L'any 2006 l'anunci d'un cotxe, l'Audi A8, recorria al cèlebre terme "síndrome d'Stendhal" per fer-se ressò de la bellesa del vehicle i de la seva absoluta perfecció.
En realitat, Stendhal (pseudònim conegudíssim de l'escriptor amb un nom molt més ànonim, Henry Beyle) havia viscut (que no patit) la síndrome en pròpia pell en una església de Florència, i, en descriure-ho, va donar nom inconscientment al terme, que avui definim com a reacció psicosomàtica davant l'acumulació de bellesa i del plaer desmesurat que provoca en nosaltres una obra d'art. Si bé és cert que la malaltia psicosomàtica està reconeguda clínicament (sensació de vertigen, desmais, etc.) també ho és que, en general, apliquem el terme per referir-nos a moments d'ofec metafòric davant de tanta bellesa.
A risc de mostrar-me massa pedant, reivindico l'adjectiu anglès "overwhelmed" com a la paraula més exacta i adient que conec per descriure el fenomen i l'estat en què un es troba quan li arriba.
Tanta introducció per explicar-vos, senzillament, que vaig experimentar en pròpia pell l'anomenada síndrome, i no precisament davant d'una obra d'art. Bé, sí, davant d'una obra d'art de la naturalesa: la Jungfrau i els cims que l'acompanyen dia rere dia, estació rere estació, segle rere segle.
És indescriptible, tant d'aclaparament no es pot traduir en paraules. Segur que molts dels que llegireu aquest article ja hi heu anat, a la Jungfraujoch. M'afegeixo al club dels afortunats, doncs.
Per als qui no hi heu pogut anar, només una recomanació: anoteu-vos-ho a la llista que tots tenim gravada mentalment de "coses que vull fer algun dia de la meva vida"!
Això sí: us caldrà aillar-vos de la massa turística que envaeix el lloc, oblidar-vos que esteu envoltats d'humans encuriosits com vosaltres i recollir-vos en un moment de solitud silenciosa per gaudir de la síndrome com cal.
O imitar la senyora nòrdica que, en un moment donat, va fer un crit de llibertat ensordidor i a qui no va semblar importar-li gens que la miressin centenars de visitants!
A punt per marcar una altra fita a la vostra llista?
V13
Fa 6 mesos
Bravo Montse! M'agrada que hagis descobert l'obra d'art que és la natura... jo aquesta síndrome l'he experimentat durant molts anys cada cap de setmana al nostre estimat Pirineu: el Midi d'Ossau, la glacera de la cara nord del Monte Perdido i molt a prop de casa, el Pedraforca, em posa la pell de gallina cada vegada que el veig...
ResponEliminarecordo que fa uns mesos parlàvem d'aquest adjectiu, "overwhelmed", en un restaurant del carrer rosselló... jo em vaig sentir així davant la història amb el jardiner (:-D) i a aigüestortes. a la jungfrau hi vaig anar de pitita, no recodo com em vaig sentir, però estava en edat preadolescent, així que pots comptar: "ai, quin fred! ai, que rellisco!"... hi hauré de tornar! ;)
ResponElimina(a mi el pedraforca em fa iuiu... és mórdor!!! :-P)
Aquest sentiment respon a la categoria estètica del sublim i, en la distinció de Kant, al "sublim dinàmic". El sublim no és un superlatiu del bell, sinó una categoria estètica que depassa els límits de la comprensió racional. Per distingir-lo del sublim "matemàtic", produït per les obres fetes per l'home (per exemple, les piràmides d'Egipte), el "dinàmic" és el provocat per allò generat per la pròpia naturalesa. No conec la "donzella" suïssa, però jo he experimentat coses semblants a Escòcia (els penyasegats propers al castell de Dunnottar) o, sobretot, a les catarates d'Iguazú.
ResponElimina