Prestatges ordenats

Avui fa exactament tres anys que vaig arribar a Suïssa per quedar-m'hi temporalment. I aviat en farà també tres que vaig inaugurar aquest blog per ordenar una mica els meus prestatges vitals.

Sento que ho he aconseguit, almenys provisionalment. I sí, ja ho sé: la vida ens porta a tots per camins insospitats i vindran etapes en què no tan sols se'm desordenaran de nou, sinó que seran un autèntic caos per un gran tasbals que pugui sorgir. O etapes en què quedaran buits, per una gran solitud interior, per exemple. En qualsevol cas, ara mateix experimento una sensació de capítol que es tanca, amb tots els dubtes pertinents sobre el que ha de venir, però també amb la gran esperança de gaudir-ne al màxim.

Així, doncs, prestatges ordenats. Compartir amb vosaltres el que hi he anat acumulant i traient ha estat una experiència rica en intercanvis, reflexions i descobertes. Us en dono les gràcies, de tot cor.

Gràcies per anar-me seguint. Gràcies per anar-hi deixant el vostre granet de sorra. Gràcies per aportar-hi la vostra companyia, de lluny o de prop, participant-hi amb empremta escrita o sense.

Tanco aquests prestatges amb la idea de reconvertir-los, qui sap com i quan, en alguna altra mena d'espai on hi puguem dir la nostra, tots plegats. Hi deixo un trosset d'ànima, per si us el voleu endur. És vostre.

Besavis (Carta oberta als meus avis Joan de Déu i Montserrat)

Sovint comento als meus alumnes adolescents que aprofitin l'enorme privilegi de tenir avis. Els dic que hi parlin, que passin estones amb ells i que en conservin, a més d'un amor tendre i profund, tota la saviesa popular i memòria històrica que invariablement transmeten.

Jo ara tinc 34 anys i un avi i àvia de 91 i 88 anys, respectivament. Això sí que és un privilegi. A dia d'avui, a més a més, hi puc afegir dues circumstàncies que engrandeixen aquest privilegi fins a convertir-lo en honor. D'una banda, el 21 de juny de l'any 1947 celebraven les seves noces, de manera que tal dia com avui compleixen 65 anys de casats (es diu ràpid). I per molts anys més! D'altra banda, l'estiu que avui estrenem els durà encara un pas més enllà: esdevindran besavis.

Besavis! No sé quants de la meva generació ho podrem dir, això. Per ells, ho dic en veu alta i ben fort: seran besavis, estimats avis!

Que puguin gaudir de l'experiència tant com jo he gaudit 34 anys al seu costat. I, mentrestant, podem continuar compartint les cartes que ens escrivim regularment, les trobades a Barcelona, les fotografies que ens anem enviant, les paraules per telèfon i els articles que vaig deixant en aquest bloc.

Quan jo era ben petita remenava els seus armaris i calaixos. Avui, jo els convido a remenar els meus Prestatges.

Molt bon estiu 2012!

Anècdota resolta

Està claríssim: el misteri de la postal era una broma. N'acabem de rebre una altra, ara al meu nom, també datada del 1991, igualment segellada ara a Torino i amb un contingut del tot inconnex amb les nostres vides. Fa uns mesos, uns coneguts suïssos que es van casar a Fribourg van "patir" un enviament de postals misterioses semblants. Ara hi hem caigut. Per tant, es tracta d'algú que corre per aquí i que coneixem, a més de tenir contactes a Itàlia per fer-nos ballar al cap! O bé hi ha anat de vacances per aprofitar l'estada! Que li hagi fet profit, doncs! Per part nostra, la cosa queda aquí. La ignorància serà la nostra mini-victòria. S'ha acabat la recerca! I és que, tot i que hagués estat bonic, tanta casualitat no podia ser. Gràcies per les aportacions...

Una anècdota surrealista

Avui he viscut l'anècdota més surrealista de la meva vida. Sembla inventada de tan rocambolesca, però us asseguro que el que llegireu a continuació és del tot cert. En obrir la bústia (m'encanta que a Suïssa hi hagi correu els dissabtes, també!) hi he trobat una postal antiga, esgrogueïda pel pas del temps, amb les característiques següents: A) datada del maig del 1991 però amb matasegells del 6 de juny del 2012 (curiosíssim) B) enviada des de la ciutat italiana de Torí però amb una imatge del port d'Imperia (no hi tenim ningú, allà) C) enviada a nom de Jordi Babí (increïble!!!) D) adreçada al nostre carrer de Fribourg però sense número(l'any 1991!!!??) E) escrita en un francès força dolent i signada amb dos noms que no ens diuen res de res (Gerard et Christina) F) dirigint-se al tal Jordi Babí com si ell fos cuiner i estés fent unes pràctiques de cuina japonesa (???) Pels que em coneixeu poc: A) estic casada amb un Jordi Palacios, no amb un Jordi Babí B) jo sóc la que em dic Montse Babí C) vivim al carrer i a la ciutat que figura a la postal, però des del 2009, no des del 1991 D) en Jordi no és cuiner Les nostres teories: A) és una broma sense cap ni peus (sí, però de qui? I molt complicada de fer, no? Postal amb una imatge antiga, envellida, amb un text que no s'assembla ni correspon gens al que fem a les nostres vides, signada amb uns noms del tot desconeguts...) B) és una casualitat brutal (algú troba una postal antiga del 1991 escrita i completa però sense segellar, la tira al correu, el carter suís fa recerca i la completa amb el número actual on vivim una parella amb el nom i els cognoms creuats i, per miracles de la vida, arriba. Però quina supercasualitat que algú amb el nom de Jordi (català) Babí (cognom poc típic) visqui al mateix carrer que uns altres catalans onze anys després!!! C) és un missatge codificat, una jugada del destí o, simplement, un exercici maquiavèl·lic per fer-nos tornar bojos. Hem fet una recerca a Internet que no ha donat fruits i ara només ho titllem d'anècdota però...no em direu que no és "EPOSTUFLANT", que deia aquell!!! Ai, quina ràbia que el nou blogger no em deixi dividir en paràgrafs ni en apartats!!! M'ha quedat un text atapeït i dificil de seguir...em sap greu, perquè el contingut és per llogar-hí cadires!!!

Catarsis col·lectives

Tots tranquils. Ara ja s'està jugant el torneig de tennis de Roland Garros. Després començarà l'Eurocopa de futbol. Uns dies més tard, el torneig de Wimbledon. I després, la traca final: els Jocs Olímpics de Londres. Que puguem gaudir-ne, de tot plegat, entre amics, companys, estranys en un bar...almenys, alliberem tensions i angoixes. És l'opi del poble, si voleu. Però funciona.

Perdoneu, però algú ho havia de publicar

"El Gobierno promete a Bankia todo el capital que necesite para sanearse". "Las Bolsas y el euro se hunden por las dudas sobre el futuro de Grecia". "Rajoy reclama a la UE que actúe para atajar la crisis de la deuda" "Merkel y Hollande, sin acuerdo en los eurobonos ante la cumbre". "Inversores de Facebook demandan a Morgan Stanley y Goldman Sachs". Vet aquí els cinc primers titulars de l'edició digital de El País d'avui. Em provoquen fàstic. Estic pesada, ja ho sé. Però cal que ens recordem a tots plegats, o almenys jo considero important que ho fem, que no té gaire sentit viure envoltats de tant mercat i tanta punyeta quan les prioritats, em sembla a mi, són unes altres, ara mateix. Començo a estar molt, però que molt farta de borses, mercats, inversors, deute públic, bancs, agències de requalificació, triples As i un llarg etcètera. Perdoneu, però algú ho havia de publicar.

Senyor Guardiola

Només unes ratlles d'homenatge al senyor Pep Guardiola, i cap referent a l'àmbit esportiu. D'aquestes, n'hi haurà moltes als diversos mitjans. Parlaran de les seves qualitats com a entrenador, com a cap d'un equip, com a màxim exponent d'un dels millors moments del barcelonisme, etc. Jo no. Jo parlaré del senyor Pep Guardiola com a orador. Li vull agrair que hagi estat un dels primers entrenadors de futbol que jo hagi sentit parlar sense "escopir" les paraules. Mirant de fer frases completes i amb sentit (sembla obvi, però si escolteu altres entrenadors del món no sé quantes en trobaríem, de frases ben construïdes). Li vull agrair la moderació en el discurs, les formes, l'educació, el to de veu, la capacitat de respondre en diversos idiomes a les rodes de premsa, la fonètica del seu català, l'ús de sinònims i d'altres recursos lingüístics i retòrics que molts oradors de l'àmbit esportiu ni coneixen ni volen conèixer. I d'altres àmbits també, que hi ha cada cas com un cabàs; en política, sense anar més lluny. Gràcies, Pep, per ser tot un senyor. Has ennoblit el món del futbol. En molts sentits. Comentari: ara resulta que el blogger ha canviat el format i no puc incloure divisions de paràgraf. Quina ràbia! Molt adient estrenar-ho ara, en un article que precisament parla de qualitat lingüística. Ja em perdonareu. Al meu original n'hi havia, de paràgrafs.

Visca la República!

Avui, 14 d'abril, el monarca espanyol se'n va de caça d'elefants a Botsuana i l'han d'operar d'urgència del maluc en una clínica madrilenya.

En un moment tan delicat per a l'economia espanyola, no entenc què hi fa, un senyor de 74 anys, caçant elefants a l'Àfrica. Que li han retallat el pressupost del trasllat en avió, potser? I els trataments mèdics que haurà de rebre aquests dies?

Força irònic, tot plegat, en un dia com avui i quan té el nét ingressat per jugar amb una escopeta de caça il·legal.

Si fos el 28 de desembre, em pensaria que és una innocentada.

Visca la República!

Moments del mes d'abril

Hi ha una colla de pardals que estan intentant fer el niu al nostre mini-balcó del menjador. I dic intentant perquè cada dia els pugem l'estor de fora perquè se'n desdiguin, pobrets. Em sap greu, gent, però és que hi ha pinassa i branquetes i brosses per tot arreu. Però mira, ells fan molta companyia i són cabuts, eh? Cada dia ho tornen a provar.

A les cascades del Rin, l'aigua té tanta força que si te la mires molt de prop, abocat a una de les baranes de fusta de protecció, t'agafa vertigen. Un vertigen sa, emocionant, que se t'endu, almenys ment enllà, talment com l'aigua...

El matí de diumenge passat va nevar a bona part de Suïssa. Va ser una neu intensa, caiguda en poca estona i que va deixar una capa blanca i farinosa durant moltes hores. Les plantes i flors que ja adornaven la majoria de poblacions gràcies a l'esforç de veïns i ajuntaments, han quedat ben moixes.

Tres moments del meu mes d'abril, el preferit de l'any d'una servidora!

I pobra Barcelona

Fa uns dies vaig escriure un article amb el títol de "Pobra Bergen". Avui em veig obligada a reciclar-lo per aplicar-lo, tristament, a la meva estimada ciutat, a la qual tinc moltes ganes de tornar algun dia.

Pobra, pobra Barcelona.

Lectura i educació

"La lectura i la vida" és un llibre de l'Emili Teixidor que m'ha captivat i marcat profundament. Com a persona, com a lectora i com a professora.

Publicat al 2007, el volum recull notes, idees, conferències, estratègies i reflexions per incitar els joves a llegir, però també per guiar els adults i els mestres en la tasca. No diu res que no sigui possible, no s'ancora en els vells temps, no desestima cap tipus de literatura i, a més, no és ni demagògic ni pedant. És un gran llibre. Ple de bones idees i bones intencions. Senzill i planer. Pràctic i amè. Útil i il·lustratiu. Una petita gran joia.

En transcric alguns fragments per si algú s'anima...a llegir-lo i a fer-se'l seu per aplicar-lo a l'aula, a casa o a on sigui!

-La millor definició de pàtria és una biblioteca.

-La nostra salut mental depèn en gran part de la manera en què el nostre interior encaixi bé amb el món extern. La literatura pot ajudar a assolir aquesta congruència.

-Una part important del coneixement consisteix a aprendre a entrar al món de la fantasia amb seguretat.

-Un mestre que no llegeix només pot transmetre la seva pròpia buidor.

-Quina atracció pot sentir un alumne en l'ensenyament d'una llengua centrada en regles buides, en estructures sintàctiques mancades de sentit, estèrils, d'esquena a la fascinació de la literatura?

-No es tracta de llegir el que és políticament correcte; s'ha de procurar llegir el que és literàriament correcte.

-No triem sempre poesia seriosa.

-El més important que s'aprèn sempre és alguna cosa sobre com s'aprèn.

-El fracàs de la cultura ve quan necessitem coses que ens omplin de sentit, en lloc de ser capaços nosaltres mateixos d'omplir de sentit les coses.

-A un nen l'educa la tribu sencera (proverbi africà).

Anècdota

Fins d'aquí a quatre anys no podré escriure en un dia com avui. Mira que és curiós, això de la reforma del calendari romà i les hores solars!

En fi. Parlant de dates curioses, m'ha vingut una anècdota al cap.

A l'examen del nivell K per a correctors de llengua catalana (actualment desaparegut) fa uns anys hi va haver una colla de suspesos perquè la majoria de candidats no van saber trobar l'única errada que contenia el text d'un dels exercicis claus de l'examen. Hi deia: "El 31 de novembre s'inaugurarà...".

El millor és que, de vegades, entre maig, juny i juliol em faig un embolic i encara recorro al truc dels nusos dactilars per saber quin en té 30 i quin 31, de dies!

Comenceu bé el març marçot, demà!

Hem caminat damunt del llac gelat

Hem caminat damunt la lluna, Hem nedat a l'estany amb lluna plena...títols entranyables de la meva infància que ara puc recuperar gràcies al que vaig fer dissabte passat molt ben acompanyada: "Hem caminat damunt del llac gelat!"

Veure un llac ple de vida a l'estiu, a la tardor i a la primavera, passejar-hi pels voltants, fent-ne la volta sencera, admirant-ne la bellesa i el decorat i, de cop, un hivern, poder-hi caminar tranquil·lament per sobre, és una experiència per mi única. Tan única que, de fet, només l'he fet una vegada a la meva vida, ara fa cinc dies.

És molt emocionant, simplement. I ho volia compartir amb vosaltres.

I ara que la primavera comença a picar-nos l'ullet amb pistes discretes (la llum dels matins, el fred que recula, etc.) jo em començo a acomiadar de l'hivern poc a poc i sense pressa, etiquetant-lo amb imatges com les de l'altre dia, que em quedaran gravades a la memòria per sempre.

Pobra Bergen

Quan tenia uns deu anys vaig haver de fer un treball a l'escola sobre un país europeu i vaig escollir Noruega. Havia de centrar-me en una ciutat del país que no en fos la capital, i vaig triar Bergen.

Més de vint anys més tard retrobo Bergen en un reportatge publicat ahir diumenge a El País ("Atrapados en el norte") que em va posar els cabells de punta. Per si no el voleu llegir sencer, us el resumiré breument.

El reportatge descriu com un grup d'espanyols han marxat a Bergen buscant-hi feina i qualitat de vida, després (atenció al primer xoc) d'haver vist una edició del programa "Españoles en el mundo" en què algú relatava com de bé li havien anat les coses després d'instal·lar-se a la ciutat noruega en qüestió. Així, doncs, ara mateix hi ha uns 250 espanyols a Bergen sense feina, sense formació, que no parlen ni noruec ni anglès (segon xoc), molts d'ells paletes que a Espanya guanyaven 3000 euros abans del pet de la bombolla immobiliària i que ara només cobren l'atur, algun subsidi o res de res.

Més sorpreses: aquests treballadors no troben feina perquè no parlen l'idioma i perquè no sabien (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!) que a Bergen les cases són majoritàriament de fusta i no de ciment.

Ara estan desesperats perquè han de viure al carrer i perquè les autoritats noruegues els consideraran il·legals si passats dos mesos no troben feina. Es queixen que el consulat espanyol no els ajuda (molts d'ells ni tan sols s'han registrat com a nouvinguts) i que Noruega no és solidària amb ells. Ah, i la guinda: que hi fa molt fred!!!

Noruega no és solidària, no: els ha acollit en un centre concebut per a nens i nenes noruegues anomenat Robin Hood i allà els donen roba i menjar. Noruega no és solidària, no: la Creu Roja ofereix cursos de noruec gratuïts. Noruega no és solidària, no: els van convidar a anar a una fira del món de la construcció per facilitar-los que trobessin feina (però us recordo que cap d'ells no parla ni anglès ni noruec i, és clar, no va servir de res).

Fins ara, els ciutadans de Bergen coneixien els dos únics vagabunds que dormien al carrer: un suec mig boig i un ciclista bohemi. Ara ja han perdut el compte de la gent que dorm al carrer. I la ciutadania està dividida entre els que pensen que la ciutat podria fer més i els que consideren que no en tenen cap culpa.

Sense voler donar la raó a uns o altres, sense jutjar el fet que la desesperació fa fer ingenuïtats, sense voler generalitzar casos particulars...no ho trobeu una mica al·lucinant, tot plegat? Jo em faig les preguntes següents, i insisteixo que només són fruit de la meva opinió, sense ànim de voler tenir tota la raó. És allò de "perdoneu, però algú ho havia de dir...!"

Disparo: Tan ignorant s'ha de ser per no saber que a Bergen les cases són de fusta? Cap d'ells no s'ha plantejat consultar una guia turística, ni que sigui? Si gairebé tots fumen (mireu les fotos) no podrien invertir els diners per al tabac en un mini-diccionari o guia de conversa? Què fan al centre Robin Hood, tot el dia? Ja es mouen per treballar en altres sectors? I continuen cobrant l'atur a Espanya? I aquelles cases per les quals encara paguen hipoteques? No es poden llogar o vendre? I els cotxarros que ens refregaven a tots per la cara quan guanyaven els famosos 3000 euros? No existien els plans d'estalvi, aleshores? I quina culpa tenen els noruecs si al seu país hi fa fred? Encara no s'han adonat que al programa "Españoles en el mundo" només hi surt gent que se n'ha sortit? I no veuen que bona part de la informació que hi surt és parcialment real o manipulada? Recordo el cas de Londres; una perruquera i un cambrer vivint en una casa força cèntrica de cinc habitacions, tecnologia punta, escoles privades per als dos fills...sospitós, no? Amb quants diners van marxar, cap allà?

Em sap greu haver estat tan dura, però hi ha coses que em treuen de polleguera.

Una salutació amable per a les perruqueres, els cambrers i els paletes que fan bé la seva feina, que s'esforcen a conservar-la, que aguuanten injustícies i que han de fer equilibris per arribar a final de mes. A Espanya i a on sigui.

Quin fàstic!

Res més. Són les dues paraules que m'ha suscitat avui una certa sentència judicial espanyola.

Quin mal gust!

Ahir divendres els alumnes van voler sorprendre els professors amb una iniciativa que jo vaig trobar particularment brillant, sobretot per la frescor i la gràcia amb què va ser duta a terme. Sincerament, dels suïssos no m'ho esperava gens.

La qüestió és que els grups equivalents al 4t d'ESO i els dos batxillerats (parlem, per tant, d'alumnes de 16, 17 i 18 anys) es van posar d'acord discretament (tot el claustre era a la lluna!) per instaurar el que ells van voler anomenar "la jornada del mal gust". O sigui, que van venir vestits sense anar disfressats però amb les combinacions més estrambòtiques i francament lletges que van poder inventar. Hi havia diademes daurades amb llaços i flors, pantalons taronges amb camises vermelles, faldilles amb mitjons blancs i sabates negres, estampats de flors sobreposats a ratlles i quadres, etc.

El millor de tot és que ells van actuar amb absoluta normalitat, seguint el ritme de les classes habituals i mostrant-se especialment amatents amb el professorat que, sorprès com jo, va reaccionar amb molta simpatia i cap mena de censura (hi havia nois vestits de noia, ulleres grandioses, barrets, banyadors, xancletes, etc.). Van posar una nota de color i de bon humor a un dia que, a més, era gris i plujós.

El que personalment valoro més és que fessin això en una setmana en la qual havien tingut horari escolar normal (de 7:45 a 16h), assajos al vespre (de 19h a 21.45 cada dia al llarg de les dues darreres setmanes) i dos concerts previstos per aquest cap de setmana, en què les tres classes actuen juntes a l'auditori de l'escola. I encara van tenir humor d'organitzar aquesta moguda per divendres? Chapeau!

Una bona alenada d'aire fresc per començar bé el trimestre.

12.1.12

Estreno el 2012 amb data cap-i-cua. I amb un gener ben calurós, a Suïssa: encara no hem baixat dels zero graus! I no hi neva! Per mi, tot un regal. Per als suïssos, un desastre. Per l'esquí i per la natura!

Estreno el 2012 amb uns alumnes que han tornat més desperts que mai, més assedegats de coneixement que mai i més exigents que mai. Ja cal que em posi les piles, doncs!

Estreno el 2012 amb uns regals de Nadal i Reis més especials que mai: poc materials, en general, però emocionalment molt importants. Gràcies a tothom que ho heu fet possible!

Estreno el 2012 amb una pila de lectures pendents que no sé ni per on abordar, de tant interessants totes elles. I amb pel·lícules a la cua, novetats musicals per descobrir, exposicions per visitar, espectacles per veure...uf, uf, uf!

Estreno el 2012 amb una colla de fotografies per ordenar, imprimir, arxivar...se m'acumulen per tot arreu! Mal invent, això de les càmeres digitals. Abans anaves a la botiga amb el teu carret de 24 o 36, el revelaves, posaves a l'àlbum les millors fotografies i llestos!

Estreno el 2012 encara sense Facebook, sense Twitter, sense Blackberry, sense Ipod i sense Ipad. Però sóc aquí, eh? No he desaparegut del món real. Si de cas, no apareixo al món virtual, que és ben diferent.

Estreno el 2012 amb vosaltres. Per si voleu que el compartim...

Molt bon any per a totes i tots. De tot cor.