Calendaris

Amunt, avall, llums, gent carregada de paquets, reclams comercials per tot arreu, nanos embolicats amb gorros i bufandes, els no tan nanos també, trànsit, soroll, música, voreres atapeïdes... us sona?

El calendari nadalenc obliga! Però obliga ben a gust, què caram!

I sí, tots tenim un racó una mica menys nadalenc a dins, ja sigui per alguna absència, algun rebot personal amb el món mundial o algun forat al cor difícil d'omplir amb superficialitats. N'estem envoltats, de superficialitats. Tot l'any. Només que ara ens les emboliquen amb paper de regal.

Malgrat tot, malgrat el bombardeig publicitari, malgrat les imposicions comercials i malgrat l'absurditat que viu el planeta en general, jo li faig l'ullet al calendari.

Aviat passarem full i en trobarem un de nou, de calendari. El del 2010. Qui sap el que ens reserva... mentre no hi arribem, us desitjo de tot cor a totes i tots uns molt bons dies prenadalencs, unes bones festes i un bon exercici de balanç de l'any 2009. Segur que si busqueu bé, per petita que sigui, hi ha alguna petita gran alegria per recordar-lo!

Al sac de les tristeses hi farem un llaç, mentrestant, esperant que cicatritzin amb el temps, almenys. Humanament, potser no som capaços de més.

Per part meva tanco la paradeta fins la tornada!

Ens retrobem el gener de 2010?

Lavabos

M'he decidit a escriure sobre els lavabos. Que ningú s'escandalitzi; no faré ús de la tantes vegades comentada escatologia catalana ni res d'això.

Simplement, fa temps que em fixo en els tòpics que envolten aquests espais tan necessaris per a tothom i ara, que visc a Suïssa, encara m'hi fixo més.

En primer lloc, acotaré l'objecte del meu article: no parlaré dels lavabos que cadascú té a casa seva, sinó dels que es troben en espais públics. Però ja afegeixo que parlar dels lavabos de cadascú també seria força interessant: des de la gent que té la tassa separada de la zona de bany (pica, dutxa o banyera i armariets, etc. com passa a països com França), fins al clàssic dilema d'on i com posar els rotlles de paper de recanvi (en un d'aquells pals decoratius? en un prestatge? a terra?) el tema donaria realment per molt.

Si entrem en matèria, podríem començar dient que l'experiència d'anar al lavabo d'un espai tan compartit pot resultar de molt desagradable a només agradable, mai més enllà. Els elements que estan en joc són, a parer meu, els següents (i no per ordre d'importància, això depèn força de cadascú, no trobeu?): mida de l'espai, grau de netedat de l'espai, il·luminació, utensilis varis i recanvis (paper, cadena, escombreta, bosses higièniques, paperera, penjadors), tancament de les portes i grau de pintades que contenen, zona externa (piques, aigua, sabó, tovalloletes de paper o eixugamans, miralls, papereres) i indicadors de gènere als accessos.

Les coses que he pogut constatar en els darrers mesos són:

-tots els lavabos del país que he visitat (independentment del cantó i del tipus de local) tenen penjadors a dins. Us semblarà una bestiesa, però ho trobo bàsic, sobretot a l'hivern i sobretot si ets dona i portes bossa de mà. No entraré en detalls, però els equilibris que cal fer si no vas amb ningú que t'ho pugui estar aguantant a fora són rocambolescos.

-enllaçant amb el punt anterior, molts d'aquests lavabos no constituirien cap problema sense penjadors, perquè absolutament tothom va al lavabo deixant les seves pertinences a fora fins i tot si no estan vigilades (bars, restaurants, biblioteques, trens). La confiança entre habitants és màxima!!!

-només he vist portes pintades a les biblioteques (i què serien les portes de les biblioteques sense pintades? Si un es distreu i tot, llegint-les!).

-els indicadors de gènere són gràfics o tipogràfics, però són clars. M'havia passat d'anar a llocs "de disseny" de Catalunya o Espanya on la feina era teva per saber si allò indicava home o dones.

-tots, repeteixo, TOTS els lavabos on he anat (fins i tot als llocs més dubtotos, com ara pubs, discoteques, passeigs vora llacs, zones turístiques) estaven NETS, tenien paper de recanvi i el terra trepitjable. N'extrec dues conclusions: la primera (òbvia i força previsible, d'altra banda) és que els suïssos són nets; la segona (agradablement sorprenent) és que l'hàbit és educable. Es contagia. Per vergonya. Per pudor. Per por. Pel que sigui. El turista ho aplica. L'immigrant d'una altra cultura també.

Dos exemples il·lustratius de la ciutat de Berna: un bar repetitot a la Kramgasse (The Blue Cat per qui hi vulgui anar, molt acollidor i coquetó) tenia un lavabo minúscul però tan enginyosament dissenyat que hi havia lloc per un penjador, paper de recanvi amb gira inicial decorativa inclosa i tot el que he comentat anteriorment. Un restaurant de la Postgasse on fan uns musclos al vapor increïblement bons (musclos, a Berna? Sí, sí!) té el lavabo al carrer, a disposició de tothom (a la part del darrere, que dóna al clàssic racó de recollida d'escombraries, caixes de reposició dels restaurants, etc.) impecable!!! Hi van els clients, el personal, els turistes, els passavolants... tot quisqui, vaja. I està net i polit que dóna gust!

Doncs apa, ja ho sabeu: podeu anar als lavabos suïssos de tot arreu i de tota mena ben tranquils.

I m'apunto al carro dels contagis d'hàbits culturals d'aquest tipus! Qui més?

El fenomen Larsson (II)

Com anava dient...

abans d'entrar pròpiament a citar els exemples que il·lustren part del que comentava a l'article anterior, deixeu-me incloure un parell o tres d'informacions més sobre l'Stieg Larsson, per no fer una segona part tan tiquis-miquis i per animar la gent que encara no el coneix a llegir la seva trilogia. De més a menys sabut:

1) L'Stieg Larsson va morir d'un atac de cor pocs mesos després d'haver lliurat els tres llibres a l'editorial, però poc abans que es publiquessin i es venguessin com a xurros! Ironies del destí...

2) La seva companya després de molts anys no ha vist ni una trista corona de beneficis perquè no estaven casats i la llei d'herències i patrimoni sueca és hiperestricte amb el tema! Sembla una bufetada al seu esperit progressista i feminista, oi? Els rumors, a més, apunten a una possible col·laboració entre tots dos, i els rumors més agosarats afirmen que en realitat és ella qui paria les idees per als llibres, i ell les redactava.

3) La loteria se l'emporten son pare i son germà, amb qui no es parlaven des de feia anys. Us recorda alguna cosa, això de tenir una família desestructurada amb gent que no es parla entre si? Els Vanger? Els Salander? Mmm...

4) Hi ha hagut tal rebombori mediàtic a Suècia que hi ha gent de tot el món que ha enviat donatius anònims a la companya d'en Larsson. Jo, per part meva, mentre això duri no em compraré cap dels seus llibres. Biblioteques al poder!

5) Sabíeu que hi ha un quart volum de Millennium a l'ordinador del Larsson? La seva companya va amenaçar de no lliurar-lo a cap editorial si no percebia almenys una part dels beneficis generats. Ben fet! Ni que sigui perquè no s'ho embutxaquin els altres dos, tu! Esperarem pacientment el quart volum doncs (si pot ser amb menys errors tipogràfics i de tota mena a l'edició catalana... gràcies).

Passo a les citacions, doncs (i sí, els menys "freaks" podeu deixar de llegir, ja).

Referencio pàgines de Columna però també capítols, per si algun lector s'anima a contrarestar-ho amb les traduccions a d'altres llengües...

-Texans i camisa o vestit? (lapsus del mateix Larsson, sembla) (2n llibre, cap. 3 al final de la pàgina 77 la Lisbeth es posa uns texans, a la 85 se'ls estripa i a la 87 es treu un vestit!!!)

-Domino Fashion o Domingo Fashion? (2n llibre, cap. 18 pàg 406, primers paràgrafs).

-Photshop o Fotoshop? (3r llibre, cap. 16 pàg. 462, primers paràgrafs)

-Nils Bjurman o Lars Bjurman? (3r llibre cap. 19 pàg. 539 primers paràgrafs). Lapsus Larsson?

-pis de 22 habitacions o de 21? (2n llibre cap. 30, pàg. 705 darrer paràgraf/3r llibre cap. 16 pàg. 445 darrers paràgrafs). Lapsus Larsson?

I perquè no tinc la paciència de rellegir-me certes planes del primer llibre on hi ha errors gramaticals o expressions poc genuïnes en català (per exemple: a dir veritat, devien de ser), de picatge, etc. que si no...

En qualsevol cas, gràcies per la vostra, de paciència!

El fenomen Larsson (I)

En 19 dies m'he llegit els tres llibres que conformen la trilogia Millennium del suec Stieg Larsson. No és cap fanfarronada, ara disposo de temps lliure i la lectura d'aquestes obres m'ha enganxat des del primer moment, com a gran part de la població que les ha llegides.

A banda d'agradar-me molt la trama, l'enfocament i el missatge clarament progressista i feminista que se'n desprèn, reconec que no som davant d'un escriptor literàriament impecable, però sí que admiro la seva capacitat de crear personatges magnètics com el de la Lisbeth Salander i de conduir el lector per històries poc realistes a estones però molt ben relligades i narrades.

Destaco també la solvència informativa d'en Larsson que, com a bon periodista, es documenta abans d'escriure res. Si bé és cert que alguns fragments de la trilogia poden ser titllats de pura fantasia cinematogràfica, també ho és que l'autor coneix bé els secrets geopolítics i culturals dels móns que descriu.

Però ja s'ha dit molt sobre la trama i sobre l'Stieg Larsson. Jo més aviat voldria compartir amb vosaltres alguns aspectes curiosos de la versió catalana editada per Columna entre els anys 2008 i 2009.

Com que potser m'allargaré, miraré de dividir aquest article en dues parts per no cansar-vos, d'acord? A la primera part em referiré a aspectes més generals i, a la segona, us proposaré un llistat d'exemples concrets per il·lustrar les meves reflexions, per als més "freaks", com ara jo mateixa.

Comencem. Ah! I si no heu llegit els llibres, no patiu, no en desvetllaré cap aspecte clau.

-Els tres llibres han estat traduïts per quatre persones diferents: dues el primer volum (sempre és sospitós quan un llibre el tradueixen dues persones alhora: col·laboració per la dificultat, nipotisme supervisat, terminis massa justos i, per tant, traducció fragmentada?) i dues el segon i tercer, respectivament.

-El primer volum conté una gran quantitat d'errors gramaticals, de picatge o lapsus en general. A qui o què ho hem d'atribuir? A traductors poc solvents? A correctors poc concentrats? O, el més probable, a uns criteris editorials mancats de rigor, temps i diners raonables per fer la feina? Al tercer llibre també hi ha alguns errors, però en menor mesura. Al segon només hi he trobat un petit lapsus que sembla comès pel propi autor.

-Els tres llibres contenen un alt grau de detallisme pel que fa a la indumentària i l'alimentació dels protagonistes. El més curiós, és, per exemple, constatar que al primer llibre sovint es mengen pizzes, sandvitxos, torrades, costelles de xai, etc. La varietat és notable. Al segon, per contra, es mengen bàsicament torrades amb mantega i al tercer, tot i que hi ha una mica més de varietat, les torrades amb mantega passen a ser torrades amb mermelada de taronja o gerds. Sembla una xorrada, però caldria revisar els originals en suec (o d'altres traduccions) per comprovar si l'autor hi posa més o menys èmfasi o són els traductors els que han optat per simplificar-se la vida i saltar-se els referents culinaris culturals en certs casos. Una altra cosa que crida l'atenció és que només al segon llibre el traductor es permet la llicència d'inserir-hi notes per aclarir aspectes de caire lingüístic o cultural.

-Quan els personatges es traslladen i agafen roba de recanvi i altres objectes personals, sempre es parla d'"estris de neteja" i t'imagines la Lisbeth, en Mikael o la Susanne Linder amb el Cillit Bang, una escombra o un Mr. Propper. No seria millor referir-s'hi com a productes personals, o d'higiene personal, o fins i tot estris, si es vol, però personals, o d'higiene, de necesser, etc. ?

-Com és possible que en una mateixa plana del segon llibre la Miriam Wu porti roba de Domino Fashion i de Domingo Fahion? En què quedem? I que les imatges que rep l'Erika Berger al tercer llibre hagin estat retocades amb Photoshop i unes línies més avall amb Fotoshop?

-Per què al segon llibre la Lisbeth viu en un pis de 22 habitacions de les quals només n'ha moblat quatre i al tercer són vint-i-una habitacions i només tres de moblades?

-Què ho fa que un personatge tan important com l'advocat Nils Bjurman es transformi en Lars Bjurman al tercer llibre? En Lars és el marit de l'Erika!

Sí, sí, d'acord, tot plegat són detalls irrellevants i que no impedeixen seguir la lectura en cap moment, però, amb l'èxit que ha tingut aquesta trilogia i el rendiment que n'han tret les editorials, com és que no s'han corregit aquests errors en les edicions posteriors? Del segon llibre, per exemple, n'hi ha quatre, ja!

Sóc traductora i en algunes ocasions he exercit de correctora. Sé que la feina no és fàcil, que els terminis són impossibles i que els sous fan riure. També sé que moltes vegades els responsables de certes incoherències o errors són els propis editors, i no pas els lingüistes en si.

Només demano una mica de rigor, si us plau! I en llengua catalana, darrerament, en veiem poc, de rigor.

Demà més Larsson per qui hi estigui interessat!

Les germanes Mirabal

El 25 de novembre va ser declarat dia internacional contra la violència de gènere el juliol de 1981, en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia) el juliol de 1981.

En aquesta trobada les dones van denunciar la violència de gènere en l'àmbit domèstic i la violació i l'assetjament sexual en l'àmbit dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques.

Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), tres activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana.

Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència.

El 1999, l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.

Avui, doncs, vull retre un humil homenatge a les tres germanes i a totes les altres dones i persones que han patit abusos de tota mena.

Tochtertag/Journée des filles

Avui, 12 de novembre, és el dia nacional de les filles a Suïssa. La data va canviant, sempre ha de ser entre setmana i sempre al novembre, això sí.

Es tracta d'una jornada atípica en què els pares s'emporten les seves filles a partir dels 5 anys i fins als 15 a la feina, ja sigui en una oficina, en una obra, fàbrica, botiga, taller, hospital; on sigui. La iniciativa pretén inculcar a les noies feines tradicionalment associades als homes. Per això, els diversos cantons complementen la jornada amb programes específics pro-informàtica i pro-tecnologia que es treballen a les escoles durant els dies anteriors.

I us preguntareu: i els fills? I les mares? Què fan aquell dia?

Com que inicialment la diada estava enfocada a ampliar els horitzons professionals de les noies, arrelades als rols tradicionals d'esposa, mare i mestressa de casa pel context masclista de la societat suïssa de fa uns quants anys, actualment la tradició s'ha mantingut, pel fet de ser beneficiosa si bé cada cop més obsoleta. De tota manera, s'hi han introduït alguns canvis substancials. Per exemple, en el cas de les famílies en què els homes s'ocupen de la llar (molt extès a Suïssa, encara que sembli mentida), són les mares les que s'emporten les filles a la feina.

Els nens, a escola, participen en activitats destinades a motivar, també en ells, ambicions professionals de tota mena. Se suposa que ells treballen els rols més aviat femenins de diverses professions.

En tot cas, i per una vegada, aplaudeixo la iniciativa (amb totes les crítiques de què pot ser objecte), per original, creativa i, al cap i a la fi, bonica.

Bona diada a totes les filles, mares, fills i pares!

Ironies

Tres fets irònics recents que han despertat la meva curiositat:

-Durant el concert d'U2 a Berlín en motiu del 2oè aniversari de la caiguda del mur, un mur erigit especialment per a l'ocasió impedia als assistents sense entrada veure res de l'actuació. Un mur per celebrar la caiguda d'un altre mur. Interessant...

-Johan Cruyff és el nou sel·leccionador de Catalunya. Em pregunto quan aprendrà a parlar català... Més ben dit: quan es decidirà a parlar-lo, després de tants anys a Catalunya... Que consti que el personatge em cau bé, però és que n'hi ha per llogar-hi cadires!

-L'alcalde de Londres va auxiliar una activista ecologista que caminava pel barri de Camden quan tres noies adolescents la van voler atacar amb barres metàl·liques. La ironia: que l'alcalde anava en bicicleta! La pregunta retòrica: què hi feien, tres adolescents, passejant-se un vespre amb barres metàl·liques per atacar algú a Camden?

Demà més...

Pros & Cons (II)

Els convidats són els pros, avui!

M'estalviaré de comentar els clàssics, però no anomenar-los, ni que sigui de passada, seria un pecat.

El color predominant d'aquest país és el verd i, això, venint d'un lloc on precisament el verd es veu poc, s'agraeix. Aquest color implica, a més, una olor molt particular, aire fresc a tothora, zero xafogor a l'estiu i pluja renovadora regularment.

Continuo, evidentment, per la gastronomia: xocolata de tot tipus, formatges de tota mena, salsitxes per triar i remenar.

(ja us ho he dit, que no anomenar-ho seria un pecat.... )

Acabo parlant de tòpics amb els més genèrics: puntualitat, silenci, qualitat.

I els deu guanyadors, per curiosos i per genials, en la meva humil opinió, són:

1) El transport públic és una autèntica meravella. Trens, autobusos, trolleys, tramvies, funiculars, llançadores. Puntuals, és poc. Silenciosos. Comfortables. Envejables. Quin plaer, poder sortir de casa a l'hora que toca, i no una estona abans "per si de cas em falla el tren, o el bus, o el que sigui".

2) La gent és EDUCADA. A qualsevol edat. En qualsevol àmbit i situació. No he vist ningú escopir pel carrer, encara. No he vist ningú llençant un paper a terra. No he vist cap adolescent parlant a crits. No he vist cap nadó o petit fent una escena en un lloc públic. No he vist cap avi o àvia queixant-se dels joves. No he vist cap persona de cara al públic que no somrigués. No he entrat ni sortit de cap lloc que no em diguessin "bonjour" o "merci, madame, bonne soirée!".

3) Us podeu creure que quan un grup d'adolescents fa "botellón" en un parc o zona pública ho fan en silenci? Us podeu creure que quan acaben ho recullen tot? M'ho havien explicat i no m'ho creia, la veritat. Ara ja ho he vist diverses vegades amb els meus propis ulls (i t'entenc, Ignasi)!

4) El ritme és un altre. A la feina, en el caminar pel carrer, en el fer les coses. Calma. Calma. Calma. Sense pressa. Però sense pausa (a excepció feta dels restaurants, ja ho vaig explicar als cons, això, si ho recordeu).

5) Els llogaters estan més que protegits per la llei. Per exemple, si la hipoteca de l'edifici on viuen baixa, el preu de lloguer s'ha de modificar a la baixa per llei. Si el propietari vol augmentar el preu dels lloguers, ha de demostrar legalment que la hipoteca ha pujat. Si no, el preu es manté invariable durants els anys que siguin. Si el llogater gasta menys aigua o menys calefacció que el que està calculat dins el preu del lloguer (només es paga la llum a part, generalment), el propietari ha de retornar els diners corresponents quan acaba l'any. No ho trobeu magnífic? "Igualito que en España", vaja.

6) Hi ha deixalleries o punts verds a casa barri. Per tant, no hi ha l'excusa de "quina mandra, ara, anar fins a la deixalleria!" Olis, vidre, plàstic PET, plàstic no PET, roba, al·lumini, paper, brossa, compost, etc.

7) La concil·liació de la vida laboral i familiar és digna d'admiració. Horaris de feina de matí, o de tarda, o de tres dies complets a la setmana, permís per dinar a casa amb els fills (moltes escoles no ofereixen servei de menjador), ajuts econòmics mensuals i molt potents, etc.

8) Els horaris són més racionals que a casa nostra. Les botigues obren a les vuit del matí i tanquen a les sis de la tarda. Els dijous a les nou del vespre. Però, com que la majoria de la gent sol plegar a les cinc, doncs ja està bé, no? Se sopa aviat, amb la qual cosa hi ha temps de pair i, sobretot, de dormir, més i millor. És cert que això passa gairebé a tot arreu menys a casa nostra, i que es pot veure des de molts punts de vista però, per mi, té el seu valor.

9) Bona part de les activitats de lleure d'aquest país estan relacionades amb la salut: esports d'estiu, esports d'hivern i, per mi, la guinda: les famoses "randonnées". Hi ha camins de dificultat molt diversa molt ben marcats per a totes les edats i nivells, i a tot arreu. A la plana, a la muntanya, a l'alta muntanya. A tot arreu. Tot l'any. Aire pur. Salut. Gratuïts.

10) Les infrastructures (aeroports, carreteres, estacions, oficines de correus, hospitals, edificis oficials) sovint són molt antigues però estan molt ben cuidades. Se n'ocupen constantment. En lloc de renovar-ho tot com si el "no disseny" fos ofensiu, arreglen i restauren el que cal perquè duri. I les coses, ben fetes i ben cuidades, duren. Així estalvien diners i transmeten valors.

I encara em deixo la manca de peatges, el fet que la majoria de modificacions de les lleis les vota el ciutadà per referèndum, la gran quantitat de granges on es pot comprar directament la llet, els ous, la fruita i les hortalisses; les piles de coses que pots arribar a comprar en la carretereta més remota que et puguis imagnar sense que hi hagi ningú controlant-ho; la blavor del cel i la manca de contaminació; les vaques i les ovelles; la Heidi...

Uf!

Pros & Cons (I)

Com gairebé la majoria de coses a la vida, viure a Suïssa té els seus pros i els seus cons. Avui em proposo fugir dels clàssics tòpics (natura, silenci, xocolata, neutralitat, comptes bancaris) i fer una anàlisi més aviat desenfadada dels aspectes més positius i negatius de viure al país.

Començo pels cons? Som-hi!

-Per aconseguir la nacionalitat suïssa, a més de ser nascut al país, cal demostrar que s'hi ha viscut durant, almenys, vint anys seguits. Abans dels vint anys, res de res.

-L'atenció mèdica de qualsevol tipus (urgències, consultes, tractaments, hospitalitzacions) és de pagament, independentment dels ingressos de cadascú. Si tens diners, et curen. Si no, vés a saber.

-Si vols tenir televisió, ràdio o fins i tot ràdio al cotxe, has de pagar un cànon a banda del que costi l'aparell i les instal·lacions en si. Per cada aparell, un cànon més.

-Si deixes un pis de lloguer, has de lliurar-lo en un estat impecable, cosa que per ells vol dir, entre d'altres: tapar forats de quadres i marques de barres de cortines, treure totes les bombetes o làmpades i deixar els cables literalment penjant, pintar i netejar a fons. Si queda ni que sigui una ratlladeta a la vitro...perds el dipòsit inicial, que equival a tres mensualitats senceres. O sigui: et gastes els diners del dipòsit en pintors, fusters, lampistes i brigades de neteja.

-Hi ha blocs de pisos exclusius per gent amb o sense gos, amb o sense criatures, amb o sense fumadors. Una mica exagerats, no?

-Si t'equivoques i llences ni que sigui un paperet dins la bossa de reciclatge equivocada i s'arriba a saber, et remenen les bosses de brossa (van marcades amb codis segons on vius!) fins que et troben i...prepara't per la multa!!! Responsabilitat, d'acord, però quins extrems, tu!

-Als restaurants, la mitjana d'espera entre plat i plat és de 45 minuts. Tant és si es tracta d'un lloc senzill o d'un restaurant de disseny. Amb calma, amb calma... (excepció: els menús de migdia. Cal dir que en aquest cas són molt ràpids).

-No hi ha escolaritat pública fins els 5 anys.

-No hi ha residències d'avis públiques, tampoc. Serveis d'acollida de dia, i gràcies.

-A partir de les 21h, ni trucades, ni rentadores, ni música, ni res de res. Silenci.
(aquest és un con que té el seu cantó pro, evidentment).

He aconseguit escriure 10 cons! Prepareu-vos pel següent article, doncs. Em costarà acabar la llista dels pros!!!

PS: Els cons clàssics: la suposada neutralitat en els conflictes bèl·lics, la implicació del país en els comptes dels nazis, la poca transparència bancària en molts casos, el fet de ser un país per rics.

Bar Cel Ona

Aquest darrer cap de setmana he fet una escapada llampec a Barcelona. Des d'aquí demano disculpes a tothom a qui no li ho he fet saber; he estat bàsicament a casa amb la família i he pogut gaudir de la companyia d'alguns molt bons amics. A la resta us prometo que hi haurà més escapades; simplement una no dóna a l'abast!

De fet, em sento afortunada de no poder quedar amb tothom amb qui voldria, això vol dir que sou molts i moltes... gràcies per ser-hi sempre! Ara sobretot al correu eletrònic, però també al cap i al cor!!!

M'he retrobat amb Barcelona. I, amb ella, el bullici i el caliu de les seves cafeteries, el cel d'un blau clar enterenyinat (ai! la contaminació...) tot i un sol esplèndid, i el mar, el mar, el mar... com el trobem a faltar, el mar, quan no el tenim a prop!

El resum: piles carregades, energies renovades, cares retrobades i una bona dosi de vitamines per a l'hivern suís!!!

Aquí ja som a tres graus durant el pic del dia!!! No mireu les mínimes nocturnes que us espantareu...

Petons friburguesos!

Foodscapes (Paisatges comestibles)

Foodscapes (la unió dels mots anglesos 'food' i 'landscapes') és l'últim crit en fotografia. El responsable n'és un anglès de Kent, Carl Warner, al qual feia referència a la meva secció "Als meus prestatges" de fa uns dies.

Aquest innovador fotògraf ens proposa una sèrie d'imatges creades minuciosament i amb tota mena de detalls a partir d'ingredients naturals que ell mateix selecciona acuradament i compra als millors mercats del seu país. Després, dissecciona i prepara els aliments amb una delicadesa extrema per a crear imatges d'una bellesa i una creativitat extraordinàries.

Evidentment, la crítica és fàcil: per què llençar tant de menjar només per a objectius purament artístics? La seva resposta és contundent: ell crea i, amb els fons que recull, patrocina cursos de nutrició a escoles angleses.

L'origen de la seva proposta rau en el fet que cap dels seus quatre fills és amant de les verdures ni de les hortalisses. Així, per convèncer-los de la importància de menjar de manera sana i equilibrada, els va regalar aquest recull d'imatges que ara publica en un llibre amb aquest títol: Foodscapes.

N'hi ha per a tots els gustos, fins i tot per a no vegetarians; amb cansalada, embotit, pa, etc. Això sí, cent per cent natural, tot plegat!

Us en deixo un parell d'exemples i us remeto al link per si en voleu saber més...

http://www.carlwarner.com

(per veure els Foodscapes heu d'anar a la secció 'Print Sales')

Bon profit!

(Thanks, Adam, for the info. Absolutely delicious, as I once told you! Keep contributing ideas, please!)

Parpelles

Us heu fixat mai molt atentament en les parpelles d'algú? Quan un o una té els ulls tancats, s'entén.

Per mi, les parpelles són la part més perfecta del cos humà. Us semblarà una bestiesa, però comentar les bestieses també ens fa més feliços, de tant en tant, no trobeu?

Quan et mires les parpelles d'algú, no pots dir si són boniques o lletges; són perfectes, senzillament. Estan envoltades d'un entorn privilegiat (pestanyes, celles, pell) i la mirada no es cansa mai de mirar-les.

Les parpelles d'una persona gran evoquen saviesa. Solen estar plenes d'arrugues, són entranyables.

Les parpelles d'un nadó són la bellesa en si mateixa.

Les parpelles d'una persona jove són llises, sinuoses, molt ben dibuixades.

Les parpelles d'un adult destil·len maduresa i serenor.

No ens les mirem gairebé mai, les parpelles. Parlo de parpelles despullades, sense maquillatges.

Les nostres, alhora, no les podem veure mai, almenys no en directe.

En quantes escenes de pel·lícules els primers plans inclouen ulls tancats i, per tant, parpelles? I sempre tan boniques! No importa de qui siguin.

Mireu-vos les parpelles de la gent (mentre dormen, si pot ser). Un nou exercici quotidià que us durà per camins insospitats de benestar...

Tardor

Mireu-vos la tardor. Segur que ja la teniu ben a prop. A dins i a fora.

A dins la porteu encara mig amagada, com si no volgués acabar de sortir. És la clau que tanca la porta als excessos de l'estiu, la finestra que ens mostra de nou la rutina, el mirall que ens ensenya qui som i què esperem d'aquest hivern proper.

A fora la trobeu a la brisa que refresca cada dia una mica més, a les mil i una combinacions que fa la gent per vestir-se adequadament en uns dies tan canviants, i a les eternes fulles dels arbres. La tardor es podria dir perfectament fulles. És la imatge més reveladora de l'estació.

És melancònica i és renovadora alhora. És un exercici necessari després de les vacances, si les heu gaudit a l'estiu. És un parèntesi abans de l'arribada de l'hivern. I els parèntesi sempre són benvinguts. Els durs ens empenyen cap a endavant encara que no ho vulgem. Els agradables ens carreguen les piles.

La meva tardor serà nova, diferent, poc rutinària. Quan no en tens, també es troba a faltar, la rutina! Però el que sobretot serà la meva tardor és rica en colors i en olors.

Com serà la vostra tardor? M'ho expliqueu?

Pandèmies. Preguntes i respostes.

Quina és la malaltia que causarà més morts aquesta tardor-hivern? La nova grip A? No, la malària.

Quina és la vacuna que es vendrà més aquest hivern? La de la malària? No, el Tamiflu.

Qui fabrica el Tamiflu? Els laboratoris americans Gilead i els suïssos Roche.

Qui va presidir Gilead ara fa uns anys? Donald Rumsfeld (exsecretari de Defensa nord-americà).

Qui va aprovar una partida pressupostària de molts milions de dòlars per a crear i promocionar el Tamiflu? El govern de George W. Bush (oh, sorpresa!).

Quins efectes secundaris té el Tamiflu? Molts, i greus.

Com es cura la grip nova si un no té problemes de salut paral·lels? Prenent Tamiflu? No, reposant, a casa. I prenent analgèsics ja coneguts i sense efectes secundaris pel dolor.

A qui interessa escampar la paranoia global de la grip nova? Als laboratoris farmacèutics. A les multinacionals. Als polítics i als expolítics implicats. Als mitjans de comunicació.

A qui interessa la malària? A qui interessa la diarrea mortal infantil? A qui interessa tranquil·litzar la població, informar-la degudament i fer-la actuar amb prudència, coherència i serenitat? A qui interessa alertar dels autèntics problemes mundials?

A pocs, a ben pocs, em sembla.

O potser m'equivoco. Potser interessa a molts. A molts dels que, sovint, no tenim ni veu ni vot.

(Gràcies, Berta, pel document il·lustratiu sobre el tema).

Més informació a http://www.youtube.com/watch_popup?v=gKwk8Kq8QXA

Nou del nou del nou

Bon dia! Pels que ho llegiu avui...us heu mirat la data? Quina gràcia, oi? No sóc gens supersticiosa però hi ha coses que són, si més no, curioses. Per exemple, a les 9 i 9 minuts del vespre d'avui, en Pau Riba fa un concert a Mataró, al número 9 del carrer Nou (justament on hi ha la llibreria Robafaves, per si n'heu sentit a parlar). O sigui: el dia 9 del 9 del 9 fan un concert a les 9 i 9 al número 9 del carrer "nou".

El mateix devia passar l'any passat, traslladant-ho tot al 8 d'agost, i el juliol del 2007, etcètera.

El més trist de tot és que la humanitat s'uneix per celebrar coses així, divertides i entranyables i, en canvi, no som capaços de posar-nos d'acord en allò més essencial.

I ara vindria la pregunta màgica: i què és l'essencial? I jo us contestaria humilment: doncs això, una mica d'humanitat. Que ens en falta, crec, i molta.

Terra mullada

L'altre dia algú em va preguntar si, vivint a Suïssa, no trobava a faltar el caliu mediterrani. La pregunta sembla senzilla, de fàcil resposta. A mi, però, em va fer pensar. Què és, exactament, el caliu mediterrani? Segur que cadascú en donaria una visió ben diferent. Per mi, el caliu mediterrani és l'escalfor del sol, la llum natural, la brisa suau que es respira a prop del mar i, sobretot, sobretot, el caliu humà. La naturalitat, la proximitat, la facilitat amb què acollim els altres a "casa nostra". És cert; es troba a faltar, això.

Pregunteu-vos ara: quant fa que no passegeu? Quant fa que no sentiu l'olor de terra mullada? Quant fa que no aneu a ritme lent per la vida? Aquí és on jo penso que rau la saviesa del caliu suís. Natura per tot arreu, ritme lent. Cura antiestrès total i absoluta. Olor de net. Olor de terra. Mullada o no.

Tant si es treballa, com si es menja, com si es passeja, com si es comparteix un cafè; el ritme és un altre. És igual que us trobeu enmig d'una ciutat petita però atapeïda com ara Berna, o en un poblet recòndit com Rotkreuz, o fins i tot si us trobeu a la tan "avorrida" Fribourg (com me l'havien descrit tantes vegades abans d'arribar-hi), gaudireu del ritme. I això, per mi, també és caliu.

Llocs no típics ni tòpics especialment recomanats per a una cura antiestrès (tant és si disposeu d'hores, de dies o de setmanes): Schwarzsee (27 km de Fribourg), vall d'Emmental (60 km de Fribourg), Montreux (80 km), pobles del cantó de Zug (150 km).

Qui s'hi apunta?

Prestatges?

Una vegada, en una classe de francès del millor 4t d'ESO que he tingut mai, vam jugar al retrat xinès per practicar el condicional. El retrat xinès és un joc oral que consisteix a definir una persona per mitjà de comparacions amb altres categories no humanes. Per exemple: "Si fos un animal seria ...". Un dels alumnes em va triar a mi i, per descriure'm, quan va algú li va preguntar què seria jo si fos un moble, ell va respondre: "Si fos un moble, seria un prestatge molt ben ordenat". Automàticament, la resta de la classe va exclamar: "La Montse, la Montse".
Potser sí. En general sóc ordenada, ho reconec, però també puc ser molt caòtica, quan m'hi poso.
Potser, ben mirat, tots som una mica com un prestatge: tenim els nostres alts i els nostres baixos, som més o menys profunds i contenim moltes coses; algunes a primera fila i, d'altres, una mica més amagades.
A partir d'avui, el dia en què faig 32 anys, us convido a fer una ullada als meus prestatges. Als meus prestatges més personals. Hi trobareu una mica de tot, perquè pugueu triar i remenar com si fóssiu en una llibreria o en una biblioteca. Aquest bloc és la meva oportunitat d'ordenar-me una mica per dins, mentre vosaltres, quan vulgueu i si voleu, us ho mireu des de fora. Deixeu-hi els vostres comentaris per anar omplint aquests prestatges! Benvinguts i... bona lectura!