La síndrome d'Stendhal

L'any 2006 l'anunci d'un cotxe, l'Audi A8, recorria al cèlebre terme "síndrome d'Stendhal" per fer-se ressò de la bellesa del vehicle i de la seva absoluta perfecció.

En realitat, Stendhal (pseudònim conegudíssim de l'escriptor amb un nom molt més ànonim, Henry Beyle) havia viscut (que no patit) la síndrome en pròpia pell en una església de Florència, i, en descriure-ho, va donar nom inconscientment al terme, que avui definim com a reacció psicosomàtica davant l'acumulació de bellesa i del plaer desmesurat que provoca en nosaltres una obra d'art. Si bé és cert que la malaltia psicosomàtica està reconeguda clínicament (sensació de vertigen, desmais, etc.) també ho és que, en general, apliquem el terme per referir-nos a moments d'ofec metafòric davant de tanta bellesa.

A risc de mostrar-me massa pedant, reivindico l'adjectiu anglès "overwhelmed" com a la paraula més exacta i adient que conec per descriure el fenomen i l'estat en què un es troba quan li arriba.

Tanta introducció per explicar-vos, senzillament, que vaig experimentar en pròpia pell l'anomenada síndrome, i no precisament davant d'una obra d'art. Bé, sí, davant d'una obra d'art de la naturalesa: la Jungfrau i els cims que l'acompanyen dia rere dia, estació rere estació, segle rere segle.

És indescriptible, tant d'aclaparament no es pot traduir en paraules. Segur que molts dels que llegireu aquest article ja hi heu anat, a la Jungfraujoch. M'afegeixo al club dels afortunats, doncs.

Per als qui no hi heu pogut anar, només una recomanació: anoteu-vos-ho a la llista que tots tenim gravada mentalment de "coses que vull fer algun dia de la meva vida"!

Això sí: us caldrà aillar-vos de la massa turística que envaeix el lloc, oblidar-vos que esteu envoltats d'humans encuriosits com vosaltres i recollir-vos en un moment de solitud silenciosa per gaudir de la síndrome com cal.

O imitar la senyora nòrdica que, en un moment donat, va fer un crit de llibertat ensordidor i a qui no va semblar importar-li gens que la miressin centenars de visitants!

A punt per marcar una altra fita a la vostra llista?

Gravity

Davant de la tisorada, del vessament de cru al golf de Mèxic, de la inestabilitat de l'euro, de les vagues generals a Grècia, de les camises vermelles a Tailàndia i de tantes i tantes altres informacions que m'envolten i em sobrepassen, m'he aturat i he fet com a la pel·lícula Àgora, on de sobte tot apareix com un punt minúscul a l'univers, i la vida, més enllà de la paradoxa i la paranoia, segueix el seu curs inexorable.
Fins i tot quan l'aclaparament ens envaeix, com a mi ara mateix. Quanta fragilitat, quanta lluita, quanta impotència. A parer meu, la música i la lletra de la cançó Gravity, de Coldplay, il·lustren aquest sentiment perfectament.

Vaques suïsses

És curiós que fins ara no hagi dedicat cap article a una de les icones emblemàtiques del país on visc actualment.

I és que, desenganyem-nos, el primer que busca la gent amb els ulls quan aterra a Suïssa són vaques. I la veritat és que ja les trobava a faltar, jo.

Després d'un llarg hivern en què les vaques han viscut refugiades en bordes o espais tancats concebuts especialment per a elles, ara les bèsties tornen a ser les mestresses dels prats, pasturant al seu aire i brandant cues i esquelles ininterrompudament.

Diuen que la vaca suïssa autèntica és la marró, la que no té taques, però ja sabeu que de variants hi ha les que vulgueu i més.

El millor, per mi, va ser estar fent classe una tarda a l'acadèmia amb una finestra entreoberta (la caloreta de la primavera es comença a fer notar, segons quins dies!) i sentir el so inconfusible d'una esquella mentre explicava alguna inconsistència fonètica de la llengua anglesa als meus pobres alumnes.

No em direu que no té gràcia tenir una acadèmia d'idiomes plantada al bell mig d'una zona de pastura, amb prats envoltant-la per tot arreu. Digueu-me pixapins, de Can Fanga o com us vingui més de gust; a mi em va fer una certa il·lusió. I recordar-me del cèlebre poema de Pere Quart encara més ("... jo sóc la vaca de la mala llet").

Bones alumnes, doncs, les vaques. No fan preguntes i sempre fan els deures: mastegar. Benvingudes, companyes!

Males llengües

Llegeixo en un article de El País que la popularitat del globish no para de créixer.

Globish. Sembla un terme inventat per a la canalla. Té nom de gnom, follet del bosc, personatge de Tolkien...no trobeu? I resulta que designa una llengua!

A risc de semblar pedant i mal informada, tinc ganes d'expressar la meva opinió. Ja em disculpareu si la meva ignorància us ofèn. Només pretenc apel·lar al sentit comú, la veritat.

Què vol dir una llengua inventada a escala mundial per simplificar-ne una altra? Sí, ho heu endevinat: "glob" de global i la terminació "ish" en referència a la llengua anglesa. Què vol dir que s'ensenya com a tal? No en vam tenir prou amb el fracàs de l'Esperanto? I cal posar-li un nom i una gramàtica descriptiva específica en lloc de descriure el fenomen tal com és? Que no és preferible dir les coses pel seu nom? Anglès per a la comunicació. Anglès bàsic. Anglès simplificat. Llengua no literària. Anglès entenedor. Anglès estàndard, sense accent, sense afectacions, pobre, superficial, reduït, senzill, fàcil.

Ah, no: n'hem de dir "globish", que queda millor. I així ven més. El millor de tot, i ja em perdonarà el senyor Francesco Manetto, l'articulista del diari en qüestió, és que per il·lustrar la diferència entre l'anglès pròpiament dit i l'invent del globish agafa el fragment inicial del discurs d'investidura del president Obama i el "tradueix".

La cosa no té desperdici: o sigui, l'exemple es basa en un orador americà, en un discurs solemne i lingüísticament molt ric, que inclou expressions arcaiques i tot, que queda traduït al globish amb frases de complexitat mitjana, amb oracions passives incloses! No ho trobeu un exemple erroni i d'allò més garrafal? No es tractava de simplificar la llengua? I una estructura en forma passiva és bàsica? Entenedora? Simplificada? En què quedem, doncs?

Diguem les coses pel seu nom, si us plau. Ens agradin o no. L'anglès es parla a nivell global. D'acord. No s'hi pot renunciar. D'acord. Sovint la funció que ha de fer és purament comunicativa, i res més, sense floritures. D'acord. No cal aprendre a dir "He was given a warning" si podem dir "They gave him a warning". D'acord. La llengua literària (inversions, construccions de doble passiva, de passiva amb infinitiu, etc.) no és necessària per sobreviure. D'acord. No cal aprendre a parlar en Received Pronunciation (o RP, l'accent que s'imposava fa uns anys als locutors de la BBC). D'acord.

Però d'aquí a fer un refregit de l'anglès, anomenar-lo "globish" i donar-li estatus d'idioma (de moment ja està reconegut com a "dialecte internacional", terme que no havia sentit mai, d'altra banda) hi ha un pas, no? Ja en teníem prou amb el (respectable) "Spanglish"!

Com a guinda final, us explicaré una anècdota: ara resulta que l'emblemàtic "Yes, we can" s'ha convertit en un "Yes, we want" per promocionar les escoles bilingües a la Comunitat de Madrid. Si jo fos mare d'un alumne potencial d'una d'aquestes escoles, no l'hi portaria pas (a banda del fet que, tot i haver-n'hi de molt bones com una d'excel·lent a Alcorcón, no crec en les escoles bilingües com a concepte). Escola bilingüe? Però si el lema ja és incorrecte! "Yes, we want"? We want what?

Bon cap de setmana! Ai, no, bon weekend!

Every cloud...

El primer dia del mes d'abril equival al nostre 28 de desembre a molts països de parla anglesa, és a dir als Sants Innocents. És el cèlebre April Fool's. Un bon començament, doncs.

Al llarg del mes, als països mediterranis arriben les orenetes i, amb elles, la bonança meteorològica. Continua bé, la cosa.

Cap al final, tot pren un aire literari i floral, amb la celebració de Sant Jordi, els premis de poesia i narrativa i els homenatges a Shakespeare, Cervantes i el gran oblidat, Apel·les Mestres. Més bon rotllo.

I, si per postres, et quedes atrapat a Barcelona de propina perquè un gran núvol de cendra no et permet volar, el mes d'abril es converteix en una experiència ben agradable, tot i l'enyorament del meu (sant) Jordi particular! Vacances a la feina, allotjament en família, trobades amb amics, etc.

Realment, i en el meu cas mai millor dit, "Every cloud has a silver lining"... oi?

Gràcies a tothom que hi ha contribuït!