Plou

Plou. Amb insistència. Lentament, però. I gairebé en silenci.

A fora, el degoteig sobre baranes i relleixos és gairebé imperceptible.

A dins, un te fumejant i una finestra entreoberta per deixar entrar l'alenada d'aire fresc, molt necessària un diumenge a la tarda quan la llum s'esvaeix i s'instal·la la peresa.

Més endins, encara, la sensació de petitesa davant l'espectacle rutinari de núvols, arbres, gotes i elements naturals diversos que es conjuren, una vegada més, per fer-nos sentir impotents davant de tanta senzillesa improvitzada.

Diuen que, en lloc del PIB, ara està de moda avaluar la FIB (Felicitat Interior Bruta). Amb tot el que té de relatiu i d'intermitent el concepte de felicitat, el meu índex d'avui gaudeix de bona salut. Sóc afortunada.

Adreça desconeguda

Una joia. Una troballa. Una autèntica bufetada, com me'l van definir encertadament abans de deixar-me'l.

Estic parlant d'"Adreça desconeguda", el relat impecable i alhora implacable de Kressman Taylor, malauradament exhaurit en la seva més que acceptable traducció al català d'Ernest Riera (el va editar La Magrana en diverses ocasions, des de l'any 2000 dins al 2008).

I qui era Kressmann Taylor? Doncs ni més ni menys que l'escriptora Katherine Kressmann, que publicava amb aquest pseudònim barreja del seu cognom i el del marit per por de represàlies.

I és que el seu llibre, publicat originalment l'any 1938, són 76 pàgines més que punyents, que no poden deixar indiferents a ningú i que retraten el tema del nazisme des d'un vessant inèdit, per mi i per tots els lectors que conec d'aquesta obra.

No us en vull desvetllar res més. Si en teniu ocasió, sigui quan sigui, llegiu-lo. No us en penedireu.

(La versió original, Address Unknown, i la castellana, Paradero desconocido, es troben fàcilment).

NOTA: M'informen que "Adreça desconeguda" es torna a trobar en català editat per RBA.

Flexitarians

Ja la tenim aquí: la parauleta màgica!

Designa el col·lectiu de persones (entre les quals em compto) que, sense ser ni del tot vegetarianes ni del tot carnívores, han optat per incloure poca carn a la seva dieta.

Són sensibles a les qüestions ecològiques però no volen renunciar de cap manera a l'alimentació d'origen animal.

Visca els neologismes encertats, doncs!

Ens "flexitariem", tots plegats?

Sense

Avui m'ha passat una cosa surrealista.

Era al tren, llegint tranquil·lament, quan un home que acabava de pujar s'ha assegut davant meu. L'home en qüestió no era un home qualsevol: no tenia nas.

Quin xoc!

Evidentment, gairebé tothom se'l mirava, ni que fos de reüll. I és que, penseu-hi un moment: quanta gent heu vist, sense nas? Jo, a banda del Ralph Fiennes maquillat com a Voldemort a les pel·lícules d'en Harry Potter, ningú.

És fort: veiem gens sense cames. O sense braços. Fins i tot sense ull. O amb una orella deformada. Però ... sense nas? Sense boca? Jo no m'ho podia ni imaginar...fins avui.

L'experiència surrealista encara havia d'arribar, però.

Dues estacions més enllà m'he fixat en el rellotge de l'andana: no tenia agulles.