M'agrada molt, la paraula "solstici". I, de petita, quan la vaig aprendre, em va fascinar la paraula "equinocci", tot i que sembla que la primavera i la tardor hagin d'acabar desapareixent, a segons quins països, i em quedaré sense paraula màgica.
En qualsevol cas, no fa pas gaire hem entrat al solstici d'hivern. I, com que arriba amb un pròleg potentíssim que es diu Nadal, festes, regals i canvi d'any gairebé no en som conscients fins ara, que som a ple hivern.
Per a alguns, aquest cop és més fàcil associar-ho a la clàssica imatge d'un poblet nevat, o d'una llar de foc encesa, o d'uns guants i una bufanda embolicant algú amb el nas ben vermell. Sigui com sigui, no ens aturem mai, a l'hivern.
Sembla que l'estiu sigui més procliu a les aturades per la coincidència amb les vacances de la majoria de la gent, la tardor igualment pel sovint anhelat retorn a la normalitat del dia a dia, i la primavera, pel redescobriment de l'entorn que suposa. Ens aturem. Poc o molt, però ho solem fer.
A l'hivern, no. No tenim temps! Després de Nadal (època preciosa, però d'aturades, ben poques, també) ens torna a caure la voràgine a sobre. Poques festes, molta feina, vacances de Setmana Santa lluyanes i curtes (i ja a la primavera), i un llarg recorregut per fer a un ritme agobiant. Amb les consegüents imposicions del "sistema": al gener, les rebaixes; al febrer, el Carnestoltes, els Oscars, els enamorats americanitzats, la Superbowl i les calçotades, i, al març l'estrès pre-vacances.
Benvingut sigui el sistema, és clar que sí! No cal tornar-se ermità de cop, ara. Penso que cal anar-lo assaborint i trampejant, al mateix temps. Però jo reinvindico humilment les aturades, per poques i breus que siguin; les vetllades casolanes, el dolç "no fer res", els convits a les cases de la gent (ni que sigui per un cafè, però sense l'animós bullici de les cafeteries, de tant en tant!), els passejos aprofitant els pocs raigs de sol que ens regali el dia (festiu, suposo, perquè en feiner la cosa es complica) i un llarg etcètera de retrobaments autèntics i sincers amb la gent, amb un mateix i amb la natura.
Que ningú no es pensi que vaig de sàvia mística per la vida, ara, al contrari: la senzillesa de les petites coses i la grandesa de les xarxes socials, si pot ser. Una mica en la línia de la intel·ligència col·lectiva global, aquesta nova ideologia tant de moda últimament i en la qual crec fermament.
Per a més informació, la ICG és una idea que va desenvolupar Jean François Noubel a França ara fa uns anys. Paralel·lament, s'han creat els SEL o sistemes d'intercanvi local (www.selidaire.org) i The Transitioner (people.thetransitioner.org). Molt suggerent, tot plegat.
I el solstici d'hivern m'hi ha fet pensar.
En qualsevol cas, no fa pas gaire hem entrat al solstici d'hivern. I, com que arriba amb un pròleg potentíssim que es diu Nadal, festes, regals i canvi d'any gairebé no en som conscients fins ara, que som a ple hivern.
Per a alguns, aquest cop és més fàcil associar-ho a la clàssica imatge d'un poblet nevat, o d'una llar de foc encesa, o d'uns guants i una bufanda embolicant algú amb el nas ben vermell. Sigui com sigui, no ens aturem mai, a l'hivern.
Sembla que l'estiu sigui més procliu a les aturades per la coincidència amb les vacances de la majoria de la gent, la tardor igualment pel sovint anhelat retorn a la normalitat del dia a dia, i la primavera, pel redescobriment de l'entorn que suposa. Ens aturem. Poc o molt, però ho solem fer.
A l'hivern, no. No tenim temps! Després de Nadal (època preciosa, però d'aturades, ben poques, també) ens torna a caure la voràgine a sobre. Poques festes, molta feina, vacances de Setmana Santa lluyanes i curtes (i ja a la primavera), i un llarg recorregut per fer a un ritme agobiant. Amb les consegüents imposicions del "sistema": al gener, les rebaixes; al febrer, el Carnestoltes, els Oscars, els enamorats americanitzats, la Superbowl i les calçotades, i, al març l'estrès pre-vacances.
Benvingut sigui el sistema, és clar que sí! No cal tornar-se ermità de cop, ara. Penso que cal anar-lo assaborint i trampejant, al mateix temps. Però jo reinvindico humilment les aturades, per poques i breus que siguin; les vetllades casolanes, el dolç "no fer res", els convits a les cases de la gent (ni que sigui per un cafè, però sense l'animós bullici de les cafeteries, de tant en tant!), els passejos aprofitant els pocs raigs de sol que ens regali el dia (festiu, suposo, perquè en feiner la cosa es complica) i un llarg etcètera de retrobaments autèntics i sincers amb la gent, amb un mateix i amb la natura.
Que ningú no es pensi que vaig de sàvia mística per la vida, ara, al contrari: la senzillesa de les petites coses i la grandesa de les xarxes socials, si pot ser. Una mica en la línia de la intel·ligència col·lectiva global, aquesta nova ideologia tant de moda últimament i en la qual crec fermament.
Per a més informació, la ICG és una idea que va desenvolupar Jean François Noubel a França ara fa uns anys. Paralel·lament, s'han creat els SEL o sistemes d'intercanvi local (www.selidaire.org) i The Transitioner (people.thetransitioner.org). Molt suggerent, tot plegat.
I el solstici d'hivern m'hi ha fet pensar.
ui, jo no havia sentit mai, això de la intel·ligència col·lectiva global. què és? me'n puc beneficiar d'aguna manera? :)
ResponEliminaper cert, ja tinc una capsa platejada d'aquestes com la teva! he, he. hi guardo el feltre per fer les meves cosetes.
ResponEliminaLaura! Gràcies pels teus comentaris. Jo tampoc no sabia què caram era això de la ICG fins que ho vaig llegir en una revista. Em sembla que se n'ha fet molt més ressò a França i als Estats Units que no pas aquí, però si et connectes a la primera web que vaig referenciar en coneixeràs tots els detalls! I felicitats per la caixa! Són boniques, eh? Jo hi tinc cartes i postals!
ResponElimina