estació rere estació, segle rere segle.

És indescriptible, tant d'aclaparament no es pot traduir en paraules. Segur que molts dels que llegireu aquest article ja hi heu anat, a la Jungfraujoch. M'afegeixo al club dels afortunats, doncs.

Per als qui no hi heu pogut anar, només una recomanació: anoteu-vos-ho a la llista que tots tenim gravada mentalment de "coses que vull fer algun dia de la meva vida"!

Això sí: us caldrà aillar-vos de la massa turística que envaeix el lloc, oblidar-vos que esteu envoltats d'humans encuriosits com vosaltres i recollir-vos en un moment de solitud silenciosa per gaudir de la síndrome com cal.

O imitar la senyora nòrdica que, en un moment donat, va fer un crit de llibertat ensordidor i a qui no va semblar importar-li gens que la miressin centenars de visitants!

A punt per marcar una altra fita a la vostra llista?

Gravity

Davant de la tisorada, del vessament de cru al golf de Mèxic, de la inestabilitat de l'euro, de les vagues generals a Grècia, de les camises vermelles a Tailàndia i de tantes i tantes altres informacions que m'envolten i em sobrepassen, m'he aturat i he fet com a la pel·lícula Àgora, on de sobte tot apareix com un punt minúscul a l'univers, i la vida, més enllà de la paradoxa i la paranoia, segueix el seu curs inexorable.
Fins i tot quan l'aclaparament ens envaeix, com a mi ara mateix. Quanta fragilitat, quanta lluita, quanta impotència. A parer meu, la música i la lletra de la cançó Gravity, de Coldplay, il·lustren aquest sentiment perfectament.

Vaques suïsses

És curiós que fins ara no hagi dedicat cap article a una de les icones emblemàtiques del país on visc actualment.

I és que, desenganyem-nos, el primer que busca la gent amb els ulls quan aterra a Suïssa són vaques. I la veritat és que ja les trobava a faltar, jo.

Després d'un llarg hivern en què les vaques han viscut refugiades en bordes o espais tancats concebuts especialment per a elles, ara les bèsties tornen a ser les mestresses dels prats, pasturant al seu aire i brandant cues i esquelles ininterrompudament.

Diuen que la vaca suïssa autèntica és la marró, la que no té taques, però ja sabeu que de variants hi ha les que vulgueu i més.

El millor, per mi, va ser estar fent classe una tarda a l'acadèmia amb una finestra entreoberta (la caloreta de la primavera es comença a fer notar, segons quins dies!) i sentir el so inconfusible d'una esquella mentre explicava alguna inconsistència fonètica de la llengua anglesa als meus pobres alumnes.

No em direu que no té gràcia tenir una acadèmia d'idiomes plantada al bell mig d'una zona de pastura, amb prats envoltant-la per tot arreu. Digueu-me pixapins, de Can Fanga o com us vingui més de gust; a mi em va fer una certa il·lusió. I recordar-me del cèlebre poema de Pere Quart encara més ("... jo sóc la vaca de la mala llet").

Bones alumnes, doncs, les vaques. No fan preguntes i sempre fan els deures: mastegar. Benvingudes, companyes!

Males llengües

Llegeixo en un article de El País que la popularitat del globish no para de créixer.

Globish. Sembla un terme inventat per a la canalla. Té nom de gnom, follet del bosc, personatge de Tolkien...no trobeu? I resulta que designa una llengua!

A risc de semblar pedant i mal informada, tinc ganes d'expressar la meva opinió. Ja em disculpareu si la meva ignorància us ofèn. Només pretenc apel·lar al sentit comú, la veritat.

Què vol dir una llengua inventada a escala mundial per simplificar-ne una altra? Sí, ho heu endevinat: "glob" de global i la terminació "ish" en referència a la llengua anglesa. Què vol dir que s'ensenya com a tal? No en vam tenir prou amb el fracàs de l'Esperanto? I cal posar-li un nom i una gramàtica descriptiva específica en lloc de descriure el fenomen tal com és? Que no és preferible dir les coses pel seu nom? Anglès per a la comunicació. Anglès bàsic. Anglès simplificat. Llengua no literària. Anglès entenedor. Anglès estàndard, sense accent, sense afectacions, pobre, superficial, reduït, senzill, fàcil.

Ah, no: n'hem de dir "globish", que queda millor. I així ven més. El millor de tot, i ja em perdonarà el senyor Francesco Manetto, l'articulista del diari en qüestió, és que per il·lustrar la diferència entre l'anglès pròpiament dit i l'invent del globish agafa el fragment inicial del discurs d'investidura del president Obama i el "tradueix".

La cosa no té desperdici: o sigui, l'exemple es basa en un orador americà, en un discurs solemne i lingüísticament molt ric, que inclou expressions arcaiques i tot, que queda traduït al globish amb frases de complexitat mitjana, amb oracions passives incloses! No ho trobeu un exemple erroni i d'allò més garrafal? No es tractava de simplificar la llengua? I una estructura en forma passiva és bàsica? Entenedora? Simplificada? En què quedem, doncs?

Diguem les coses pel seu nom, si us plau. Ens agradin o no. L'anglès es parla a nivell global. D'acord. No s'hi pot renunciar. D'acord. Sovint la funció que ha de fer és purament comunicativa, i res més, sense floritures. D'acord. No cal aprendre a dir "He was given a warning" si podem dir "They gave him a warning". D'acord. La llengua literària (inversions, construccions de doble passiva, de passiva amb infinitiu, etc.) no és necessària per sobreviure. D'acord. No cal aprendre a parlar en Received Pronunciation (o RP, l'accent que s'imposava fa uns anys als locutors de la BBC). D'acord.

Però d'aquí a fer un refregit de l'anglès, anomenar-lo "globish" i donar-li estatus d'idioma (de moment ja està reconegut com a "dialecte internacional", terme que no havia sentit mai, d'altra banda) hi ha un pas, no? Ja en teníem prou amb el (respectable) "Spanglish"!

Com a guinda final, us explicaré una anècdota: ara resulta que l'emblemàtic "Yes, we can" s'ha convertit en un "Yes, we want" per promocionar les escoles bilingües a la Comunitat de Madrid. Si jo fos mare d'un alumne potencial d'una d'aquestes escoles, no l'hi portaria pas (a banda del fet que, tot i haver-n'hi de molt bones com una d'excel·lent a Alcorcón, no crec en les escoles bilingües com a concepte). Escola bilingüe? Però si el lema ja és incorrecte! "Yes, we want"? We want what?

Bon cap de setmana! Ai, no, bon weekend!

Every cloud...

El primer dia del mes d'abril equival al nostre 28 de desembre a molts països de parla anglesa, és a dir als Sants Innocents. És el cèlebre April Fool's. Un bon començament, doncs.

Al llarg del mes, als països mediterranis arriben les orenetes i, amb elles, la bonança meteorològica. Continua bé, la cosa.

Cap al final, tot pren un aire literari i floral, amb la celebració de Sant Jordi, els premis de poesia i narrativa i els homenatges a Shakespeare, Cervantes i el gran oblidat, Apel·les Mestres. Més bon rotllo.

I, si per postres, et quedes atrapat a Barcelona de propina perquè un gran núvol de cendra no et permet volar, el mes d'abril es converteix en una experiència ben agradable, tot i l'enyorament del meu (sant) Jordi particular! Vacances a la feina, allotjament en família, trobades amb amics, etc.

Realment, i en el meu cas mai millor dit, "Every cloud has a silver lining"... oi?

Gràcies a tothom que hi ha contribuït!

Bromes suïsses

El títol d'aquest article ja ho és, una broma, perquè si alguna cosa no tenen els suïssos és sentit de l'humor.

En qualsevol cas, a mi sí que m'ha vingut de gust posar un toc d'humor al blog avui, tot i que ja aviso a lectors sensibles que el llenguatge serà una mica brut. I és que, em sap greu, però a Suïssa hi ha uns quants racons amb noms curiosos...

Per exemple, a Fribourg tenim un dels barris més populars de tot el cantó, conegut per la gran caserna militar que el presideix: és la Poya. Sí, sí, ho heu llegit bé, el barri es diu exactament així: La Poya.

Ara que, si ho preferiu, podeu visitar el poble de Gland, molt a prop de Ginebra. I per acabar-ho d'arrodonir, per què no feu una passejada pels Collons, a la zona del Valais?

Però no voldria deixar-ho aquí, la veritat. Prefereixo acabar amb altres topònims curiosos i molt més inofensius.

Zug és la capital del cantó amb el mateix nom. La qüestió és que aquest nom vol dir "tren" en alemany i, és clar, sentir en un tren "Ich bin im Zug nach Zug" o, el que és el mateix, "Sóc al tren anant cap a Tren" té la seva gràcia.

D'altra banda, al cantó de Fribourg hi ha un poblet anomenat Misery, que dius: "Caram! quina il·lusió, viure-hi, oi"?

I finalment, per donar un toc de romanticisme al tema, podeu passar una vetllada excel·lent a Kusnacht o, el que és el mateix (llàstima d'una "s" que hi falta), a Petó-de-bona-nit.

Heu vist? N'hi ha per triar i remenar!

Doncs això, un Kusnacht a tothom i totdon!

Flors

L'altre dia, en un tros de terra despullat de prop de l'escola on he treballat fins abans de les vacances, un home plantava flors. L'endemà, en passar-hi altra vegada, uns pètals minúsculs d'un color lilós començaven a treure el nas. Un fet tan insignificant com aquest em va fer somriure durant tot el trajecte fins a casa, que dura aproximadament una hora i vint minuts.

El meu darrer dia a la feina en qüestió, uns alumnes de l'equivalent al nostre batxillerat van entrar a classe amb un ram de flors grogues collides del jardí de l'escola ficades dins d'un pot amb aigua. Vaig anar fins a casa amb el pot de vidre a la mà, sense deixar-lo ni un instant, mirant de no tombar-lo i a risc de semblar mig boja als altres passatgers del tren i vianants dels carrers que vaig recórrer.

Abans d'ahir, en uns balcons del centre de Fribourg van reaparèixer els testos a vessar de flors que havien decorat la ciutat des del juliol del mes passat, quan vaig aterrar-hi per viure-hi, fins aproximadament mitjans d'octubre.

Aquest matí, al mercat de Berna, em passejava entre parades i parades de plantes, flors, ornaments primaverals diversos i estris de jardineria de tota mena.

És el meu cantó més femení, segurament. És el meu vessant més cursi, segons com s'interpreti.

És la meva debilitat: les flors em tenen el cor robat.

St. Patrick's Day

Happy St. Patrick's Day!

Per als enamorats i enamorades d'Irlanda, com una servidora, i per a tothom que apreciï el bon humor, la festa i el color verd!

Petit gran homenatge a Delibes

Traiem-nos el barret, si us plau.

Traiem-nos el barret davant d'un escriptor tan humanament discret i tan literàriament immens.

Traiem-nos el barret davant de l'autor de l'entranyable El camino o la punyent Los santos inocentes, per no anomenar precisament les seves obres més cèlebres .

Gràcies al meu germà Eloi per haver-me'l fet descobrir, ara ja fa molt anys, regalant-me un exemplar de El camino, que guardo amb un gran afecte.

Colors i teories

Avui, dia 8 de març, és el dia internacional de la dona treballadora.

Cada dia, hauria de ser-ho. I el de l'home treballador, també. Dels homes i les dones honestos, íntegres, coherents, capaços de treballar amb dignitat, amb una certa vocació i motivació, per produir alguna cosa profitosa en aquest món de milers i milers de persones anònimes que cada dia es lleven pensant que aquell pot ser un bon dia.

Avui, dia 8 de març, el color lila simbolitza la lluita de les dones.

La teoria més acceptada sobre el perquè del lila és que aquest era el color que es teixia en aquell moment a la fàbrica de Nova York on 129 dones es van tancar per protestar durant una vaga el dia 8 de març de 1857, dia en què van morir atrapades pel foc després que els seus caps, tots homes, decidissin cremar-les vives a dins.

Aparentment, aquesta és una teoria del tot falsa. Diversos estudis van intentar desmitificar la data i els fets, demostrant que no eren certs. Sí que és cert que es van produir diverses vagues al tombant de segle en diversos països, que moltes dones van morir defensant els seus drets, i que sovint es tancaven en fàbriques per protestar. El mite, per tant, respon a la voluntat d'unificar en un dia i uns fets concrets tot un seguit de lluites que van donar el seu fruit a mitjans del segle vint i que avui hem d'agrair profundament a les víctimes.

Una altra teoria pel que fa al color lila és la que explica que aquest era el color que van adoptar les sufragistes angleses l'any 1908 juntament amb el verd (esperança) i el blanc (puresa). Per elles, el lila simbolitzava la identitat de la seva lluita, ja que s'inspirava en el color de la noblesa anglesa.

Finalment, la tercera teoria es basa en el fet que el lila és la síntesi dels colors blau i rosa, tan tradicionalment associats a la distinció de sexes.

Ben interessants, les tres teories. En tot cas, curioses. No importa quina és la bona. Tant és si el lila és un símbol, una síntesi o un record.

El més rellevant és el que les dones han aconseguit al llarg dels segles en una societat dominada per homes, i el que cada cop més dones i més homes entenen i apliquen en el seu dia dia per fer la vida en comú d'homes i dones més justa, més harmoniosa i, en definitiva, més humana.

Pour moi et pour toi

Aquest és l'eslògan de la nova campanya publicitària que la cadena de supermercats COOP ha iniciat a Suïssa ara fa unes setmanes.

Fins aquí, res d'estrany.

El més curiós, però, és que l'empresa (que és una cooperativa, com el seu nom indica) ha publicat articles a tots els mitjans de premsa escrita explicant el perquè de l'ordre dels pronoms, i demanat disculpes pel fet que primer aparegui el "moi" en lloc del "toi".

Que fort, oi? Demanen permís i tot per ser maleducats en els eslògans, aquests suïssos! Suposo que la Beyoncé no s'hauria atrevit a cantar mai la seva cançó "Me, myself and I" de fa uns quants anys, aquí!

Bon cap de setmana a tothom!

Parèntesi

Durant unes quantes setmanes, aquest blog penja el cartell de "Tornem de seguida!". I és que, en aquest cas, no és gens adient el de "Tancat per vacances", més aviat tot el contrari!

Començo la meva etapa laboral suïssa, veurem "ce que ça donne", que diuen per aquí...

Gràcies a tothom pels ànims i pel recolzament, que consti que no deixaré d'escriure, eh? Senzillament no tindré tant de temps per dedicar-hi i, per tant, obro parèntesi...

Perduts...

...en la immensa mar blava...

Així començava una cançó ben bonica d'origen anglès que em va ensenyar la meva professora de música, la Glòria, al Sadako. Quina gran professora, la Glòria! No l'oblidaré mai.

De tota manera, aquesta entrada no és per parlar de cançons infantils, sinó per retre un petit homenatge a la sèrie LOST, que com sabeu acaba d'encetar la seva sisena i darrera temporada. Deixant de banda la bombolla mediàtica que s'ha creat al seu entorn, LOST és una sèrie ben feta, original i emocionant. Ens pot agradar més o menys, però li hem de reconèixer alguns mèrits.

Jo en destacaria sobretot tres: la gran interpretació de dos dels seus actors (incomparables Terry O'Quinn i Michael Emerson, en la pell d'en John Locke i d'en Benjamin Linus, respectivament), un guió sovint excepcional (exemple de cita brutal de la 5a temporada: un cop a l'avió de tornada cap a l'illa, i quan tots els personatges sospiten que l'aparell s'estavellarà en qualsevol moment, en Ben es posa a llegir. En Jack, dirigint-s'hi, li diu: 'How can you read?' Resposta d'en Ben: 'My mother taught me') i una coherència inèdita en moltes sèries americanes (pel que fa a la roba, als canvis corporals, les dates, etc.) .

La sisena temporada ja està en marxa...al maig sabrem totes les respostes! O no...

El meu petit homenatge a la sèrie és un recull de tres "pèrdues" que m'han fet gràcia, sobretot perquè les tres anècdotes tenen final feliç.

La primera és la d'una nena de cinc anys que va agafar un tren tota sola tan tranquil·lament en un poble prop de Basilea i va baixar 2o km després, en un poblet del cantó del costat. La van trobar uns viatgers a l'andana, una mica desorientada, i va poder respondre on havia pujat al tren i donar l'adreça exacta del seu domicili, per la qual cosa la van tornar a casa sana i estàlvia. Una perduda innocent, víctima d'algun descuit, segurament.

El segon cas és el d'un noi de 22 anys que va sortir a passejar a mig matí prop del cim nevat del Moléson amb sabates urbanes i sense cap mena d'equip de muntanya, ni raquetes, ni res. A les vuit del vespre encara no havia tornat, i nevava considerablement a tota la zona. Després d'un avís de la seva mare, van caldre dos helicòpters i un equip de rescat de dotze persones per poder-lo trobar, a les quatre de la matinada, mig mort de fred i del tot desorientat. Un perdut una mica irresponsable, tot s'ha de dir.

I el tercer perdut és un home alemany d'uns 45 anys que va sortir a fer unes fotografies de la posta de sol a la zona de St. Peter Ording (al nord d'Alemanya). Es va perdre, i, de pura casualitat, una dona que vivia a 500km es va connectar a la webcam del lloc en qüestió, davant de la qual l'home feia estona que emetia senyals amb una llanterna. La dona, sorpresa, va trucar als serveis d'emergència alemanys i així el varen poder rescatar, mig desorientat i sense saber com tornar, tampoc. Les noves tecnologies van auxiliar indirectament el nostre tercer perdut del dia!

Tres "Losties" que podran relatar la fi de la seva anècdota, doncs. I dels altres Losties? Què en farem, d'ells?

Sense comentaris

Doncs això, que el meu article anterior no ha tingut cap comentari!

He de dir que n'he rebut algun per correu electrònic, interessant-se pel tema dels biocarburants. En tot cas... no compta, oi?

Perdoneu la broma fàcil del títol.

No ho sabia

Llegeixo en un article d'un diari secundari friburguès tot d'informacions relacionades amb els biocarburants que m'han interessat i que resumeixo en aquest post, per si algú té la paciència i l'interès compartit com per llegir-s'ho. Que consti que tot plegat ho escriu una ignorant en la matèria...

Els biocarburants, que havien de solucionar la pobresa, la fam i el canvi climàtic, tenen cops amagats.

-En els darrers dos anys, el nombre de persones que pateixen fam al món ha augmentat en 115 milions. És increïble, no, aquest xifra? 115 milions més de persones que no tenen res per menjar. La causa? La demanda de biocarburants i el preu rècord del petroli. Els biocarburants, per tant, provoquen que la fam augmenti. No ho sabia.

-La combustió de biocarborants allibera una quantitat de diòxid de carboni equivalent a la que poden assumir les plantes, però com que calen grans superfícies cultivables per als monocultius, es cremen boscos sencers, cosa que genera l'alliberament de molt més diòxid de carboni. Els biocarburants, per tant, sovint són nocius per a l'ecologia. No ho sabia.

-Si tota la superfíce agrícola del planeta es destinés a la producció de biocarburants, només s'aconseguiria un 10 o un 20% de l'energia que actualment s'utilitza per a la conducció de vehicles. Els biocarburants, per tant, no són la solució del problema energètic. No ho sabia.

Alternatives? Els carburants que provenen dels residus agrícoles o d'olis de fregir reciclats. A Suïssa, per exemple, els camions d'una cadena de supermercats molt coneguda ja circulen parcialment amb olis d'aquests tipus. No ho sabia, tampoc.

Tinguem-ho clar, però: la solució més eficaç passa necessàriament per reduir el consum energètic, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.

Això sí que ho sabia!

Per què?

Em pregunto... moltes coses, com tothom, imagino.

Les més irrellevants, però també curioses, són les que potser algú em podria respondre. Per exemple:

-Per què ja gairebé ningú parla de la grip A? La pandèmia del segle...???

-Per què la Jennifer Aniston fa sempre el mateix paper? No es cansa? Acabo de veure Love Happens per Internet i no sé ni com l'he poguda acabar. Sé que contra gustos no hi ha res escrit, però és TAN previsible, el guió...

-Per què a Haití? Havia de passar precisament allà, ara que començaven a gaudir d'una "certa" tranquil·litat? Que ningú interpreti que "voldria" que passés a cap altre lloc, eh?

-Per què Inglourious Basterds només va rebre un premi (merescudíssim, per cert, el d'en Christoph Waltz) als Globus d'Or?

-Per què sempre que ens hem equivocat de direcció en un carrer i anem sols, no girem cua directament sinó que fem veure que ens aturem, que pensem, que ens hem oblidat alguna cosa, ens palpem les butxaques, etc.?

-Per què quan algú llegeix davant nostre en un transport o lloc públic sentim la curiositat d'esbrinar què llegeix, exactament?

-Per què ens sentim tan incòmodes i el temps passa tan a poc a poc quan pugem o baixem amb algun desconegut en un ascensor?

-Per què (a parer meu) la imitació de la Teresa Forcades del Polònia és tan mediocre?

-Per què hi ha tants grups musicals que es reuneixen al cap de molts anys d'haver desaparegut per fer gires i àlbums recopilatoris quan enyoren la fama o els diners?

-Per què les arribades als aeroports són sempre tan recomfortants de veure? (com ens recorda la pel·lícula Love Actually)

-Per què el febrer té 28 o 29 dies i no els altres mesos? Quina aleatorietat va fer que fos el febrer, el mes "recuperador"?

-Per què no se m'acut res més, ara com ara?

Qui s'anima?

Solstici d'hivern

M'agrada molt, la paraula "solstici". I, de petita, quan la vaig aprendre, em va fascinar la paraula "equinocci", tot i que sembla que la primavera i la tardor hagin d'acabar desapareixent, a segons quins països, i em quedaré sense paraula màgica.

En qualsevol cas, no fa pas gaire hem entrat al solstici d'hivern. I, com que arriba amb un pròleg potentíssim que es diu Nadal, festes, regals i canvi d'any gairebé no en som conscients fins ara, que som a ple hivern.

Per a alguns, aquest cop és més fàcil associar-ho a la clàssica imatge d'un poblet nevat, o d'una llar de foc encesa, o d'uns guants i una bufanda embolicant algú amb el nas ben vermell. Sigui com sigui, no ens aturem mai, a l'hivern.

Sembla que l'estiu sigui més procliu a les aturades per la coincidència amb les vacances de la majoria de la gent, la tardor igualment pel sovint anhelat retorn a la normalitat del dia a dia, i la primavera, pel redescobriment de l'entorn que suposa. Ens aturem. Poc o molt, però ho solem fer.

A l'hivern, no. No tenim temps! Després de Nadal (època preciosa, però d'aturades, ben poques, també) ens torna a caure la voràgine a sobre. Poques festes, molta feina, vacances de Setmana Santa lluyanes i curtes (i ja a la primavera), i un llarg recorregut per fer a un ritme agobiant. Amb les consegüents imposicions del "sistema": al gener, les rebaixes; al febrer, el Carnestoltes, els Oscars, els enamorats americanitzats, la Superbowl i les calçotades, i, al març l'estrès pre-vacances.

Benvingut sigui el sistema, és clar que sí! No cal tornar-se ermità de cop, ara. Penso que cal anar-lo assaborint i trampejant, al mateix temps. Però jo reinvindico humilment les aturades, per poques i breus que siguin; les vetllades casolanes, el dolç "no fer res", els convits a les cases de la gent (ni que sigui per un cafè, però sense l'animós bullici de les cafeteries, de tant en tant!), els passejos aprofitant els pocs raigs de sol que ens regali el dia (festiu, suposo, perquè en feiner la cosa es complica) i un llarg etcètera de retrobaments autèntics i sincers amb la gent, amb un mateix i amb la natura.

Que ningú no es pensi que vaig de sàvia mística per la vida, ara, al contrari: la senzillesa de les petites coses i la grandesa de les xarxes socials, si pot ser. Una mica en la línia de la intel·ligència col·lectiva global, aquesta nova ideologia tant de moda últimament i en la qual crec fermament.

Per a més informació, la ICG és una idea que va desenvolupar Jean François Noubel a França ara fa uns anys. Paralel·lament, s'han creat els SEL o sistemes d'intercanvi local (www.selidaire.org) i The Transitioner (people.thetransitioner.org). Molt suggerent, tot plegat.

I el solstici d'hivern m'hi ha fet pensar.

Xxxxxxxxt! Silenci...

Benvinguts i benvingudes al 2010!

Només unes ratlles per encetar l'any amb un profund agraïment per les fantàsiques vacances nadalenques que ens heu regalat aquests darrers dies. Hi ha hagut temps una mica per a tot: reunions familiars, celebracions diverses, trobades amb amics i amigues de l'ànima, encàrrecs varis, visites a dentistes i perruqueries, compres, cerveses artesanes, cafès, tes, tapes, dinars, sopars, passejades, vetllades casolanes i un llarg etcètera.

Tornem a la mig desitjada rutina, i això, aquí on sóc ara, es tradueix en un agradable retorn al silenci embolcallant de la neu, dels barris tranquils, del parlar baixet, i del ritme calmós del meu dia a dia friburguès.

Aviat arribarà el bullici d'una nova etapa professional, però mentrestant, gaudiré a fons d'aquest parèntesi amb el record esmorteït del xivarri mediterrani que tanta energia ens aporta i amb la companyia de la renovadora atmosfera suïssa.

Gràcies, gràcies, gràcies!

Bon 2010 a tothom i totdon!