Un any després

Avui fa exactament un any des que vaig arribar a Fribourg per quedar-m'hi per un temps indefinit. Ara, un any després, puc constatar que les incerteses del principi s'han convertit en aprenentatges i en noves rutines del meu dia a dia suís.

El meu primer any a Suïssa resumit en trimestres:

El primer, el de l'eficiència i la novetat. En menys d'una setmana tenia tots els papers en regla, l'abonament de transport anual, un mòbil suís, un compte obert al banc i la meva targeta sanitària provisional. L'estiu em permetia descobrir el país a trossets, passejar-me pels racons i raconets de Fribourg i adaptar-me al nou ritme de vida, caracteritzat per una calma i un civisme exemplars.

El segon, el de la solitud. Arribava la tardor i, amb ella, les tardes i capvespres foscos i les hores passades sola a casa, mentre la meva recerca de feina no acabava de donar els seus fruits. Una solitud que va passar de ser trista a ser dolça, gràcies a la descoberta del preuat temps lliure, que aviat vaig invertir en la lectura, l'escriptura, les caminades i la desintoxicació de tant d'estrès acumulat durant els darrers anys.

El tercer, el de la integració. Noves activitats (l'esport, els idiomes, una nova feina) i noves coneixences (bàsicament, companys i companyes de feina d'en Jordi, al començament) van anar posant color al blanc de l'hivern, l'estació que continuava contribuint a la pau interior mentre jo sortia de la solitud.

El quart, el de la decisió. Tres mesos de primavera radiants per ordenar les idees del cap i mirar-me els sentiments del cor; una introspecció necessària per arribar a la decisió més coherent que he pres en els últims temps: allargar la meva estada.

Al cabàs de les bones notícies, una segona feina engrescadora, un cercle de coneixences que s'amplia a poc a poc i l'oportunitat de seguir creixent com a persona en un entorn tan agradable, per ara.

Al de la nostàlgia, vosaltres: família, amics, companys i coneguts. Us puc escriure, us puc sentir, però, com diu el meu nebot de sis anys quan fa un cert temps que no ens veu, "fa molt que no us toco!". Tant de bo pugui continuar-vos cuidant tan bé com feu vosaltres amb mi: gràcies, de cor, pel recolzament i per la companyia.

Per la Taïs

Avui la meva amiga Taïs fa anys. Aquest és el meu regal: un petit homenatge que li dedico a ella, des del blog, però perquè el llegiu tots i totes vosaltres, també.

La Taïs és l'amiga més antiga que tinc. Fa exactament vint-i-tres anys que la conec. En canvi, molt probablement és l'amiga que veig menys actualment. De fet, no sé gairebé mai on para. Però és igual. Perquè és la Taïs.

I què és el que la fa tan especial, us preguntareu? Moltes coses, però de fet no més que les que fan especials altres amigues i amics meus que aprecio igualment.

Simplement, avui, pensant-hi, m'he adonat que la Taïs és una persona lliure. Segurament és una de les persones més purament lliures que conec. I la felicito, per això; em trec el barret.

Per haver escollit el camí de la llibertat més absoluta, per haver-se desfet dels fantasmes del passat, per haver fet tantes coses diferents a la vida, per ser tan creativa, apassionada, viatgera i, en definitiva, per viure tan a fons.

Per no haver renunciat a cap de les seves passions i, per tant, poder repartir la seva vida entre les matemàtiques, el piano, la flauta, la coral, la bicicleta amb la qual va a quasi tot arreu, els idiomes, les estades llargues a Finlàndia, a Itàlia, al Brasil, els quatre pisos que ja li he conegut a Barcelona, les amistats que fa aquí i allà i les mil i una coses més que caldria encabir en una llarga, llarguíssima llista.

Felicitats per ser un exemple de llibertat, Taïs. Una de les darreres vegades que et vaig veure em vas dir: "Deus pensar que estic boja, amb tants històries sempre a mig tancar, tu que tens una vida tan normal". I potser sí; la teva vida no ho és gaire, de normal, però no estàs boja, no. Senzillament ets tu, amb aquesta personalitat que no has perdut mai i que et fa una dona intel·ligent, vitalista i, sobretot, una dona lliure.

Gràcies per contagiar-me tanta llibertat, per poder parlar amb tu de tot, d'absolutament tot, per no haver jutjat mai cap de les decisions que he pres a la meva vida, per haver-me fet descobrir tantes i tantes coses (l'Enya, la Tanita Tikaram, Rilke; entre d'altres), per veure'ns d'estació en estació i semblar que faci només un parell de dies i el més important: gràcies per un comentari teu que, als deu anys, va marcar la nostra amistat per sempre.

Quan vulguis, te'n donaré més detalls...

Per als que no coneixíeu la Taïs, ara ja sabeu que és tot un personatge!

Post-Catalunya

He tornat a Catalunya. Durant molt pocs dies, sense gairebé tenir temps ni d'adonar-me'n.

He trepitjat Barcelona, Sitges i Mataró. He tornat a casa. Al pis, als carrers, a les places, a la platja, a les cafeteries, a les abraçades de la família i d'alguns amics a qui he fet un petit, molt petit, forat per veure. Com sempre, m'ha faltat temps per a molta gent. I, com sempre també, les disculpes. Sinceres.

Ja puc començar l'estiu. De retorn a la calma suïssa i al ritme anti-estrès del lloc on visc ara, porto les piles carregades. Del trànsit. Del soroll. Del ritme trepidant. Dels transports públics poc puntuals i poc cuidats. De la vida social atrafegada. Dels àpats familiars aquí i allà. Del Passeig de Gràcia. De la Riera. Del Maricel. Del mar.

Dels comiats entranyables a l'antiga escola. De les converses amb les excompanyes i excompanys de batalla.

A l'estiu, tota cuca viu. A mi em faltava la cuca, precisament. El cuquet, el noséquè que portem dins els mediterranis. Ara ja la tinc, i me l'he endut aquí a Suïssa, per celebrar que aviat farà un any que hi he vingut, per quedar-m'hi. De moment.

La propera baixada, d'aquí a un mes. Per continuar carregant piles...les compartim?

Jornada de portes obertes

L'altre dia, vam decidir fer una jornada de portes obertes.

L'altre dia, per tant, a casa, no teníem porta, literalment.

L'altre dia, els sorolls de l'escala es multiplicaven per deu.

L'altre dia entraves i sorties lliurement de casa, sense barreres.

L'altre dia no hi havia cap mena d'intimitat ni privacitat.

L'altre dia vam viure una experiència única.

L'altre dia vivíem una mica de portes enfora i una altra mica de portes endins, com mostren les imatges.

L'altre dia, es van endur la porta del pis per llimar-la i reparar-la d'uns cops que havia rebut amb un carro de supermercat i vam estar nou hores llargues sense porta: tota una jornada laboral, de 8 a 5. Mai no oblidarem aquesta jornada de portes obertes!

Qui és Erik Johansson?

Jo no ho sabia fins fa unes hores. Ara ja sí: Erik Johansson és un estudiant suec de 23 anys que practica la fotografia impossible. La veritat és que, agradi o no, la seva obra no deixa indiferent.

Johansson fa retocs sofisticats a imatges inèdites i originals que després presenta en forma de petita obra d'art.

A mi m'han semblat una meravella. Aquí us les deixo, perquè hi feu una ullada, si voleu.

Una bona dosi d'imaginació per anar escalfant motors de cara a l'estiu! El tenim ben bé a la cantonada...bona recta final de la primavera a tothom!

Us adjunto l'enllaç de la pàgina web de Johansson:

http://www.alltelleringet.com/