...en la immensa mar blava...
Així començava una cançó ben bonica d'origen anglès que em va ensenyar la meva professora de música, la Glòria, al Sadako. Quina gran professora, la Glòria! No l'oblidaré mai.
De tota manera, aquesta entrada no és per parlar de cançons infantils, sinó per retre un petit homenatge a la sèrie LOST, que com sabeu acaba d'encetar la seva sisena i darrera temporada. Deixant de banda la bombolla mediàtica que s'ha creat al seu entorn, LOST és una sèrie ben feta, original i emocionant. Ens pot agradar més o menys, però li hem de reconèixer alguns mèrits.
Jo en destacaria sobretot tres: la gran interpretació de dos dels seus actors (incomparables Terry O'Quinn i Michael Emerson, en la pell d'en John Locke i d'en Benjamin Linus, respectivament), un guió sovint excepcional (exemple de cita brutal de la 5a temporada: un cop a l'avió de tornada cap a l'illa, i quan tots els personatges sospiten que l'aparell s'estavellarà en qualsevol moment, en Ben es posa a llegir. En Jack, dirigint-s'hi, li diu: 'How can you read?' Resposta d'en Ben: 'My mother taught me') i una coherència inèdita en moltes sèries americanes (pel que fa a la roba, als canvis corporals, les dates, etc.) .
La sisena temporada ja està en marxa...al maig sabrem totes les respostes! O no...
El meu petit homenatge a la sèrie és un recull de tres "pèrdues" que m'han fet gràcia, sobretot perquè les tres anècdotes tenen final feliç.
La primera és la d'una nena de cinc anys que va agafar un tren tota sola tan tranquil·lament en un poble prop de Basilea i va baixar 2o km després, en un poblet del cantó del costat. La van trobar uns viatgers a l'andana, una mica desorientada, i va poder respondre on havia pujat al tren i donar l'adreça exacta del seu domicili, per la qual cosa la van tornar a casa sana i estàlvia. Una perduda innocent, víctima d'algun descuit, segurament.
El segon cas és el d'un noi de 22 anys que va sortir a passejar a mig matí prop del cim nevat del Moléson amb sabates urbanes i sense cap mena d'equip de muntanya, ni raquetes, ni res. A les vuit del vespre encara no havia tornat, i nevava considerablement a tota la zona. Després d'un avís de la seva mare, van caldre dos helicòpters i un equip de rescat de dotze persones per poder-lo trobar, a les quatre de la matinada, mig mort de fred i del tot desorientat. Un perdut una mica irresponsable, tot s'ha de dir.
I el tercer perdut és un home alemany d'uns 45 anys que va sortir a fer unes fotografies de la posta de sol a la zona de St. Peter Ording (al nord d'Alemanya). Es va perdre, i, de pura casualitat, una dona que vivia a 500km es va connectar a la webcam del lloc en qüestió, davant de la qual l'home feia estona que emetia senyals amb una llanterna. La dona, sorpresa, va trucar als serveis d'emergència alemanys i així el varen poder rescatar, mig desorientat i sense saber com tornar, tampoc. Les noves tecnologies van auxiliar indirectament el nostre tercer perdut del dia!
Tres "Losties" que podran relatar la fi de la seva anècdota, doncs. I dels altres Losties? Què en farem, d'ells?
