Zero graus

Són els que hem tingut aquest matí a Fribourg quan m'he llevat.

Són els que em provoca la notícia que el senyor Sarkozy no hagi assistit al part de la seva segona dona. Sincerament, ja s'ho faran.

Són els que desitjo de violència a partir d'ara al País Basc.

Són els que em paralitzen la sang quan veig certes fotos a la premsa, aquests dies. Cal que veiem cossos assassinats?

Són els que té d'incoherència el senyor Obama quan envia tots els soldats desplegats a l'Iraq cap a casa abans del Nadal.

Són els que penso que transmetrà el més que probable nou president del govern espanyol a la resta del món.

Són els que rebran les propostes del senyor Boi Ruiz & co., si continuen com fins ara.

Són els que té d'empatia envers Catalunya l'actual govern espanyol.

Són els que deu tenir d'intel·ligència la (senyora) Paris Hilton quan reconeix que no pensa, realment; només avança ('I don't really think, I just walk').

Són els que, en definitiva, ens deixen freds, congelats i garratibats davant de tanta de-gradació.

Contes terapèutics

Són els que, per exemple, explica l'Aileen Finlay, coordinadora del taller al qual he tingut el privilegi d'assistir fa uns dies a Edimburg. L'Aileen es dedica principalment a anar d'escola en escola i de centre en centre explicant contes a joves i adults amb algun grau de discapacitat física o mental.

Com se'n surt? Afegint-hi elements diversos de percepció sensorial per fer-los sentir el mateix que sentim nosaltres quan escoltem un conte: emoció, interès, alleujament, catarsi personal. Per això acompanya la veu amb objectes que el públic pot tocar, agafar i fer circular, a més de cançons, repeticions, moviment, etc.

I és que, pensant-hi una mica, escoltar un conte (si ens l'expliquen bé, és clar) sempre ho és, de terapèutic, tinguem l'edat que tinguem. Quant fa que no ens expliquen un bon conte? Jo aquests dies n'he sentit uns quants, tant al taller com a una vetllada per a adults durant la qual se'n van explicar tres de llargs i molt inspiradors.

Feia anys que no me n'explicaven cap. Molt probablement els que fa pocs anys que heu estat pares no podeu dir el mateix, i també molt probablement esteu tornant a reviure i gaudir de l'experiència, si bé potser encara no heu tingut temps per aturar-vos i pensar-hi.

Per als que no recordeu quan va ser l'última vegada, una petita recomanació: busqueu algun bon contista i deixeu-vos sorprendre! L'efecte balsàmic és immediat.

Bon conte!

Em fa gràcia

Aquests dies comença a fer fred, en terres helvètiques. Encara és un fred agradable, que pren més força als matins i als vespres, i que permet anar vestit de tardor, ja.

I em fa molta gràcia observar la gent. Als autobusos, als trens, pel carrer. Tothom va "nou". Bolsos que encara no estan ratllats, pantalons amb els baixos ben nous, jerseis sense "boletes", jaquetes amb els colls impecables, sabates sense els talons desgastats.

I és curiós veure l'efecte "dilluns", sobretot entre els joves. Puges a l'autobús o al tren a primeríssima hora i l'adolescent de torn va amb les bambes d'últim crit que encara brillen, la joveneta ultramaquillada porta un jersei preciós que hauria de reservar per alguna altra ocasió perquè molt probablement acabarà fet miques en pocs dies pel pes de la bossa escolar, la mare orgullosa de la trena engominada de la seva nena li ha comprat la darrera invenció de la Hello Kitty (algú em pot explicar el per què del renaixement del fenomen, per cert?) i el jove executiu amb el vestit Calvin Klein d'estrena, també.

Fa goig, estrenar, i tant que sí! Però em fa gràcia comprovar que, un cop més, els humans som d'allò més previsibles. Comença a fer fresca? Dissabte a comprar. Dilluns a estrenar.

S'ha de ser imbècil

I perdoneu que sigui tan dràstica. Però és que llevar-me de bon matí i llegir al diari les declaracions del Cristiano Ronaldo em fan començar el dia de molt mal humor.

Dir als 26 anys que la gent t'enveja perquè ets "ric i guapo" hauria de formar part d'alguna llista que permetés sancionar l'infantilisme, la futilesa i la insensibilitat. Sobretot això últim.

S'ha de ser profundament insensible per fer aquestes declaracions en els temps que corren. S'ha de ser imbècil.

Converses

El gust per una bona conversa. Aquesta és la resposta que he donat a la pregunta "Què és el que més t'agrada d'aprendre llengües?" que m'han fet recentment.

I m'he recordat de la Carmen Martín Gaite, que citava l'altre dia, i el seu monotema literari: la comunicació, el fil que no es perd entre humans que parlen entre ells, el gust per la "retahíla".

I m'he recordat d'aquesta frase que cito a banda del poeta Paul Matthews, sobre la casualitat que el gust i la parla coincideixin en un espai tan petit com la boca.

I m'he recordat de la pel·lícula Last Night (i d'algunes altres, com ara Before Sunset, Before Sunrise o la clàssica Sleuth, d'en Mankiewicz), on tot es basa en converses.

I m'he recordat de tantes i tantes vetllades on la sobretaula i la conversa que s'hi ha generat ha estat el millor de l'estona compartida.

I, ja que no puc mantenir una conversa ara mateix amb vosaltres per parlar-ne, m'he decidit a deixar-ho escrit en unes quantes ratlles.