Avui fa exactament un any des que vaig arribar a Fribourg per quedar-m'hi per un temps indefinit. Ara, un any després, puc constatar que les incerteses del principi s'han convertit en aprenentatges i en noves rutines del meu dia a dia suís.
El meu primer any a Suïssa resumit en trimestres:
El primer, el de l'eficiència i la novetat. En menys d'una setmana tenia tots els papers en regla, l'abonament de transport anual, un mòbil suís, un compte obert al banc i la meva targeta sanitària provisional. L'estiu em permetia descobrir el país a trossets, passejar-me pels racons i raconets de Fribourg i adaptar-me al nou ritme de vida, caracteritzat per una calma i un civisme exemplars.
El segon, el de la solitud. Arribava la tardor i, amb ella, les tardes i capvespres foscos i les hores passades sola a casa, mentre la meva recerca de feina no acabava de donar els seus fruits. Una solitud que va passar de ser trista a ser dolça, gràcies a la descoberta del preuat temps lliure, que aviat vaig invertir en la lectura, l'escriptura, les caminades i la desintoxicació de tant d'estrès acumulat durant els darrers anys.
El tercer, el de la integració. Noves activitats (l'esport, els idiomes, una nova feina) i noves coneixences (bàsicament, companys i companyes de feina d'en Jordi, al començament) van anar posant color al blanc de l'hivern, l'estació que continuava contribuint a la pau interior mentre jo sortia de la solitud.
El quart, el de la decisió. Tres mesos de primavera radiants per ordenar les idees del cap i mirar-me els sentiments del cor; una introspecció necessària per arribar a la decisió més coherent que he pres en els últims temps: allargar la meva estada.
Al cabàs de les bones notícies, una segona feina engrescadora, un cercle de coneixences que s'amplia a poc a poc i l'oportunitat de seguir creixent com a persona en un entorn tan agradable, per ara.
Al de la nostàlgia, vosaltres: família, amics, companys i coneguts. Us puc escriure, us puc sentir, però, com diu el meu nebot de sis anys quan fa un cert temps que no ens veu, "fa molt que no us toco!". Tant de bo pugui continuar-vos cuidant tan bé com feu vosaltres amb mi: gràcies, de cor, pel recolzament i per la companyia.
