Una Diada especial

Em pregunto quin ambient es respirarà, avui, a Catalunya.

Em pregunto com es viurà la Diada en un any en què Catalunya s'ha vist novament qüestionada per l'Estat espanyol.

Em pregunto com se senten alguns ciutadans i ciutadanes de Catalunya, com ara jo, plens de dubtes i de sentiments contradictoris pel que fa a una possible i anhelada independència.

Em pregunto si la lluita pels valors d'una ciutadania lliure, cohesionada i amb sentit democràtic tindrà finalment una recompensa.

Bona Diada a totes i tots!

Alumnes suïssos (Rudolf Steiner Schule 1a part)

Us presento els meus alumnes de la Rudolf Steiner Schule d'Ittigen bei Bern, un poblet situat a nou minuts de tren del centre de la ciutat.

Tenen entre 16 i 18 anys (algun 19, ja) i cursen l'equivalent al nostre 1r i 2n de batxillerat. Quan entren a l'aula, em donen la mà i em diuen bon dia o bona tarda. En sortir, fan el mateix. S'adrecen a mi amb la fórmula Ms.Babí, tot i que vaig demanar a l'escola si em podien dir Montse, com m'han anomenat els alumnes al llarg de tota la meva carrera professional. "No s'hi acostumarien i no és el criteri de l'escola", va ser la resposta.

Seuen en cadires de fusta i treballen en taules també de fusta, estil pupitre dels anys cinquanta. Molts d'ells van descalços, tot i que solen portar mitjons.

La gran majoria no té televisió a casa seva. No porten el mòbil a l'escola, i molt menys a l'aula.

Entre les assignatures que cursen, destaquen la d'història de la música, cant coral, eurítmia (algun dia us ampliaré què s'amaga darrere d'aquest terme) i fusteria. De petits, en lloc de fusteria cusen, fan mitja o teixeixen.

Els de 16 anys, durant tres setmanes al llarg del curs escolar no assisteixen a classe, treballen a la cuina de l'escola fent l'horari normal (de 8 a 4) i encarregant-se, amb l'ajut del cuiner de l'escola, de tot el que això comporta: dissenyar els menús, encarregar els ingredients, cuinar-los, servir-los, recollir-los, fer la neteja i planificar l'endemà.

Algú es pot arribar a preguntar si treballo en un entorn de gent il·luminada o sectària. Jo m'ho vaig plantejar, al principi. Ara ja no. Simplement, i amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu, entenen l'educació d'una manera mot diferent a la nostra.

Aquest és el primer tastet de la filosofia de les escoles Rudolf Steiner.

Continuarà...

(la imatge correspon a la meva cara de sorpresa en trobar una altra escola Rudolf Steiner passejant per...Manhattan!)

Sant tornem-hi!

Punt i final de les vacances d'estiu. La rentrée d'aquest any té un regust ben especial: nova feina, nou ambient de treball i, el més engrescador, nova llengua de treball!

No m'imagino com serà entrar en una sala de professors i no entendre ni un quart del que s'hi diu, veure que els alumnes parlen entre ells i no poder-hi ficar cullerada, seguir una reunió d'avaluació només amb els gestos i les mirades i passejar-me per aules i passadissos mig sorda i del tot muda!

Per tant: visca la comunicació no verbal, gràcies a l'anglès i al francès com a llengües pont per mi i armem-nos de valor amb l'alemany o, per ser més precisos, amb el suís alemany!

Tant de bo acabi el curs una mica menys autista...mentrestant, bona recta final de les vacances als qui encara les gaudiu i bona rentrée a tothom quan sigui el cas!

Per cert, heu vist algun altre curs escolar que comenci un setze d'agost? Jo no...

Del 15 al 12

Aquest blog entra en una fase de pausa durant quatre setmanes exactes, les mateixes que gaudiré de vacances aquest estiu.

Així, jo faig vacances d'escriure'us i vosaltres de llegir-me, que ja tocava, també.

Per als que no teniu vacances: coratge, el dia és llarg i, per tant, els capvespres banyats de llum us faran companyia.

Per als que en teniu i no marxeu: gaudiu de l'entorn a un altre ritme. I traieu-vos el rellotge, si podeu!

Per als que en teniu i marxeu: doblement afortunats! Canvi de ritme i canvi d'entorn. Aprofiteu-ho de valent, perquè l'energia guanyada us duri durant mesos, després...

Per a tothom i totdon: molt bon estiu 2010!

L'acabarem plegats, si voleu. Comença la pausa...

Un any després

Avui fa exactament un any des que vaig arribar a Fribourg per quedar-m'hi per un temps indefinit. Ara, un any després, puc constatar que les incerteses del principi s'han convertit en aprenentatges i en noves rutines del meu dia a dia suís.

El meu primer any a Suïssa resumit en trimestres:

El primer, el de l'eficiència i la novetat. En menys d'una setmana tenia tots els papers en regla, l'abonament de transport anual, un mòbil suís, un compte obert al banc i la meva targeta sanitària provisional. L'estiu em permetia descobrir el país a trossets, passejar-me pels racons i raconets de Fribourg i adaptar-me al nou ritme de vida, caracteritzat per una calma i un civisme exemplars.

El segon, el de la solitud. Arribava la tardor i, amb ella, les tardes i capvespres foscos i les hores passades sola a casa, mentre la meva recerca de feina no acabava de donar els seus fruits. Una solitud que va passar de ser trista a ser dolça, gràcies a la descoberta del preuat temps lliure, que aviat vaig invertir en la lectura, l'escriptura, les caminades i la desintoxicació de tant d'estrès acumulat durant els darrers anys.

El tercer, el de la integració. Noves activitats (l'esport, els idiomes, una nova feina) i noves coneixences (bàsicament, companys i companyes de feina d'en Jordi, al començament) van anar posant color al blanc de l'hivern, l'estació que continuava contribuint a la pau interior mentre jo sortia de la solitud.

El quart, el de la decisió. Tres mesos de primavera radiants per ordenar les idees del cap i mirar-me els sentiments del cor; una introspecció necessària per arribar a la decisió més coherent que he pres en els últims temps: allargar la meva estada.

Al cabàs de les bones notícies, una segona feina engrescadora, un cercle de coneixences que s'amplia a poc a poc i l'oportunitat de seguir creixent com a persona en un entorn tan agradable, per ara.

Al de la nostàlgia, vosaltres: família, amics, companys i coneguts. Us puc escriure, us puc sentir, però, com diu el meu nebot de sis anys quan fa un cert temps que no ens veu, "fa molt que no us toco!". Tant de bo pugui continuar-vos cuidant tan bé com feu vosaltres amb mi: gràcies, de cor, pel recolzament i per la companyia.