Termes impossibles

Reprenc la rutina quan molts de vosaltres comenceu les vacances, o sigui que, abans que res... gaudiu-ne de valent, que us les mereixeu molt!

Avui em venia de gust parlar de retrobaments, de paisatges, de descobertes i de moments de parèntesi estiuenc i resulta que, llegint un article publicat a l'edició digital de "El País" d'avui, me n'han passat les ganes.

I és que, a data d'avui, "Wall Street arrastra al Ibex mientras sigue el acoso sobre la prima de riesgo". Com que no sóc ni economista, ni he estudiat res que s'hi assemblés, i sóc molt, però que molt ignorant en matèria financera i de conjuntura econòmica mundial, he decidit il·lustrar-me una mica i llegir un article (que suposo que pretenia ser) didàctic sobre el terme "prima de riesgo" i m'hi he trobat això.

Ja em perdonareu, però, per mi, res del que s'hi explica no té cap sentit. Què vol dir que les tres agències de qualificació més importants del món decideixen quina nota posen als valors negociats? Què vol dir que els inversors compren deute? Què vol dir que els mercats tenen el poder d'arrossegar tot un país?

"Acoso sobre la prima de riesgo", "tensión de los mercados", "ola especulativa"... però que ens hem tornat bojos del tot o què?

Termes impossibles. Vet aquí el que són, per mi, tots aquests neologismes derivats de la crisi.

Quan érem petits, a l'escola, sovint algun nen o nena preguntava: qui és el "rei" del món? I els adults reien.

Doncs mira, jo tinc 33 anys i avui he après que els reis del món ja no són ni els diners, ni els mercats, ni els inversors, sinó uns senyors encorbatats que es diuen Standard & Poor's (el nom no deixa de ser irònic, per cert), Moody's (una altra ironia: depèn de l'humor amb què es lleven...) i Fitch. I me'n dec deixar molts més, és clar.

Realment, tot plegat és un "Inside Job" del qual no puc ni vull participar.

Punt i seguit. O coma (amb permís dels Coldplay)

O punt i a part. O parentèsi. O fi de capítol.

Però no punt final.

El blog torna a aixecar la persiana dels seus prestatges el proper mes d'agost, esperant aportar-hi noves descobertes, alguna reflexió interessant i més energia que mai!

Un tastet de fi de curs: per celebrar que avui començava les vacances m'he regalat un dinar al restaurant vegetarià Tibits de l'estació de Berna, que també té seu a Basilea, Zuric o Londres, entre d'altres. M'hi he estat uns trenta-cinc minuts, i en aquesta estona he pogut comprovar que aquest petit i simpàtic local és la síntesi de tot un país.

La mida ja és prou indicativa: local petit, país petit.

La ubicació, encara més idiosincràtica: en una estació de tren.

El menjar és de certificació biològica i a la carta s'indica la procedència de tots els productes. Això passa a tots els supermercats i botigues de Suïssa.

El preu del plat va a pes: tant agafes al bufet, tant pesa, tant pagues. Exactitud suïssa.

Hi ha dues persones passejant-se pel local que només tenen una tasca: deixar-ho tot ben net tan bon punt t'aixeques de la taula. Netedat suïssa.

El personal del bufet, la caixa i el menjador és educadíssim. Com els suïssos.

Els clients hi mengen tranquils, sense pressa, sense fer soroll, parlant baixet. Com a qualsevol espai públic suís.

Potser per això no tinc gaire la sensació que començo les vacances, avui. Tinc sort de viure envoltada de gent que no coneix gaire el sentit de la paraula estrès.

Contagiem-nos-en, tots plegats!

Ni que sigui durant les vacances... punts suspensius, doncs...

5 hores

Són les que he dedicat, un dissabte a la tarda, a obrir les orelles, els ulls i el cap per anar una mica més al fons de tot el que s'està coent "allà fora" mentre molts, començant per mi mateixa, anem repetint per enèsima vegada que "el món financer és tan abstracte per mi...No hi entenc res de res, no sé què puc fer per canviar tot això", etc. etc.

Les desglosso:

-dues hores per escoltar aquesta conferència del Joan Antoni Melé, subdirector de la banca ètica Triodos. És cert que de vegades utilitza la ironia amb un to per mi potser una mica desproporcionat, és cert que de vegades sembla que hagi estat víctima d'una revelació mística, però de debò que el missatge de fons hi és: útil, coherent i realista.

http://www.youtube.com/user/triodosbankspain?v=7ZcQZKj94vY&feature=pyv&ad=10079988110&kw=banca

-dues hores per veure Inside Job. La tenia pendent de feia mesos i per fi he trobat el moment per posar-m'hi. El millor, per mi, és el nerviosisme que desprenen molts dels entrevistats en les respostes. Amb la mirada i el balbuceig verbal ho diuen tot!

-una hora per navegar per Internet: Triodos Bank, Let's Make Money (l'altra pel·lícula que complementa a la perfecció Inside Job i de la qual només he pogut veure fragments al Youtube) i altres webs relacionades amb iniciatives per canviar el sistema poc a poc i amb bona lletra.

Evidentment, em queden moltes hores per fer deures, ara, i sóc conscient que tots no els podré fer. Per por, per inseguretat, per poca valentia...

En tot cas, aquesta era i és una altra assignatura pendent als meus prestatges, i començo a fer-hi espai.

Acabo agraint de tot cor a la Maria, la Mercè, la meva mare i el meu germà que insistissin tant perquè em posés al dia. Moltes, moltes gràcies.

Continuarà, espero...

Magnetisme

Muntanyes. Senzillament magnètiques. Com costa, deixar de mirar-les!

Darrerament he tingut l'oportunitat de passar uns dies envoltada de diversos pics alpins del famós Berner Oberland suís que m'han permès retrobar-me un cop més amb la immensitat de la natura.

Escoltar l'imponent silenci d'aquestes muntanyes (sempre embolcallat d'un murmuri de fons, mescla de vent i fenòmens meteorològics varis) o el de les del nostre Pirineu, o el de les que siguin, és, per mi, la millor recepta per tornar a la rutina amb les piles ben carregades.

Un en deixo un tastet visual...

Serendipity

(Avís: aquest article només és apte per a freaks dels idiomes com ara jo mateixa)

Fa exactament deu anys es va estrenar la pel·lícula Serendipity, protagonitzada per la Kate Beckinsale i en John Cusack. Com que es tractava de l'enèsima comèdia romàntica i la meva ració sol ser de només una a l'any, no la vaig anar a veure i, per tant, no puc jutjar si era de les bones, de les acceptables o de les directament patètiques.

El que sí que recordo va ser l'impacte que va deixar en mi el títol, que no es va traduir i que ningú no em va saber explicar, ni tan sols l'entrada d'un parell de bons diccionaris anglesos monolingües que corrien per casa. Vaig deduir que es tractava d'una barreja entre els significats de "casualitat", "providència" i "ni fet expressament".

Digueu-me repel·lent (ho sóc, ho sóc, ho sé), però des d'aquell moment he estat esperant l'ocasió de veure o sentir la parauleta en qüestió en algun llibre, publicació, sèrie, pel·lícula, documental o similar.

Deu anys, han calgut. Ahir, 10 de juny de 2011, un professor de l'escola nascut a Austràlia però d'orígens i família irlandesos la va fer servir a la sala de professors mentre comentàvem una activitat per fer a l'aula, en un context que em va permetre clavar-ne l'ús i el significat d'una vegada per totes.

Us poso en situació: fa dies que en una classe de 4t d'ESO els professors d'anglès i francès treballem conjuntament sobre els països francòfons i anglòfons de l'Àfrica, i vet aquí que dijous rebo el butlletí mensual de Metges Sense Fronteres amb un reportatge dedicat a la feina que s'ha fet des dels anys 70 als països de l'Àfrica. Evidentment, i vivint a Fribourg, la publicació és en francès.

Doncs bé: activitat per a la classe d'un divendres plujós de juny a última hora per a alumnes de 16 anys cansats, enamorats i amb unes ganes boges de marxar de l'escola? Per què haver de deduir si en francès diem "Le Rwanda" o "La Rwanda" quan ho podem buscar en un dels articles de la revista mencionada més amunt?

Ho heu endevinat: Serendipity!!! Ni fet expressament, com anell al dit, oli en un llum!

I ja està, ja heu llegit l'última freakada de la Montse!