La recent proesa de Joaquin Phoenix d'haver-se fet passar durant mesos pel més desgraciat, deprimit i deixat anar dels actors és, si més no, admirable des del punt de vista del marquèting. Quina millor publicitat pel documental de ficció I'm Still Here on se'ns apareix barbut, esquerp i poc parlador, com si realment la seva vida hagués fet un gir de 180 graus?
Aquest engany monumental, que s'ha perllongat en el temps i que ha deixat a més d'un bocabadat, em recorda altres mentides mediàtiques i no tan mediàtiques que han fet història en algun moment.
Per exemple, durant els anys 60, el cèlebre Frank Abagnale (immortalitzat per Leonardo di Caprio a la pel·lícula Catch Me If You Can de l'Spielberg) va viatjar gratuïtament en avions de l'aleshores PanAm al llarg de cinc anys, amb les despeses dels hotels on s'allotjava arreu del món totalment cobertes per la companyia aèria, que ignorava l'engany, òbviament. Igualment, va estafar bancs, hospitals, universitats i bufets d'advocats fent-se passar per pilot, metge, professor de Sociologia i un llarg etcètera de professions quan només tenia 16 anys en lloc dels 26 que figuraven al seu fals carnet d'identitat. El millor: que va aprovar l'examen per exercir com a advocat sense haver estudiat a cap facultat i que va acabar treballant per l'FBI com a assessor del departament de falsificacions!
Un altre engany, aquest cop de caire literari, davant del qual em trec el barret, és el conte "Examen de la obra de Herbert Quain", que José Luis Borges va escriure en forma de ressenya literària i que alguns autors ignorants de l'època van confondre amb la necrològica real d'un escriptor que Borges es va treure de la màniga, com a experiment literari, per ridiculitzar el món de la crítica.
I, si pensem en el món de l'esport (em vénen al cap Flavio Briatore i Pat Symonds, ara mateix), de la música (recordeu els Mini Vanilli?), de la política (la bala màgica que va matar Kennedy, les fotos falses de la Guerra del Golf, el cas Watergate; realment, aquí la llista es fa interminable) i de mil altres àmbits comprovem que l'engany, la mentida i la manipulació són a l'ordre del dia.
Alguns d'aquests enganys són inofensius però altament creatius (el de Borges, per exemple), d'altres, només estratègics (com el de Joaquin Poenix) i, molt pocs, tenen final feliç (com el de Frank Abagnale).
El que ens hem de preguntar és: on caldria dibuixar la ratlla? On és el límit de la moralitat? Quan sabrem del cert qui va promocionar la grip A? La mort de Diana de Gal·les va ser un accident o una conspiració? L'èxit de Millenium és per a Stieg Larsson o per a la seva dona? Ja veieu que poso exemples de més i menys envergadura, però tots pretenen il·lustrar la mateixa qüestió: vivim envoltats de mentides.
Deixant de banda el safareig popular i les falses polèmiques d'alguns mitjans de comunicació per desviar la nostra atenció dels afers vertaderament importants, siguem-ne conscients: som un grapat d'anònims en un Show de Truman permanent.
