La síndrome d'Stendhal

L'any 2006 l'anunci d'un cotxe, l'Audi A8, recorria al cèlebre terme "síndrome d'Stendhal" per fer-se ressò de la bellesa del vehicle i de la seva absoluta perfecció.

En realitat, Stendhal (pseudònim conegudíssim de l'escriptor amb un nom molt més ànonim, Henry Beyle) havia viscut (que no patit) la síndrome en pròpia pell en una església de Florència, i, en descriure-ho, va donar nom inconscientment al terme, que avui definim com a reacció psicosomàtica davant l'acumulació de bellesa i del plaer desmesurat que provoca en nosaltres una obra d'art. Si bé és cert que la malaltia psicosomàtica està reconeguda clínicament (sensació de vertigen, desmais, etc.) també ho és que, en general, apliquem el terme per referir-nos a moments d'ofec metafòric davant de tanta bellesa.

A risc de mostrar-me massa pedant, reivindico l'adjectiu anglès "overwhelmed" com a la paraula més exacta i adient que conec per descriure el fenomen i l'estat en què un es troba quan li arriba.

Tanta introducció per explicar-vos, senzillament, que vaig experimentar en pròpia pell l'anomenada síndrome, i no precisament davant d'una obra d'art. Bé, sí, davant d'una obra d'art de la naturalesa: la Jungfrau i els cims que l'acompanyen dia rere dia, estació rere estació, segle rere segle.

És indescriptible, tant d'aclaparament no es pot traduir en paraules. Segur que molts dels que llegireu aquest article ja hi heu anat, a la Jungfraujoch. M'afegeixo al club dels afortunats, doncs.

Per als qui no hi heu pogut anar, només una recomanació: anoteu-vos-ho a la llista que tots tenim gravada mentalment de "coses que vull fer algun dia de la meva vida"!

Això sí: us caldrà aillar-vos de la massa turística que envaeix el lloc, oblidar-vos que esteu envoltats d'humans encuriosits com vosaltres i recollir-vos en un moment de solitud silenciosa per gaudir de la síndrome com cal.

O imitar la senyora nòrdica que, en un moment donat, va fer un crit de llibertat ensordidor i a qui no va semblar importar-li gens que la miressin centenars de visitants!

A punt per marcar una altra fita a la vostra llista?

Gravity

Davant de la tisorada, del vessament de cru al golf de Mèxic, de la inestabilitat de l'euro, de les vagues generals a Grècia, de les camises vermelles a Tailàndia i de tantes i tantes altres informacions que m'envolten i em sobrepassen, m'he aturat i he fet com a la pel·lícula Àgora, on de sobte tot apareix com un punt minúscul a l'univers, i la vida, més enllà de la paradoxa i la paranoia, segueix el seu curs inexorable.
Fins i tot quan l'aclaparament ens envaeix, com a mi ara mateix. Quanta fragilitat, quanta lluita, quanta impotència. A parer meu, la música i la lletra de la cançó Gravity, de Coldplay, il·lustren aquest sentiment perfectament.

Vaques suïsses

És curiós que fins ara no hagi dedicat cap article a una de les icones emblemàtiques del país on visc actualment.

I és que, desenganyem-nos, el primer que busca la gent amb els ulls quan aterra a Suïssa són vaques. I la veritat és que ja les trobava a faltar, jo.

Després d'un llarg hivern en què les vaques han viscut refugiades en bordes o espais tancats concebuts especialment per a elles, ara les bèsties tornen a ser les mestresses dels prats, pasturant al seu aire i brandant cues i esquelles ininterrompudament.

Diuen que la vaca suïssa autèntica és la marró, la que no té taques, però ja sabeu que de variants hi ha les que vulgueu i més.

El millor, per mi, va ser estar fent classe una tarda a l'acadèmia amb una finestra entreoberta (la caloreta de la primavera es comença a fer notar, segons quins dies!) i sentir el so inconfusible d'una esquella mentre explicava alguna inconsistència fonètica de la llengua anglesa als meus pobres alumnes.

No em direu que no té gràcia tenir una acadèmia d'idiomes plantada al bell mig d'una zona de pastura, amb prats envoltant-la per tot arreu. Digueu-me pixapins, de Can Fanga o com us vingui més de gust; a mi em va fer una certa il·lusió. I recordar-me del cèlebre poema de Pere Quart encara més ("... jo sóc la vaca de la mala llet").

Bones alumnes, doncs, les vaques. No fan preguntes i sempre fan els deures: mastegar. Benvingudes, companyes!