Crònica de dues decepcions literàries

Aquesta darrera setmana m'he sentit decebuda doblement. Els causants d'una tal decepció són dos autors de renom però molt allunyats entre si; en el temps, en l'espai i en els gèneres literaris que cultivaven cadascun: Arthur Miller i Jane Austen.

Dilluns vaig començar a llegir l'obra de teatre Death of a Salesman de l'Arthur Miller amb els meus alumnes de batxillerat a la classe d'anglès. Després d'una breu introducció en què vam comentar el context de l'obra, em vaig veure obligada a fer cinc cèntims de la biografia de l'autor. Aquesta va ser una activitat que els vaig posar de deures, creuant els dits perquè cap dels alumnes no trobés una informació destapada recentment i que forma part del passat més fosc de Miller. L'endemà, efectivament, tot eren dates, estudis, premis i obres publicades. I el respecte que Miller s'havia guanyat gràcies a silenciar noms durant la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy, en lloc de denunciar col·legues i simpatitzants comunistes. Flors i violes, vaja.

Doncs bé, no me'n vaig poder estar i vaig explicar als alumnes que Miller podia ser un gran autor, que l'obra que estàvem llegint era fascinant, que els agradaria molt i que tenia un gran valor literari, però que l'autor havia amagat durant més de trenta anys una informació que a mi m'havia decebut profundament i que, en part, era la causa que em fes tanta vergonya haver de parlar de l'autor a l'aula. I és que Arthur Miller va tenir un fill amb síndrome de Down amb la seva tercera dona, fill que va repudiar, amagar en una institució que va haver de tancar al cap d'uns anys per manca de condicions adientsi fill al qual no va visitar en cap ocasió. La seva dona ho feia d'amagat, un cop a la setmana durant trenta anys, sota l'amenaça d'abandonament del seu marit.

El 2005 Miller va morir, i el seu gendre, l'actor irlandès Daniel Day-Lewis (casualitats de la vida) es va esforçar a difondre la notícia tant com va poder, fruit de la lluita que havia mantingut amb el seu sogre durant anys perquè donés la cara i expliqués la veritat. En diverses entrevistes anteriors, Miller sempre havia negat els rumors, adduint que ell mai no havia tingut fills amb la seva tercera dona.

Tant li costava admetre la veritat? No jutjaré aquí si és lícit o no delegar la criança i l'educació d'un nadó amb malformacions, ni si tothom està preparat per assumir una experiència com aquesta, però calia aquesta actitud tan
hipòcrita per part seva? Primera decepció, doncs.

Passo directament a la segona: fa unes quantes setmanes, diverses biblioteques angleses i americanes van obrir al públic la possibilitat de consultar manuscrits inèdits de les obres de la Jane Austen, obres totes elles publicades i amb un èxit atemporal innegable. Una estudiosa de l'autora ha examinat minuciosament alguns dels manuscrits i ha revelat que tots contenen faltes d'ortografia i de sintaxi molt importants. A partir de cartes creuades entre familiars de la Jane, editors i correctors, aquesta estudiosa del tema ha arribat a la conclusió que totes les obres van ser fruit d'unes revisions tan exhaustives que ja no se sap ben bé què era original i què no. El que és segur és que l'estil literari tan propi de les seves novel·les i tan valorat per la crítica i pels lectors en general no era genuí. M'he quedat amb un bon pam de nas!

Ja sé que fer faltes d'ortografia i de sintaxi no és cap pecat, però en una autora com la Jane Austen penso que és gairebé imperdonable. Per una autora tan venerada pel seu estil, els seus jocs de paraules i la seva expressió tan acurada, el mèrit queda ara reduït a la temàtica, tan repetitiva d'altra banda, de les seves novel·les. O sigui, que la famosa "wittiness" austeniana potser no era tal... segona decepció. I de les grans.

I jo que m'estava llegint Sanditon...