Abecedari d'una nova era

Ayurveda
Biològic/a
Cosmètica (natural)
Diners (els que es necessiten per posar-ho en pràctica, tot plegat!)
Eòlica (energia)
Fibres (naturals)
Global (consciència)
Havelaar (Max)
Intercanvi (d'idees, ni que sigui!)
Just (comerç)
Kabala (és el que es porta ara, tu! Almenys la Madonna ho ha posat de moda...)
Local (producció)
Medicina (alternativa)
Natural
Oceanografia
Parabens (sense)
Qualitat
Responsable (consum)
Sostenible (economia)
Terra
Universalisme
Veritas (allò que us deia dels diners...en fan falta, per comprar al Veritas!)
World Wide Web
Xacres
Yin (i yang)
Zen (filosofia)

Un nou vocabulari per a una nova era en la qual ens trobem immersos de ple. Alguns d'aquests noms i conceptes m'interessen i m'apassionen, d'altres m'espanten i alguns em fan arrufar el nas. En qualsevol cas, caldrà anar-s'hi acostumant... benvingudes les bones idees que ens facin anar una mica més endavant com a comunitat!

Orquídies

Em van regalar una orquídia el mes de febrer passat. Florida, estilitzada, preciosa.

Al mes de maig va perdre les flors. Ha estat despullada durant més de mig any. L'he continuada regant (poc) i cuidant com feia fins ara, donat que algunes persones ja m'havien dit que una orquídia pot viure molt de temps i no florir.

Ara fa uns dies li han revifat les fulles. Té força brots nous. Està a punt de florir. Al novembre. A Suïssa.

O la meva orquídia va al revés o jo en sé molt poc, de plantes i flors (de fet, això ja us ho garanteixo d'entrada: en sé massa poc). Benvingudes siguin les flors al novembre, en qualsevol cas!

Una curiositat com una altra per encetar aquest mes. Entre neu i flors d'orquídies.

Bon novembre!

Crònica de dues decepcions literàries

Aquesta darrera setmana m'he sentit decebuda doblement. Els causants d'una tal decepció són dos autors de renom però molt allunyats entre si; en el temps, en l'espai i en els gèneres literaris que cultivaven cadascun: Arthur Miller i Jane Austen.

Dilluns vaig començar a llegir l'obra de teatre Death of a Salesman de l'Arthur Miller amb els meus alumnes de batxillerat a la classe d'anglès. Després d'una breu introducció en què vam comentar el context de l'obra, em vaig veure obligada a fer cinc cèntims de la biografia de l'autor. Aquesta va ser una activitat que els vaig posar de deures, creuant els dits perquè cap dels alumnes no trobés una informació destapada recentment i que forma part del passat més fosc de Miller. L'endemà, efectivament, tot eren dates, estudis, premis i obres publicades. I el respecte que Miller s'havia guanyat gràcies a silenciar noms durant la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy, en lloc de denunciar col·legues i simpatitzants comunistes. Flors i violes, vaja.

Doncs bé, no me'n vaig poder estar i vaig explicar als alumnes que Miller podia ser un gran autor, que l'obra que estàvem llegint era fascinant, que els agradaria molt i que tenia un gran valor literari, però que l'autor havia amagat durant més de trenta anys una informació que a mi m'havia decebut profundament i que, en part, era la causa que em fes tanta vergonya haver de parlar de l'autor a l'aula. I és que Arthur Miller va tenir un fill amb síndrome de Down amb la seva tercera dona, fill que va repudiar, amagar en una institució que va haver de tancar al cap d'uns anys per manca de condicions adientsi fill al qual no va visitar en cap ocasió. La seva dona ho feia d'amagat, un cop a la setmana durant trenta anys, sota l'amenaça d'abandonament del seu marit.

El 2005 Miller va morir, i el seu gendre, l'actor irlandès Daniel Day-Lewis (casualitats de la vida) es va esforçar a difondre la notícia tant com va poder, fruit de la lluita que havia mantingut amb el seu sogre durant anys perquè donés la cara i expliqués la veritat. En diverses entrevistes anteriors, Miller sempre havia negat els rumors, adduint que ell mai no havia tingut fills amb la seva tercera dona.

Tant li costava admetre la veritat? No jutjaré aquí si és lícit o no delegar la criança i l'educació d'un nadó amb malformacions, ni si tothom està preparat per assumir una experiència com aquesta, però calia aquesta actitud tan
hipòcrita per part seva? Primera decepció, doncs.

Passo directament a la segona: fa unes quantes setmanes, diverses biblioteques angleses i americanes van obrir al públic la possibilitat de consultar manuscrits inèdits de les obres de la Jane Austen, obres totes elles publicades i amb un èxit atemporal innegable. Una estudiosa de l'autora ha examinat minuciosament alguns dels manuscrits i ha revelat que tots contenen faltes d'ortografia i de sintaxi molt importants. A partir de cartes creuades entre familiars de la Jane, editors i correctors, aquesta estudiosa del tema ha arribat a la conclusió que totes les obres van ser fruit d'unes revisions tan exhaustives que ja no se sap ben bé què era original i què no. El que és segur és que l'estil literari tan propi de les seves novel·les i tan valorat per la crítica i pels lectors en general no era genuí. M'he quedat amb un bon pam de nas!

Ja sé que fer faltes d'ortografia i de sintaxi no és cap pecat, però en una autora com la Jane Austen penso que és gairebé imperdonable. Per una autora tan venerada pel seu estil, els seus jocs de paraules i la seva expressió tan acurada, el mèrit queda ara reduït a la temàtica, tan repetitiva d'altra banda, de les seves novel·les. O sigui, que la famosa "wittiness" austeniana potser no era tal... segona decepció. I de les grans.

I jo que m'estava llegint Sanditon...

Histrionismes

El passat diumenge, 3 d'octubre de 2010, Alemanya va acabar de pagar, més de 90 anys més tard, el deute contret per la Primera Guerra Mundial que li van imposar per mitjà del Tractat de Versalles (revisat en diverses ocasions posteriors). Els darrers pagaments es van fer a entitats financeres privades.

Simplement, no tinc paraules. No sé ni què he d'opinar sobre el tema.

No sóc historiadora, no conec el tema en profunditat, no tinc prou elements d'anàlisi, ni la solvència contrastada suficient per expressar-me en termes categòrics.

En qualsevol cas, el fet em sembla, si més no, histriònic.

O no?

Inventari d'enganys

La recent proesa de Joaquin Phoenix d'haver-se fet passar durant mesos pel més desgraciat, deprimit i deixat anar dels actors és, si més no, admirable des del punt de vista del marquèting. Quina millor publicitat pel documental de ficció I'm Still Here on se'ns apareix barbut, esquerp i poc parlador, com si realment la seva vida hagués fet un gir de 180 graus?

Aquest engany monumental, que s'ha perllongat en el temps i que ha deixat a més d'un bocabadat, em recorda altres mentides mediàtiques i no tan mediàtiques que han fet història en algun moment.

Per exemple, durant els anys 60, el cèlebre Frank Abagnale (immortalitzat per Leonardo di Caprio a la pel·lícula Catch Me If You Can de l'Spielberg) va viatjar gratuïtament en avions de l'aleshores PanAm al llarg de cinc anys, amb les despeses dels hotels on s'allotjava arreu del món totalment cobertes per la companyia aèria, que ignorava l'engany, òbviament. Igualment, va estafar bancs, hospitals, universitats i bufets d'advocats fent-se passar per pilot, metge, professor de Sociologia i un llarg etcètera de professions quan només tenia 16 anys en lloc dels 26 que figuraven al seu fals carnet d'identitat. El millor: que va aprovar l'examen per exercir com a advocat sense haver estudiat a cap facultat i que va acabar treballant per l'FBI com a assessor del departament de falsificacions!


Un altre engany, aquest cop de caire literari, davant del qual em trec el barret, és el conte "Examen de la obra de Herbert Quain", que José Luis Borges va escriure en forma de ressenya literària i que alguns autors ignorants de l'època van confondre amb la necrològica real d'un escriptor que Borges es va treure de la màniga, com a experiment literari, per ridiculitzar el món de la crítica.

I, si pensem en el món de l'esport (em vénen al cap Flavio Briatore i Pat Symonds, ara mateix), de la música (recordeu els Mini Vanilli?), de la política (la bala màgica que va matar Kennedy, les fotos falses de la Guerra del Golf, el cas Watergate; realment, aquí la llista es fa interminable) i de mil altres àmbits comprovem que l'engany, la mentida i la manipulació són a l'ordre del dia.

Alguns d'aquests enganys són inofensius però altament creatius (el de Borges, per exemple), d'altres, només estratègics (com el de Joaquin Poenix) i, molt pocs, tenen final feliç (com el de Frank Abagnale).

El que ens hem de preguntar és: on caldria dibuixar la ratlla? On és el límit de la moralitat? Quan sabrem del cert qui va promocionar la grip A? La mort de Diana de Gal·les va ser un accident o una conspiració? L'èxit de Millenium és per a Stieg Larsson o per a la seva dona? Ja veieu que poso exemples de més i menys envergadura, però tots pretenen il·lustrar la mateixa qüestió: vivim envoltats de mentides.

Deixant de banda el safareig popular i les falses polèmiques d'alguns mitjans de comunicació per desviar la nostra atenció dels afers vertaderament importants, siguem-ne conscients: som un grapat d'anònims en un Show de Truman permanent.