En tres dies, dues experiències que m'han posat la pell de gallina a Fribourg. El pitjor: que no he reaccionat. Que he fet com els suïssos, i he mirat cap a una altra banda. Literalment.
En uns grans magatzems, en una tarda tranquil·la de dimecres, una senyora es dóna un cop monumental amb un vidre que feia d'aparador de coses nadalenques i que, mal posat com estava, costava de veure i, per tant, d'evitar. La dona va acompanyada d'una altra persona, que mira de consolar-la i tranquil·litzar-la, després de la santa trompada i de l'ensurt. Cap dependent no se li acosta per veure si està bé. Ningú no se la mira. Només jo, de reüll, de lluny i sense saber gaire què fer.
Un divendres a la tarda en hora punta, en una andana de l'estació de tren, dos minusvàlids en cadira de rodes xoquen l'un amb l'altre, creant desperfectes a una de les cadires i deixant-los a tots dos sols i desamparats en una andana que ja es buida i en la qual aviat no hi quedarà ningú, fins que arribi el proper tren, vint-i-cinc minuts més tard. Aquesta vegada tinc una mica més d'excusa: ho he vist des de la rampa de baixada a la zona de guixetes, atrapada entre la multitud que, com jo, s'afanya per no perdre l'autobús que va sincronitzat amb el tren. Igualment, no he vist que ningú hi acudís. Ni tan sols que els mirés.
Com m'he tornat? Com ens hem tornat? M'estic amarant de l'estil suís! Serens, educats i cívics amb les seves coses, però, i els altres, què? Que els bombin? No sé si és que sóc a la "Suisse Romande" i tothom va una mica per lliure. Voldria pensar que a Zuric o a Berna les coses haurien estat diferents, però alguna cosa em diu que potser no. I a Catalunya, què hauria passat? Em fa la sensació que encara hi queda el pòsit llatí i mediterrani, allà.
Aquí, aquests dies, dosis de fredor humana mentre anem omplint aparadors de falsa calidesa.