divendres, 30 d’abril del 2010

Males llengües


Llegeixo en un article de El País que la popularitat del globish no para de créixer.

Globish. Sembla un terme inventat per a la canalla. Té nom de gnom, follet del bosc, personatge de Tolkien...no trobeu? I resulta que designa una llengua!

A risc de semblar pedant i mal informada, tinc ganes d'expressar la meva opinió. Ja em disculpareu si la meva ignorància us ofèn. Només pretenc apel·lar al sentit comú, la veritat.

Què vol dir una llengua inventada a escala mundial per simplificar-ne una altra? Sí, ho heu endevinat: "glob" de global i la terminació "ish" en referència a la llengua anglesa. Què vol dir que s'ensenya com a tal? No en vam tenir prou amb el fracàs de l'Esperanto? I cal posar-li un nom i una gramàtica descriptiva específica en lloc de descriure el fenomen tal com és? Que no és preferible dir les coses pel seu nom? Anglès per a la comunicació. Anglès bàsic. Anglès simplificat. Llengua no literària. Anglès entenedor. Anglès estàndard, sense accent, sense afectacions, pobre, superficial, reduït, senzill, fàcil.

Ah, no: n'hem de dir "globish", que queda millor. I així ven més. El millor de tot, i ja em perdonarà el senyor Francesco Manetto, l'articulista del diari en qüestió, és que per il·lustrar la diferència entre l'anglès pròpiament dit i l'invent del globish agafa el fragment inicial del discurs d'investidura del president Obama i el "tradueix".

La cosa no té desperdici: o sigui, l'exemple es basa en un orador americà, en un discurs solemne i lingüísticament molt ric, que inclou expressions arcaiques i tot, que queda traduït al globish amb frases de complexitat mitjana, amb oracions passives incloses! No ho trobeu un exemple erroni i d'allò més garrafal? No es tractava de simplificar la llengua? I una estructura en forma passiva és bàsica? Entenedora? Simplificada? En què quedem, doncs?

Diguem les coses pel seu nom, si us plau. Ens agradin o no. L'anglès es parla a nivell global. D'acord. No s'hi pot renunciar. D'acord. Sovint la funció que ha de fer és purament comunicativa, i res més, sense floritures. D'acord. No cal aprendre a dir "He was given a warning" si podem dir "They gave him a warning". D'acord. La llengua literària (inversions, construccions de doble passiva, de passiva amb infinitiu, etc.) no és necessària per sobreviure. D'acord. No cal aprendre a parlar en Received Pronunciation (o RP, l'accent que s'imposava fa uns anys als locutors de la BBC). D'acord.

Però d'aquí a fer un refregit de l'anglès, anomenar-lo "globish" i donar-li estatus d'idioma (de moment ja està reconegut com a "dialecte internacional", terme que no havia sentit mai, d'altra banda) hi ha un pas, no? Ja en teníem prou amb el (respectable) "Spanglish"!

Com a guinda final, us explicaré una anècdota: ara resulta que l'emblemàtic "Yes, we can" s'ha convertit en un "Yes, we want" per promocionar les escoles bilingües a la Comunitat de Madrid. Si jo fos mare d'un alumne potencial d'una d'aquestes escoles, no l'hi portaria pas (a banda del fet que, tot i haver-n'hi de molt bones com una d'excel·lent a Alcorcón, no crec en les escoles bilingües com a concepte). Escola bilingüe? Però si el lema ja és incorrecte! "Yes, we want"? We want what?

Bon cap de setmana! Ai, no, bon weekend!

dijous, 22 d’abril del 2010

Every cloud...

El primer dia del mes d'abril equival al nostre 28 de desembre a molts països de parla anglesa, és a dir als Sants Innocents. És el cèlebre April Fool's. Un bon començament, doncs.

Al llarg del mes, als països mediterranis arriben les orenetes i, amb elles, la bonança meteorològica. Continua bé, la cosa.

Cap al final, tot pren un aire literari i floral, amb la celebració de Sant Jordi, els premis de poesia i narrativa i els homenatges a Shakespeare, Cervantes i el gran oblidat, Apel·les Mestres. Més bon rotllo.

I, si per postres, et quedes atrapat a Barcelona de propina perquè un gran núvol de cendra no et permet volar, el mes d'abril es converteix en una experiència ben agradable, tot i l'enyorament del meu (sant) Jordi particular! Vacances a la feina, allotjament en família, trobades amb amics, etc.

Realment, i en el meu cas mai millor dit, "Every cloud has a silver lining"... oi?

Gràcies a tothom que hi ha contribuït!


dijous, 15 d’abril del 2010

Bromes suïsses

El títol d'aquest article ja ho és, una broma, perquè si alguna cosa no tenen els suïssos és sentit de l'humor.

En qualsevol cas, a mi sí que m'ha vingut de gust posar un toc d'humor al blog avui, tot i que ja aviso a lectors sensibles que el llenguatge serà una mica brut. I és que, em sap greu, però a Suïssa hi ha uns quants racons amb noms curiosos...

Per exemple, a Fribourg tenim un dels barris més populars de tot el cantó, conegut per la gran caserna militar que el presideix: és la Poya. Sí, sí, ho heu llegit bé, el barri es diu exactament així: La Poya.

Ara que, si ho preferiu, podeu visitar el poble de Gland, molt a prop de Ginebra. I per acabar-ho d'arrodonir, per què no feu una passejada pels Collons, a la zona del Valais?

Però no voldria deixar-ho aquí, la veritat. Prefereixo acabar amb altres topònims curiosos i molt més inofensius.

Zug és la capital del cantó amb el mateix nom. La qüestió és que aquest nom vol dir "tren" en alemany i, és clar, sentir en un tren "Ich bin im Zug nach Zug" o, el que és el mateix, "Sóc al tren anant cap a Tren" té la seva gràcia.

D'altra banda, al cantó de Fribourg hi ha un poblet anomenat Misery, que dius: "Caram! quina il·lusió, viure-hi, oi"?

I finalment, per donar un toc de romanticisme al tema, podeu passar una vetllada excel·lent a Kusnacht o, el que és el mateix (llàstima d'una "s" que hi falta), a Petó-de-bona-nit.

Heu vist? N'hi ha per triar i remenar!

Doncs això, un Kusnacht a tothom i totdon!

dissabte, 10 d’abril del 2010

Flors


L'altre dia, en un tros de terra despullat de prop de l'escola on he treballat fins abans de les vacances, un home plantava flors. L'endemà, en passar-hi altra vegada, uns pètals minúsculs d'un color lilós començaven a treure el nas. Un fet tan insignificant com aquest em va fer somriure durant tot el trajecte fins a casa, que dura aproximadament una hora i vint minuts.

El meu darrer dia a la feina en qüestió, uns alumnes de l'equivalent al nostre batxillerat van entrar a classe amb un ram de flors grogues collides del jardí de l'escola ficades dins d'un pot amb aigua. Vaig anar fins a casa amb el pot de vidre a la mà, sense deixar-lo ni un instant, mirant de no tombar-lo i a risc de semblar mig boja als altres passatgers del tren i vianants dels carrers que vaig recórrer.

Abans d'ahir, en uns balcons del centre de Fribourg van reaparèixer els testos a vessar de flors que havien decorat la ciutat des del juliol del mes passat, quan vaig aterrar-hi per viure-hi, fins aproximadament mitjans d'octubre.

Aquest matí, al mercat de Berna, em passejava entre parades i parades de plantes, flors, ornaments primaverals diversos i estris de jardineria de tota mena.

És el meu cantó més femení, segurament. És el meu vessant més cursi, segons com s'interpreti.

És la meva debilitat: les flors em tenen el cor robat.