Parpelles

Us heu fixat mai molt atentament en les parpelles d'algú? Quan un o una té els ulls tancats, s'entén.

Per mi, les parpelles són la part més perfecta del cos humà. Us semblarà una bestiesa, però comentar les bestieses també ens fa més feliços, de tant en tant, no trobeu?

Quan et mires les parpelles d'algú, no pots dir si són boniques o lletges; són perfectes, senzillament. Estan envoltades d'un entorn privilegiat (pestanyes, celles, pell) i la mirada no es cansa mai de mirar-les.

Les parpelles d'una persona gran evoquen saviesa. Solen estar plenes d'arrugues, són entranyables.

Les parpelles d'un nadó són la bellesa en si mateixa.

Les parpelles d'una persona jove són llises, sinuoses, molt ben dibuixades.

Les parpelles d'un adult destil·len maduresa i serenor.

No ens les mirem gairebé mai, les parpelles. Parlo de parpelles despullades, sense maquillatges.

Les nostres, alhora, no les podem veure mai, almenys no en directe.

En quantes escenes de pel·lícules els primers plans inclouen ulls tancats i, per tant, parpelles? I sempre tan boniques! No importa de qui siguin.

Mireu-vos les parpelles de la gent (mentre dormen, si pot ser). Un nou exercici quotidià que us durà per camins insospitats de benestar...

Tardor

Mireu-vos la tardor. Segur que ja la teniu ben a prop. A dins i a fora.

A dins la porteu encara mig amagada, com si no volgués acabar de sortir. És la clau que tanca la porta als excessos de l'estiu, la finestra que ens mostra de nou la rutina, el mirall que ens ensenya qui som i què esperem d'aquest hivern proper.

A fora la trobeu a la brisa que refresca cada dia una mica més, a les mil i una combinacions que fa la gent per vestir-se adequadament en uns dies tan canviants, i a les eternes fulles dels arbres. La tardor es podria dir perfectament fulles. És la imatge més reveladora de l'estació.

És melancònica i és renovadora alhora. És un exercici necessari després de les vacances, si les heu gaudit a l'estiu. És un parèntesi abans de l'arribada de l'hivern. I els parèntesi sempre són benvinguts. Els durs ens empenyen cap a endavant encara que no ho vulgem. Els agradables ens carreguen les piles.

La meva tardor serà nova, diferent, poc rutinària. Quan no en tens, també es troba a faltar, la rutina! Però el que sobretot serà la meva tardor és rica en colors i en olors.

Com serà la vostra tardor? M'ho expliqueu?

Pandèmies. Preguntes i respostes.

Quina és la malaltia que causarà més morts aquesta tardor-hivern? La nova grip A? No, la malària.

Quina és la vacuna que es vendrà més aquest hivern? La de la malària? No, el Tamiflu.

Qui fabrica el Tamiflu? Els laboratoris americans Gilead i els suïssos Roche.

Qui va presidir Gilead ara fa uns anys? Donald Rumsfeld (exsecretari de Defensa nord-americà).

Qui va aprovar una partida pressupostària de molts milions de dòlars per a crear i promocionar el Tamiflu? El govern de George W. Bush (oh, sorpresa!).

Quins efectes secundaris té el Tamiflu? Molts, i greus.

Com es cura la grip nova si un no té problemes de salut paral·lels? Prenent Tamiflu? No, reposant, a casa. I prenent analgèsics ja coneguts i sense efectes secundaris pel dolor.

A qui interessa escampar la paranoia global de la grip nova? Als laboratoris farmacèutics. A les multinacionals. Als polítics i als expolítics implicats. Als mitjans de comunicació.

A qui interessa la malària? A qui interessa la diarrea mortal infantil? A qui interessa tranquil·litzar la població, informar-la degudament i fer-la actuar amb prudència, coherència i serenitat? A qui interessa alertar dels autèntics problemes mundials?

A pocs, a ben pocs, em sembla.

O potser m'equivoco. Potser interessa a molts. A molts dels que, sovint, no tenim ni veu ni vot.

(Gràcies, Berta, pel document il·lustratiu sobre el tema).

Més informació a http://www.youtube.com/watch_popup?v=gKwk8Kq8QXA

Nou del nou del nou

Bon dia! Pels que ho llegiu avui...us heu mirat la data? Quina gràcia, oi? No sóc gens supersticiosa però hi ha coses que són, si més no, curioses. Per exemple, a les 9 i 9 minuts del vespre d'avui, en Pau Riba fa un concert a Mataró, al número 9 del carrer Nou (justament on hi ha la llibreria Robafaves, per si n'heu sentit a parlar). O sigui: el dia 9 del 9 del 9 fan un concert a les 9 i 9 al número 9 del carrer "nou".

El mateix devia passar l'any passat, traslladant-ho tot al 8 d'agost, i el juliol del 2007, etcètera.

El més trist de tot és que la humanitat s'uneix per celebrar coses així, divertides i entranyables i, en canvi, no som capaços de posar-nos d'acord en allò més essencial.

I ara vindria la pregunta màgica: i què és l'essencial? I jo us contestaria humilment: doncs això, una mica d'humanitat. Que ens en falta, crec, i molta.

Terra mullada

L'altre dia algú em va preguntar si, vivint a Suïssa, no trobava a faltar el caliu mediterrani. La pregunta sembla senzilla, de fàcil resposta. A mi, però, em va fer pensar. Què és, exactament, el caliu mediterrani? Segur que cadascú en donaria una visió ben diferent. Per mi, el caliu mediterrani és l'escalfor del sol, la llum natural, la brisa suau que es respira a prop del mar i, sobretot, sobretot, el caliu humà. La naturalitat, la proximitat, la facilitat amb què acollim els altres a "casa nostra". És cert; es troba a faltar, això.

Pregunteu-vos ara: quant fa que no passegeu? Quant fa que no sentiu l'olor de terra mullada? Quant fa que no aneu a ritme lent per la vida? Aquí és on jo penso que rau la saviesa del caliu suís. Natura per tot arreu, ritme lent. Cura antiestrès total i absoluta. Olor de net. Olor de terra. Mullada o no.

Tant si es treballa, com si es menja, com si es passeja, com si es comparteix un cafè; el ritme és un altre. És igual que us trobeu enmig d'una ciutat petita però atapeïda com ara Berna, o en un poblet recòndit com Rotkreuz, o fins i tot si us trobeu a la tan "avorrida" Fribourg (com me l'havien descrit tantes vegades abans d'arribar-hi), gaudireu del ritme. I això, per mi, també és caliu.

Llocs no típics ni tòpics especialment recomanats per a una cura antiestrès (tant és si disposeu d'hores, de dies o de setmanes): Schwarzsee (27 km de Fribourg), vall d'Emmental (60 km de Fribourg), Montreux (80 km), pobles del cantó de Zug (150 km).

Qui s'hi apunta?

Prestatges?

Una vegada, en una classe de francès del millor 4t d'ESO que he tingut mai, vam jugar al retrat xinès per practicar el condicional. El retrat xinès és un joc oral que consisteix a definir una persona per mitjà de comparacions amb altres categories no humanes. Per exemple: "Si fos un animal seria ...". Un dels alumnes em va triar a mi i, per descriure'm, quan va algú li va preguntar què seria jo si fos un moble, ell va respondre: "Si fos un moble, seria un prestatge molt ben ordenat". Automàticament, la resta de la classe va exclamar: "La Montse, la Montse".
Potser sí. En general sóc ordenada, ho reconec, però també puc ser molt caòtica, quan m'hi poso.
Potser, ben mirat, tots som una mica com un prestatge: tenim els nostres alts i els nostres baixos, som més o menys profunds i contenim moltes coses; algunes a primera fila i, d'altres, una mica més amagades.
A partir d'avui, el dia en què faig 32 anys, us convido a fer una ullada als meus prestatges. Als meus prestatges més personals. Hi trobareu una mica de tot, perquè pugueu triar i remenar com si fóssiu en una llibreria o en una biblioteca. Aquest bloc és la meva oportunitat d'ordenar-me una mica per dins, mentre vosaltres, quan vulgueu i si voleu, us ho mireu des de fora. Deixeu-hi els vostres comentaris per anar omplint aquests prestatges! Benvinguts i... bona lectura!