No ho sabia

Llegeixo en un article d'un diari secundari friburguès tot d'informacions relacionades amb els biocarburants que m'han interessat i que resumeixo en aquest post, per si algú té la paciència i l'interès compartit com per llegir-s'ho. Que consti que tot plegat ho escriu una ignorant en la matèria...

Els biocarburants, que havien de solucionar la pobresa, la fam i el canvi climàtic, tenen cops amagats.

-En els darrers dos anys, el nombre de persones que pateixen fam al món ha augmentat en 115 milions. És increïble, no, aquest xifra? 115 milions més de persones que no tenen res per menjar. La causa? La demanda de biocarburants i el preu rècord del petroli. Els biocarburants, per tant, provoquen que la fam augmenti. No ho sabia.

-La combustió de biocarborants allibera una quantitat de diòxid de carboni equivalent a la que poden assumir les plantes, però com que calen grans superfícies cultivables per als monocultius, es cremen boscos sencers, cosa que genera l'alliberament de molt més diòxid de carboni. Els biocarburants, per tant, sovint són nocius per a l'ecologia. No ho sabia.

-Si tota la superfíce agrícola del planeta es destinés a la producció de biocarburants, només s'aconseguiria un 10 o un 20% de l'energia que actualment s'utilitza per a la conducció de vehicles. Els biocarburants, per tant, no són la solució del problema energètic. No ho sabia.

Alternatives? Els carburants que provenen dels residus agrícoles o d'olis de fregir reciclats. A Suïssa, per exemple, els camions d'una cadena de supermercats molt coneguda ja circulen parcialment amb olis d'aquests tipus. No ho sabia, tampoc.

Tinguem-ho clar, però: la solució més eficaç passa necessàriament per reduir el consum energètic, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.

Això sí que ho sabia!

Per què?

Em pregunto... moltes coses, com tothom, imagino.

Les més irrellevants, però també curioses, són les que potser algú em podria respondre. Per exemple:

-Per què ja gairebé ningú parla de la grip A? La pandèmia del segle...???

-Per què la Jennifer Aniston fa sempre el mateix paper? No es cansa? Acabo de veure Love Happens per Internet i no sé ni com l'he poguda acabar. Sé que contra gustos no hi ha res escrit, però és TAN previsible, el guió...

-Per què a Haití? Havia de passar precisament allà, ara que començaven a gaudir d'una "certa" tranquil·litat? Que ningú interpreti que "voldria" que passés a cap altre lloc, eh?

-Per què Inglourious Basterds només va rebre un premi (merescudíssim, per cert, el d'en Christoph Waltz) als Globus d'Or?

-Per què sempre que ens hem equivocat de direcció en un carrer i anem sols, no girem cua directament sinó que fem veure que ens aturem, que pensem, que ens hem oblidat alguna cosa, ens palpem les butxaques, etc.?

-Per què quan algú llegeix davant nostre en un transport o lloc públic sentim la curiositat d'esbrinar què llegeix, exactament?

-Per què ens sentim tan incòmodes i el temps passa tan a poc a poc quan pugem o baixem amb algun desconegut en un ascensor?

-Per què (a parer meu) la imitació de la Teresa Forcades del Polònia és tan mediocre?

-Per què hi ha tants grups musicals que es reuneixen al cap de molts anys d'haver desaparegut per fer gires i àlbums recopilatoris quan enyoren la fama o els diners?

-Per què les arribades als aeroports són sempre tan recomfortants de veure? (com ens recorda la pel·lícula Love Actually)

-Per què el febrer té 28 o 29 dies i no els altres mesos? Quina aleatorietat va fer que fos el febrer, el mes "recuperador"?

-Per què no se m'acut res més, ara com ara?

Qui s'anima?

Solstici d'hivern

M'agrada molt, la paraula "solstici". I, de petita, quan la vaig aprendre, em va fascinar la paraula "equinocci", tot i que sembla que la primavera i la tardor hagin d'acabar desapareixent, a segons quins països, i em quedaré sense paraula màgica.

En qualsevol cas, no fa pas gaire hem entrat al solstici d'hivern. I, com que arriba amb un pròleg potentíssim que es diu Nadal, festes, regals i canvi d'any gairebé no en som conscients fins ara, que som a ple hivern.

Per a alguns, aquest cop és més fàcil associar-ho a la clàssica imatge d'un poblet nevat, o d'una llar de foc encesa, o d'uns guants i una bufanda embolicant algú amb el nas ben vermell. Sigui com sigui, no ens aturem mai, a l'hivern.

Sembla que l'estiu sigui més procliu a les aturades per la coincidència amb les vacances de la majoria de la gent, la tardor igualment pel sovint anhelat retorn a la normalitat del dia a dia, i la primavera, pel redescobriment de l'entorn que suposa. Ens aturem. Poc o molt, però ho solem fer.

A l'hivern, no. No tenim temps! Després de Nadal (època preciosa, però d'aturades, ben poques, també) ens torna a caure la voràgine a sobre. Poques festes, molta feina, vacances de Setmana Santa lluyanes i curtes (i ja a la primavera), i un llarg recorregut per fer a un ritme agobiant. Amb les consegüents imposicions del "sistema": al gener, les rebaixes; al febrer, el Carnestoltes, els Oscars, els enamorats americanitzats, la Superbowl i les calçotades, i, al març l'estrès pre-vacances.

Benvingut sigui el sistema, és clar que sí! No cal tornar-se ermità de cop, ara. Penso que cal anar-lo assaborint i trampejant, al mateix temps. Però jo reinvindico humilment les aturades, per poques i breus que siguin; les vetllades casolanes, el dolç "no fer res", els convits a les cases de la gent (ni que sigui per un cafè, però sense l'animós bullici de les cafeteries, de tant en tant!), els passejos aprofitant els pocs raigs de sol que ens regali el dia (festiu, suposo, perquè en feiner la cosa es complica) i un llarg etcètera de retrobaments autèntics i sincers amb la gent, amb un mateix i amb la natura.

Que ningú no es pensi que vaig de sàvia mística per la vida, ara, al contrari: la senzillesa de les petites coses i la grandesa de les xarxes socials, si pot ser. Una mica en la línia de la intel·ligència col·lectiva global, aquesta nova ideologia tant de moda últimament i en la qual crec fermament.

Per a més informació, la ICG és una idea que va desenvolupar Jean François Noubel a França ara fa uns anys. Paralel·lament, s'han creat els SEL o sistemes d'intercanvi local (www.selidaire.org) i The Transitioner (people.thetransitioner.org). Molt suggerent, tot plegat.

I el solstici d'hivern m'hi ha fet pensar.

Xxxxxxxxt! Silenci...

Benvinguts i benvingudes al 2010!

Només unes ratlles per encetar l'any amb un profund agraïment per les fantàsiques vacances nadalenques que ens heu regalat aquests darrers dies. Hi ha hagut temps una mica per a tot: reunions familiars, celebracions diverses, trobades amb amics i amigues de l'ànima, encàrrecs varis, visites a dentistes i perruqueries, compres, cerveses artesanes, cafès, tes, tapes, dinars, sopars, passejades, vetllades casolanes i un llarg etcètera.

Tornem a la mig desitjada rutina, i això, aquí on sóc ara, es tradueix en un agradable retorn al silenci embolcallant de la neu, dels barris tranquils, del parlar baixet, i del ritme calmós del meu dia a dia friburguès.

Aviat arribarà el bullici d'una nova etapa professional, però mentrestant, gaudiré a fons d'aquest parèntesi amb el record esmorteït del xivarri mediterrani que tanta energia ens aporta i amb la companyia de la renovadora atmosfera suïssa.

Gràcies, gràcies, gràcies!

Bon 2010 a tothom i totdon!