És curiós que fins ara no hagi dedicat cap article a una de les icones emblemàtiques del país on visc actualment.
I és que, desenganyem-nos, el primer que busca la gent amb els ulls quan aterra a Suïssa són vaques. I la veritat és que ja les trobava a faltar, jo.
Després d'un llarg hivern en què les vaques han viscut refugiades en bordes o espais tancats concebuts especialment per a elles, ara les bèsties tornen a ser les mestresses dels prats, pasturant al seu aire i brandant cues i esquelles ininterrompudament.
Diuen que la vaca suïssa autèntica és la marró, la que no té taques, però ja sabeu que de variants hi ha les que vulgueu i més.
El millor, per mi, va ser estar fent classe una tarda a l'acadèmia amb una finestra entreoberta (la caloreta de la primavera es comença a fer notar, segons quins dies!) i sentir el so inconfusible d'una esquella mentre explicava alguna inconsistència fonètica de la llengua anglesa als meus pobres alumnes.
No em direu que no té gràcia tenir una acadèmia d'idiomes plantada al bell mig d'una zona de pastura, amb prats envoltant-la per tot arreu. Digueu-me pixapins, de Can Fanga o com us vingui més de gust; a mi em va fer una certa il·lusió. I recordar-me del cèlebre poema de Pere Quart encara més ("... jo sóc la vaca de la mala llet").
Bones alumnes, doncs, les vaques. No fan preguntes i sempre fan els deures: mastegar. Benvingudes, companyes!
I és que, desenganyem-nos, el primer que busca la gent amb els ulls quan aterra a Suïssa són vaques. I la veritat és que ja les trobava a faltar, jo.
Després d'un llarg hivern en què les vaques han viscut refugiades en bordes o espais tancats concebuts especialment per a elles, ara les bèsties tornen a ser les mestresses dels prats, pasturant al seu aire i brandant cues i esquelles ininterrompudament.
Diuen que la vaca suïssa autèntica és la marró, la que no té taques, però ja sabeu que de variants hi ha les que vulgueu i més.
El millor, per mi, va ser estar fent classe una tarda a l'acadèmia amb una finestra entreoberta (la caloreta de la primavera es comença a fer notar, segons quins dies!) i sentir el so inconfusible d'una esquella mentre explicava alguna inconsistència fonètica de la llengua anglesa als meus pobres alumnes.
No em direu que no té gràcia tenir una acadèmia d'idiomes plantada al bell mig d'una zona de pastura, amb prats envoltant-la per tot arreu. Digueu-me pixapins, de Can Fanga o com us vingui més de gust; a mi em va fer una certa il·lusió. I recordar-me del cèlebre poema de Pere Quart encara més ("... jo sóc la vaca de la mala llet").
Bones alumnes, doncs, les vaques. No fan preguntes i sempre fan els deures: mastegar. Benvingudes, companyes!
oh! que simpàtiques, les vaquetes que volien aprendre anglès! diuen que les vaques de veritat, de les que pots aprofitar bé la llet, són les marrons (ho diu el pepe de les vaques gallegues), però a mi m'agraden més les blanques i negres, perquè són com el lorencito guapo. :-D
ResponElimina... ja ho saps, oi, que "hi ha maques a les putanyes"?...
ResponElimina