Lavabos

M'he decidit a escriure sobre els lavabos. Que ningú s'escandalitzi; no faré ús de la tantes vegades comentada escatologia catalana ni res d'això.

Simplement, fa temps que em fixo en els tòpics que envolten aquests espais tan necessaris per a tothom i ara, que visc a Suïssa, encara m'hi fixo més.

En primer lloc, acotaré l'objecte del meu article: no parlaré dels lavabos que cadascú té a casa seva, sinó dels que es troben en espais públics. Però ja afegeixo que parlar dels lavabos de cadascú també seria força interessant: des de la gent que té la tassa separada de la zona de bany (pica, dutxa o banyera i armariets, etc. com passa a països com França), fins al clàssic dilema d'on i com posar els rotlles de paper de recanvi (en un d'aquells pals decoratius? en un prestatge? a terra?) el tema donaria realment per molt.

Si entrem en matèria, podríem començar dient que l'experiència d'anar al lavabo d'un espai tan compartit pot resultar de molt desagradable a només agradable, mai més enllà. Els elements que estan en joc són, a parer meu, els següents (i no per ordre d'importància, això depèn força de cadascú, no trobeu?): mida de l'espai, grau de netedat de l'espai, il·luminació, utensilis varis i recanvis (paper, cadena, escombreta, bosses higièniques, paperera, penjadors), tancament de les portes i grau de pintades que contenen, zona externa (piques, aigua, sabó, tovalloletes de paper o eixugamans, miralls, papereres) i indicadors de gènere als accessos.

Les coses que he pogut constatar en els darrers mesos són:

-tots els lavabos del país que he visitat (independentment del cantó i del tipus de local) tenen penjadors a dins. Us semblarà una bestiesa, però ho trobo bàsic, sobretot a l'hivern i sobretot si ets dona i portes bossa de mà. No entraré en detalls, però els equilibris que cal fer si no vas amb ningú que t'ho pugui estar aguantant a fora són rocambolescos.

-enllaçant amb el punt anterior, molts d'aquests lavabos no constituirien cap problema sense penjadors, perquè absolutament tothom va al lavabo deixant les seves pertinences a fora fins i tot si no estan vigilades (bars, restaurants, biblioteques, trens). La confiança entre habitants és màxima!!!

-només he vist portes pintades a les biblioteques (i què serien les portes de les biblioteques sense pintades? Si un es distreu i tot, llegint-les!).

-els indicadors de gènere són gràfics o tipogràfics, però són clars. M'havia passat d'anar a llocs "de disseny" de Catalunya o Espanya on la feina era teva per saber si allò indicava home o dones.

-tots, repeteixo, TOTS els lavabos on he anat (fins i tot als llocs més dubtotos, com ara pubs, discoteques, passeigs vora llacs, zones turístiques) estaven NETS, tenien paper de recanvi i el terra trepitjable. N'extrec dues conclusions: la primera (òbvia i força previsible, d'altra banda) és que els suïssos són nets; la segona (agradablement sorprenent) és que l'hàbit és educable. Es contagia. Per vergonya. Per pudor. Per por. Pel que sigui. El turista ho aplica. L'immigrant d'una altra cultura també.

Dos exemples il·lustratius de la ciutat de Berna: un bar repetitot a la Kramgasse (The Blue Cat per qui hi vulgui anar, molt acollidor i coquetó) tenia un lavabo minúscul però tan enginyosament dissenyat que hi havia lloc per un penjador, paper de recanvi amb gira inicial decorativa inclosa i tot el que he comentat anteriorment. Un restaurant de la Postgasse on fan uns musclos al vapor increïblement bons (musclos, a Berna? Sí, sí!) té el lavabo al carrer, a disposició de tothom (a la part del darrere, que dóna al clàssic racó de recollida d'escombraries, caixes de reposició dels restaurants, etc.) impecable!!! Hi van els clients, el personal, els turistes, els passavolants... tot quisqui, vaja. I està net i polit que dóna gust!

Doncs apa, ja ho sabeu: podeu anar als lavabos suïssos de tot arreu i de tota mena ben tranquils.

I m'apunto al carro dels contagis d'hàbits culturals d'aquest tipus! Qui més?