Apunt

Llegiu alguna història de la Dorothy Parker. Aguda, valenta, original...no us decebrà.

Només això. Ja ho diu el títol: us ho apunto i res més.

Renaixences

El rellotge de l'estació de Papiermuhle (poblet proper a Ittigen, on treballo, a molt pocs quilòmetres de la ciutat de Berna) ja té agulles.

Si ho recordeu, el mateix dia que davant meu, al tren, es va asseure un home sense nas, em vaig adonar que el rellotge de l'estació on va pujar no tenia agulles. Doncs bé, avui el rellotge ja funcionava correctament. Curiós que, només uns metres més enllà, uns antics bidons de ferro vells i del tot rovellats aixopluguessin plantes i flors a punta pala, com si la vellesa volgués fer un espai a la bellesa.

M'han agradat, aquests dos canvis en el temps i l'espai: el rellotge acull les agulles i els bidons abandonats acullen les plantes, com si tot renasqués donant sentit a l'ara i l'aquí.

Molt abstracte, tot plegat, però molt bonic. O això he pensat jo. I venint de les "Confessions" de l'altre dia, ja tocava.

Confessions

Aquest és el títol de la darrera pel·lícula de Tetsuya Nakashima, un conegut director de cinema japonès que es va endur una pila de premis per aquest treball, a més d'impressionar a Sitges l'any passat i recaudar molts milions de dòlars a les sales del seu país.

Jo no sóc fan del cinema japonès. Recentment, he pogut veure èxits com Hula Girls, que m'han fet somriure i gaudir durant una bona estona, però no em considero ni seguidora ni coneixedora del cinema asiàtic. I menys del cinema de terror. Els que em coneixeu sabeu que tanco els ulls a la mínima expressió de qualsevol tipus de violència en pantalla.

De tota manera, Confessions mereix una menció especial. La pel·lícula és un thriller psicològic amb una bona dosi de terror i de violència. Això sí: és IM-PE-CA-BLE. I encara diria més: IM-PLA-CA-BLE. I fins i tot IM-PA-GA-BLE.

És brillant, magistralment interpretada, estèticament preciosista, meticulosament construïda i molt profunda pel que fa al seu missatge.

Us en dibuixo el punt de partida per si algú s'hi anima: l'últim dia de classe abans de les vacances, la tutora d'una trentena d'adolescents desbocats anuncia que la seva filla de 4 anys no va morir d'accident fa uns mesos com tothom pensava ofegada a la piscina de l'escola, sinó que la van assassinar dos alumnes de la seva classe, dels quals a hores d'ara ja coneix la identitat. La professora s'acomiada de tots ells, els diu que plega i que ja no tornarà després de les vacances, però que ja ha posat en marxa la seva terrible venjança, donat que els menors de 14 anys estan exempts de tota responsabilitat jurídica. L'únic que pretén, els diu, és fer-los aprendre el valor de la vida. A tots, innocents i culpables.

Només la introducció dura 27 minuts. Els 80 minuts restants de pel·lícula són les confessions de tots els agents implicats en el cas (alumnes, famílies, professors) en forma de crònica del dia a dia d'aquest grup-classe durant el curs següent. Les dinàmiques de l'aula i la vida de tots i cadascun dels alumnes es veuran afectades per sempre a causa (o gràcies?) a la impressionant estratègia de l'extutora, la venjança de la qual es fa present des del primer dia de classe del nou curs.

El millor: l'última frase de la pel·lícula. El pitjor: la gran violència que destil·la, si bé és tractada amb molta cura des del punt de vista visual i no és gens escabrosa ni ofensiva. De fet, les escenes més crues són d'una gran bellesa, encara que sembli una contradicció. I té sentit que sigui així, donat el tema que vol explorar la pel·lícula i que és de rabiosa actualitat a tot el món: la manca d'individualitat i criteri propi que estem inculcant als nostres adolescents d'avui i la gran violència i agressivitat a què estan sotmesos constantment.

Confessions es troba en DVD, distribüida per Mediatres, una petita però valenta productora que difón el cinema asiàtic a casa nostra.

Us convido a veure-la, sempre que després feu alguna cosa que us la tregui del cap (per poder-hi pensar en fred més tard). Jo, no vaig poder durant una bona estona.

Quanta solitud! Quant aïllament! Quanta desesperació! Quantes conseqüències nefastes té, tot plegat!

Aprenguem-ne alguna cosa, si pot ser. I, com diria aquell, "reflexionem-hi".

Termes impossibles

Reprenc la rutina quan molts de vosaltres comenceu les vacances, o sigui que, abans que res... gaudiu-ne de valent, que us les mereixeu molt!

Avui em venia de gust parlar de retrobaments, de paisatges, de descobertes i de moments de parèntesi estiuenc i resulta que, llegint un article publicat a l'edició digital de "El País" d'avui, me n'han passat les ganes.

I és que, a data d'avui, "Wall Street arrastra al Ibex mientras sigue el acoso sobre la prima de riesgo". Com que no sóc ni economista, ni he estudiat res que s'hi assemblés, i sóc molt, però que molt ignorant en matèria financera i de conjuntura econòmica mundial, he decidit il·lustrar-me una mica i llegir un article (que suposo que pretenia ser) didàctic sobre el terme "prima de riesgo" i m'hi he trobat això.

Ja em perdonareu, però, per mi, res del que s'hi explica no té cap sentit. Què vol dir que les tres agències de qualificació més importants del món decideixen quina nota posen als valors negociats? Què vol dir que els inversors compren deute? Què vol dir que els mercats tenen el poder d'arrossegar tot un país?

"Acoso sobre la prima de riesgo", "tensión de los mercados", "ola especulativa"... però que ens hem tornat bojos del tot o què?

Termes impossibles. Vet aquí el que són, per mi, tots aquests neologismes derivats de la crisi.

Quan érem petits, a l'escola, sovint algun nen o nena preguntava: qui és el "rei" del món? I els adults reien.

Doncs mira, jo tinc 33 anys i avui he après que els reis del món ja no són ni els diners, ni els mercats, ni els inversors, sinó uns senyors encorbatats que es diuen Standard & Poor's (el nom no deixa de ser irònic, per cert), Moody's (una altra ironia: depèn de l'humor amb què es lleven...) i Fitch. I me'n dec deixar molts més, és clar.

Realment, tot plegat és un "Inside Job" del qual no puc ni vull participar.