Prestatges

Pobra Bergen

2012-02-13T16:34:00.003+01:00

Quan tenia uns deu anys vaig haver de fer un treball a l'escola sobre un país europeu i vaig escollir Noruega. Havia de centrar-me en una ciutat del país que no en fos la capital, i vaig triar Bergen.

Més de vint anys més tard retrobo Bergen en un reportatge publicat ahir diumenge a El País ("Atrapados en el norte") que em va posar els cabells de punta. Per si no el voleu llegir sencer, us el resumiré breument.

El reportatge descriu com un grup d'espanyols han marxat a Bergen buscant-hi feina i qualitat de vida, després (atenció al primer xoc) d'haver vist una edició del programa "Españoles en el mundo" en què algú relatava com de bé li havien anat les coses després d'instal·lar-se a la ciutat noruega en qüestió. Així, doncs, ara mateix hi ha uns 250 espanyols a Bergen sense feina, sense formació, que no parlen ni noruec ni anglès (segon xoc), molts d'ells paletes que a Espanya guanyaven 3000 euros abans del pet de la bombolla immobiliària i que ara només cobren l'atur, algun subsidi o res de res.

Més sorpreses: aquests treballadors no troben feina perquè no parlen l'idioma i perquè no sabien (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!) que a Bergen les cases són majoritàriament de fusta i no de ciment.

Ara estan desesperats perquè han de viure al carrer i perquè les autoritats noruegues els consideraran il·legals si passats dos mesos no troben feina. Es queixen que el consulat espanyol no els ajuda (molts d'ells ni tan sols s'han registrat com a nouvinguts) i que Noruega no és solidària amb ells. Ah, i la guinda: que hi fa molt fred!!!

Noruega no és solidària, no: els ha acollit en un centre concebut per a nens i nenes noruegues anomenat Robin Hood i allà els donen roba i menjar. Noruega no és solidària, no: la Creu Roja ofereix cursos de noruec gratuïts. Noruega no és solidària, no: els van convidar a anar a una fira del món de la construcció per facilitar-los que trobessin feina (però us recordo que cap d'ells no parla ni anglès ni noruec i, és clar, no va servir de res).

Fins ara, els ciutadans de Bergen coneixien els dos únics vagabunds que dormien al carrer: un suec mig boig i un ciclista bohemi. Ara ja han perdut el compte de la gent que dorm al carrer. I la ciutadania està dividida entre els que pensen que la ciutat podria fer més i els que consideren que no en tenen cap culpa.

Sense voler donar la raó a uns o altres, sense jutjar el fet que la desesperació fa fer ingenuïtats, sense voler generalitzar casos particulars...no ho trobeu una mica al·lucinant, tot plegat? Jo em faig les preguntes següents, i insisteixo que només són fruit de la meva opinió, sense ànim de voler tenir tota la raó. És allò de "perdoneu, però algú ho havia de dir...!"

Disparo: Tan ignorant s'ha de ser per no saber que a Bergen les cases són de fusta? Cap d'ells no s'ha plantejat consultar una guia turística, ni que sigui? Si gairebé tots fumen (mireu les fotos) no podrien invertir els diners per al tabac en un mini-diccionari o guia de conversa? Què fan al centre Robin Hood, tot el dia? Ja es mouen per treballar en altres sectors? I continuen cobrant l'atur a Espanya? I aquelles cases per les quals encara paguen hipoteques? No es poden llogar o vendre? I els cotxarros que ens refregaven a tots per la cara quan guanyaven els famosos 3000 euros? No existien els plans d'estalvi, aleshores? I quina culpa tenen els noruecs si al seu país hi fa fred? Encara no s'han adonat que al programa "Españoles en el mundo" només hi surt gent que se n'ha sortit? I no veuen que bona part de la informació que hi surt és parcialment real o manipulada? Recordo el cas de Londres; una perruquera i un cambrer vivint en una casa força cèntrica de cinc habitacions, tecnologia punta, escoles privades per als dos fills...sospitós, no? Amb quants diners van marxar, cap allà?

Em sap greu haver estat tan dura, però hi ha coses que em treuen de polleguera.

Una salutació amable per a les perruqueres, els cambrers i els paletes que fan bé la seva feina, que s'esforcen a conservar-la, que aguuanten injustícies i que han de fer equilibris per arribar a final de mes. A Espanya i a on sigui.

Quin fàstic!

2012-01-25T20:16:00.002+01:00

Res més. Són les dues paraules que m'ha suscitat avui una certa sentència judicial espanyola.

Quin mal gust!

2012-01-21T19:45:00.003+01:00

Ahir divendres els alumnes van voler sorprendre els professors amb una iniciativa que jo vaig trobar particularment brillant, sobretot per la frescor i la gràcia amb què va ser duta a terme. Sincerament, dels suïssos no m'ho esperava gens.

La qüestió és que els grups equivalents al 4t d'ESO i els dos batxillerats (parlem, per tant, d'alumnes de 16, 17 i 18 anys) es van posar d'acord discretament (tot el claustre era a la lluna!) per instaurar el que ells van voler anomenar "la jornada del mal gust". O sigui, que van venir vestits sense anar disfressats però amb les combinacions més estrambòtiques i francament lletges que van poder inventar. Hi havia diademes daurades amb llaços i flors, pantalons taronges amb camises vermelles, faldilles amb mitjons blancs i sabates negres, estampats de flors sobreposats a ratlles i quadres, etc.

El millor de tot és que ells van actuar amb absoluta normalitat, seguint el ritme de les classes habituals i mostrant-se especialment amatents amb el professorat que, sorprès com jo, va reaccionar amb molta simpatia i cap mena de censura (hi havia nois vestits de noia, ulleres grandioses, barrets, banyadors, xancletes, etc.). Van posar una nota de color i de bon humor a un dia que, a més, era gris i plujós.

El que personalment valoro més és que fessin això en una setmana en la qual havien tingut horari escolar normal (de 7:45 a 16h), assajos al vespre (de 19h a 21.45 cada dia al llarg de les dues darreres setmanes) i dos concerts previstos per aquest cap de setmana, en què les tres classes actuen juntes a l'auditori de l'escola. I encara van tenir humor d'organitzar aquesta moguda per divendres? Chapeau!

Una bona alenada d'aire fresc per començar bé el trimestre.

12.1.12

2012-01-12T22:11:00.004+01:00

Estreno el 2012 amb data cap-i-cua. I amb un gener ben calurós, a Suïssa: encara no hem baixat dels zero graus! I no hi neva! Per mi, tot un regal. Per als suïssos, un desastre. Per l'esquí i per la natura!

Estreno el 2012 amb uns alumnes que han tornat més desperts que mai, més assedegats de coneixement que mai i més exigents que mai. Ja cal que em posi les piles, doncs!

Estreno el 2012 amb uns regals de Nadal i Reis més especials que mai: poc materials, en general, però emocionalment molt importants. Gràcies a tothom que ho heu fet possible!

Estreno el 2012 amb una pila de lectures pendents que no sé ni per on abordar, de tant interessants totes elles. I amb pel·lícules a la cua, novetats musicals per descobrir, exposicions per visitar, espectacles per veure...uf, uf, uf!

Estreno el 2012 amb una colla de fotografies per ordenar, imprimir, arxivar...se m'acumulen per tot arreu! Mal invent, això de les càmeres digitals. Abans anaves a la botiga amb el teu carret de 24 o 36, el revelaves, posaves a l'àlbum les millors fotografies i llestos!

Estreno el 2012 encara sense Facebook, sense Twitter, sense Blackberry, sense Ipod i sense Ipad. Però sóc aquí, eh? No he desaparegut del món real. Si de cas, no apareixo al món virtual, que és ben diferent.

Estreno el 2012 amb vosaltres. Per si voleu que el compartim...

Molt bon any per a totes i tots. De tot cor.

Neva

2011-12-17T13:07:00.003+01:00

Neva. Des de fa hores. A poc a poc.

El matí d'aquest dissabte ha pres un altre caire, un altre ritme, una altra llum. Hi ha un silenci especial, tot ha quedat esmorteït.

Falta una setmana per Nadal. I en un dissabte en què la resta de la ciutat envaeix supermercats i centres comercials, jo m'estic al menjador de casa, mirant per la finestra, gaudint de l'espectacle i deixant-me embolcallar per la màgia d'aquesta neu tan esperada.

Bones Festes.

Que siguin bones i que siguin festes en la mesura del possible. D'alegria compartida. Amb o sense neu.

Mea culpa. I això també és Suïssa.

2011-12-09T22:19:00.004+01:00

En tres dies, dues experiències que m'han posat la pell de gallina a Fribourg. El pitjor: que no he reaccionat. Que he fet com els suïssos, i he mirat cap a una altra banda. Literalment.

En uns grans magatzems, en una tarda tranquil·la de dimecres, una senyora es dóna un cop monumental amb un vidre que feia d'aparador de coses nadalenques i que, mal posat com estava, costava de veure i, per tant, d'evitar. La dona va acompanyada d'una altra persona, que mira de consolar-la i tranquil·litzar-la, després de la santa trompada i de l'ensurt. Cap dependent no se li acosta per veure si està bé. Ningú no se la mira. Només jo, de reüll, de lluny i sense saber gaire què fer.

Un divendres a la tarda en hora punta, en una andana de l'estació de tren, dos minusvàlids en cadira de rodes xoquen l'un amb l'altre, creant desperfectes a una de les cadires i deixant-los a tots dos sols i desamparats en una andana que ja es buida i en la qual aviat no hi quedarà ningú, fins que arribi el proper tren, vint-i-cinc minuts més tard. Aquesta vegada tinc una mica més d'excusa: ho he vist des de la rampa de baixada a la zona de guixetes, atrapada entre la multitud que, com jo, s'afanya per no perdre l'autobús que va sincronitzat amb el tren. Igualment, no he vist que ningú hi acudís. Ni tan sols que els mirés.

Com m'he tornat? Com ens hem tornat? M'estic amarant de l'estil suís! Serens, educats i cívics amb les seves coses, però, i els altres, què? Que els bombin? No sé si és que sóc a la "Suisse Romande" i tothom va una mica per lliure. Voldria pensar que a Zuric o a Berna les coses haurien estat diferents, però alguna cosa em diu que potser no. I a Catalunya, què hauria passat? Em fa la sensació que encara hi queda el pòsit llatí i mediterrani, allà.

Aquí, aquests dies, dosis de fredor humana mentre anem omplint aparadors de falsa calidesa.

L'acompanyament silenciós

2011-11-27T13:09:00.005+01:00

Aquests dies em sento molt acompanyada. En veu alta però també en silenci.

A molts no us ho podré agrair mai en persona, bàsicament perquè potser alguns de vosaltres ni en sou conscients, que m'esteu acompanyant. I si he escollit precisament aquest moment per dir-ho és perquè fa anys que gaudeixo del suport i de l'amistat de molts vosaltres i ser aquí, a Fribourg, ha canviat la forma però no el contingut.

I, de fet, m'agrada haver tingut l'oportunitat de canviar les fórmules de comunicació amb vosaltres. Amb alguns hem passat de veure'ns en ocasions socials molt puntuals a escriure'ns parrafades per correu electrònic. Amb d'altres no ens escrivim gens sovint però en canvi cada cop que ens retrobem és com si fos ahir. Amb alguns no cal ni veure'ns ni parlar ni escriure, com aquell qui diu. Hi sou sempre i prou.

Aquests dies hi fa fred, a Suïssa. I m'encanta. Perquè al caliu de casa i dels llocs on la gent es reuneix per compartir-hi grans i petits moments jo hi veig les vostres cares, hi sento les vostres veus i m'alimento del vostre acompanyament silenciós.

Aquí hi ha roba estesa...

2011-11-16T21:01:00.004+01:00

...i ja m'està bé, que n'hi hagi! Com sabeu, l'expressió s'utilitza quan no convé parlar de segons què perquè hi ha gent davant. En aquest cas, doncs, sou més que benvinguts.

Parlem de rentadores. De roba blanca i de roba de color. De roba delicada. De detergents líquids i en pols. De suavitzants i pastilles contra la calç.

A veure, siguem clars: algú s'han llegit alguna vegada el manual d'una rentadora? Jo, ho confesso, no ho he fet mai. Sempre he escoltat consells. Primer, de mares i àvies amb qui fas el relleu de les tasques de casa (quan ets adolescent, perquè et deixen sol; quan ets universitari o "erasmutari", per espavilar-te; però sobretot en independitzar-te!). Després, d'altres familiars propers, d'amics, coneguts o col·legues de feina. I, finalment, sempre pesques alguna conversa d'autobús amb mòbil del tipus "Paco, ya has puesto la lavadora?" o semblant.

La qüestió és si sóc l'única que ho fa així, "a sac", o som més, al club dels "la poso i ja està". Evidentment separo blanc i color (una altra gran polèmica, segons he pogut comprovar! Per mi blanc és blanc o beige molt clar o color os, però res més!), poso detergent (en pols, en el meu cas), suavitzant (el més neutre que trobo: això de les lavandes i les llimones, pel rentat, no m'acaba de convèncer) i pastilla clàssica Calgon (quan me'n recordo, que no és gaire sovint, ho reconec).

I ara, els grans dubtes existencials: quant us dura, un rentat normal i corrent? Quins són els avantatges d'un rentat molt més curt? Per a quines peces sí i quines no? I aquest sabó de roba delicada pel rentat a màquina, és útil, realment? On el poseu, al lloc del detergent o del suavitzant? O directament a dins, potser? Què considereu que és roba delicada? Perquè si és delicada, delicada, no la renteu a mà o bé la dueu a alguna tintoreria?

Em puc llegir el manual. Puc anar a veure com ho fa la mare, l'àvia, un germà, alguna cunyada, la sogra, l'amic o el conegut. Em puc comprar tots els productes del mercat. Amb tot, per mi posar una rentadora continuarà sense tenir gaire més secret, em sembla: separo la roba, poso els productes, selecciono un programa d'aigua freda o molt poc calenta i llestos.

Què, ho faig fatal? La roba prou bé que surt...

Avui, als 34 anys i dos mesos i mig, se m'ha acudit que podria començar-hi a pensar una mica més. I compartir-ho amb qui vulgui participar del debat una estona.

Bona rentada!

Mal de nit / Carta a un poeta

2011-11-02T22:44:00.009+01:00

Fa temps escrivia la meva "Carta a un jove poeta", dedicada al meu germà Eloi després que li atorguessin el XVI premi de poesia Miquel Martí i Pol pel seu poemari Mal de nit. El recull ja ha estat publicat.

Avui no escric a un jove poeta. Avui escric a un poeta. Jove, potser. Però poeta, en el sentit més pur de la paraula.

El teu Mal de nit és una gran, grandíssima aportació literària al panorama de la poesia en català. I no em fa cap mena de vergonya dir-t'ho. M'és igual que l'Eloi Babí sigui el meu germà. O, més ben dit, no m'és gens igual, sinó que després d'haver llegit la teva poesia dic en veu ben alta que estem davant d'un poeta en majúscules.

Als altres, tampoc no em fa vergonya dir-vos que llegiu Mal de nit. Llegireu poesia. De molta qualitat.

Un tastet?

MIRATGE

Somio en nosaltres les nits de naufragi
i suplico per als dos auxili i tendresa
abans que el destí ens faci insalvables,
abans de l'estrall de l'amenaça.
Mentrestant
la paraula callada et segueix estimant,
dolcíssim miratge del nostre futur
que vull amb dolor darrere el silenci.
Així et mantinc, al present fràgil
i al pensament, mentida antiga
que em sobreviu abans d'enfonsar-me
a l'abisme opac de la realitat.

GENETS DEL XXI

La llum abandona el món.
Set genets porten malson
en un sord, mortal galop
final, termini de la por.

Vinguts en fosc de qui sap on.

EN TU L'ONADA

L'essència ets tu.
En tu l'onada.
Jo només sóc una àncora vella
cansada i feixuga al fons de la mar.

És l'aire qui t'abriva,
el sol i el migdia.
Mestressa sinuosa al cor de la llum,
navegues desperta la barca gosada
que solca valenta els camins de la sal.

L'essència ets tu.
En tu l'onada.
Jo dormo un son com d'àncora vella
caigut en un somni de quietud oxidada.

(L'acte de presentació del llibre es farà el proper dimecres dia 16 de novembre al Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès a dos quarts de vuit del vespre)

Zero graus

2011-10-21T20:15:00.004+02:00

Són els que hem tingut aquest matí a Fribourg quan m'he llevat.

Són els que em provoca la notícia que el senyor Sarkozy no hagi assistit al part de la seva segona dona. Sincerament, ja s'ho faran.

Són els que desitjo de violència a partir d'ara al País Basc.

Són els que em paralitzen la sang quan veig certes fotos a la premsa, aquests dies. Cal que veiem cossos assassinats?

Són els que té d'incoherència el senyor Obama quan envia tots els soldats desplegats a l'Iraq cap a casa abans del Nadal.

Són els que penso que transmetrà el més que probable nou president del govern espanyol a la resta del món.

Són els que rebran les propostes del senyor Boi Ruiz & co., si continuen com fins ara.

Són els que té d'empatia envers Catalunya l'actual govern espanyol.

Són els que deu tenir d'intel·ligència la (senyora) Paris Hilton quan reconeix que no pensa, realment; només avança ('I don't really think, I just walk').

Són els que, en definitiva, ens deixen freds, congelats i garratibats davant de tanta de-gradació.

Contes terapèutics

2011-10-13T12:37:00.005+02:00

Són els que, per exemple, explica l'Aileen Finlay, coordinadora del taller al qual he tingut el privilegi d'assistir fa uns dies a Edimburg. L'Aileen es dedica principalment a anar d'escola en escola i de centre en centre explicant contes a joves i adults amb algun grau de discapacitat física o mental.

Com se'n surt? Afegint-hi elements diversos de percepció sensorial per fer-los sentir el mateix que sentim nosaltres quan escoltem un conte: emoció, interès, alleujament, catarsi personal. Per això acompanya la veu amb objectes que el públic pot tocar, agafar i fer circular, a més de cançons, repeticions, moviment, etc.

I és que, pensant-hi una mica, escoltar un conte (si ens l'expliquen bé, és clar) sempre ho és, de terapèutic, tinguem l'edat que tinguem. Quant fa que no ens expliquen un bon conte? Jo aquests dies n'he sentit uns quants, tant al taller com a una vetllada per a adults durant la qual se'n van explicar tres de llargs i molt inspiradors.

Feia anys que no me n'explicaven cap. Molt probablement els que fa pocs anys que heu estat pares no podeu dir el mateix, i també molt probablement esteu tornant a reviure i gaudir de l'experiència, si bé potser encara no heu tingut temps per aturar-vos i pensar-hi.

Per als que no recordeu quan va ser l'última vegada, una petita recomanació: busqueu algun bon contista i deixeu-vos sorprendre! L'efecte balsàmic és immediat.

Bon conte!

Em fa gràcia

2011-09-22T12:46:00.002+02:00

Aquests dies comença a fer fred, en terres helvètiques. Encara és un fred agradable, que pren més força als matins i als vespres, i que permet anar vestit de tardor, ja.

I em fa molta gràcia observar la gent. Als autobusos, als trens, pel carrer. Tothom va "nou". Bolsos que encara no estan ratllats, pantalons amb els baixos ben nous, jerseis sense "boletes", jaquetes amb els colls impecables, sabates sense els talons desgastats.

I és curiós veure l'efecte "dilluns", sobretot entre els joves. Puges a l'autobús o al tren a primeríssima hora i l'adolescent de torn va amb les bambes d'últim crit que encara brillen, la joveneta ultramaquillada porta un jersei preciós que hauria de reservar per alguna altra ocasió perquè molt probablement acabarà fet miques en pocs dies pel pes de la bossa escolar, la mare orgullosa de la trena engominada de la seva nena li ha comprat la darrera invenció de la Hello Kitty (algú em pot explicar el per què del renaixement del fenomen, per cert?) i el jove executiu amb el vestit Calvin Klein d'estrena, també.

Fa goig, estrenar, i tant que sí! Però em fa gràcia comprovar que, un cop més, els humans som d'allò més previsibles. Comença a fer fresca? Dissabte a comprar. Dilluns a estrenar.

S'ha de ser imbècil

2011-09-15T08:39:00.002+02:00

I perdoneu que sigui tan dràstica. Però és que llevar-me de bon matí i llegir al diari les declaracions del Cristiano Ronaldo em fan començar el dia de molt mal humor.

Dir als 26 anys que la gent t'enveja perquè ets "ric i guapo" hauria de formar part d'alguna llista que permetés sancionar l'infantilisme, la futilesa i la insensibilitat. Sobretot això últim.

S'ha de ser profundament insensible per fer aquestes declaracions en els temps que corren. S'ha de ser imbècil.

Converses

2011-09-09T22:25:00.003+02:00

El gust per una bona conversa. Aquesta és la resposta que he donat a la pregunta "Què és el que més t'agrada d'aprendre llengües?" que m'han fet recentment.

I m'he recordat de la Carmen Martín Gaite, que citava l'altre dia, i el seu monotema literari: la comunicació, el fil que no es perd entre humans que parlen entre ells, el gust per la "retahíla".

I m'he recordat d'aquesta frase que cito a banda del poeta Paul Matthews, sobre la casualitat que el gust i la parla coincideixin en un espai tan petit com la boca.

I m'he recordat de la pel·lícula Last Night (i d'algunes altres, com ara Before Sunset, Before Sunrise o la clàssica Sleuth, d'en Mankiewicz), on tot es basa en converses.

I m'he recordat de tantes i tantes vetllades on la sobretaula i la conversa que s'hi ha generat ha estat el millor de l'estona compartida.

I, ja que no puc mantenir una conversa ara mateix amb vosaltres per parlar-ne, m'he decidit a deixar-ho escrit en unes quantes ratlles.

Calidesa ferma

2011-09-01T14:55:00.008+02:00

calidesa ferma: combinació de paraules que poden semblar buides de contingut però que configuren el criteri pedagògic principal de l'escola on treballava a Barcelona i que jo intento transmetre als meus alumnes, allà on siguin, dia a dia, ja que, pel que he pogut comprovar, dóna uns resultats excel·lents.

L'Anna B. té 17 anys a punt de fer-ne 18 i és una alumna de l'escola suïssa on treballo actualment. L'Anna copia als exàmens. Molt.

Quan la vaig conèixer, ara fa un any i mig, vaig ser la seva professora d'anglès durant només sis setmanes, en una substitució puntual que em va permetre treballar per primer cop en una escola de secundària del país. En els quatre exàmens que vaig posar als alumnes durant aquest mes i mig de classe, l'Anna va copiar.

La primera vegada, en descobrir-la, em vaig limitar a mirar-la fixament mentre durava l'examen. Es va posar molt nerviosa, va poder copiar poc i malament, va aprovar molt justeta i em va odiar profundament, suposo. Va fer cara d'enfadada durant almenys dues setmanes seguides. No va participar oralment a classe cap dia.

La segona vegada, li vaig agafar els apunts de la falda tranquil·lament, com aquell que res, i vaig deixar que continués l'examen. Ningú més no ho va veure. Només ella i jo. L'enfadament li va encendre la mirada, aquesta vegada. No va fer els deures cap altre dia del trimestre.

Al tercer exàmen, la vaig deixar copiar tranquil·lament. Li vaig corregir i, al costat de la nota (excel·lent, tractant-se d'un examen només de vocabulari), li vaig escriure en dues ratlles que hauria pogut treure la mateixa nota sense copiar. Ni es va immutar.

En el quart examen, simplement no va saber si copiar o no. Va intentar passar informació i demanar-la a un parell de companys que tenia al costat i davant seu, però se la veia indecisa i em mirava constantment. Jo me la mirava de reüll, només, dissimuladament. Va treure una nota mediocre, perquè no va tenir temps de contestar totes les preguntes.

Després d'això, van venir unes vacances, jo vaig plegar i ja no la vaig veure durant molts mesos fins que, l'any passat, la vaig tenir durant tot el curs a l'aula d'anglès. No va copiar ni una sola vegada, i les seves notes van anar millorant, poc a poc però sempre progressivament, fins assolir uns resultats boníssims pel seu nivell a final de curs.

Aquest any la torno a tenir i és l'alumna que participa més a classe. També aquest any m'ha demanat que sigui la seva tutora del treball de recerca, que a Suïssa es fa igualment, però en un format molt diferent.

Aquest matí m'he trobat una postal d'aniversari seva a la sala de professors. A més, estava escrita en rumantsch, llengua que només parla un 0.4 % de la població suïssa i que s'assembla molt al català. Ella, que sap que sóc de Barcelona i el parlo habitualment, es deu haver recordat que un dia a classe vam parlar del tema. Només un dia.

Alumnes com l'Anna B. fan que una vulgui continuar ensenyant, cada dia millor, si pot ser, i aplicant la calidesa ferma que tantes coses m'ha ensenyat a mi.

Avui faig 34 anys i n'he rebut molta, de calidesa. L'agraeixo amb fermesa.

Aprofito per desitjar als meus excol·legues càlids i ferms del Frederic Mistral de Barcelona molt bona rentrée i molt bon curs 2011-2012!

Apunt

2011-08-28T19:01:00.009+02:00

Llegiu alguna història de la Dorothy Parker. Aguda, valenta, original...no us decebrà.

Només això. Ja ho diu el títol: us ho apunto i res més.

Renaixences

2011-08-18T00:12:00.003+02:00

El rellotge de l'estació de Papiermuhle (poblet proper a Ittigen, on treballo, a molt pocs quilòmetres de la ciutat de Berna) ja té agulles.

Si ho recordeu, el mateix dia que davant meu, al tren, es va asseure un home sense nas, em vaig adonar que el rellotge de l'estació on va pujar no tenia agulles. Doncs bé, avui el rellotge ja funcionava correctament. Curiós que, només uns metres més enllà, uns antics bidons de ferro vells i del tot rovellats aixopluguessin plantes i flors a punta pala, com si la vellesa volgués fer un espai a la bellesa.

M'han agradat, aquests dos canvis en el temps i l'espai: el rellotge acull les agulles i els bidons abandonats acullen les plantes, com si tot renasqués donant sentit a l'ara i l'aquí.

Molt abstracte, tot plegat, però molt bonic. O això he pensat jo. I venint de les "Confessions" de l'altre dia, ja tocava.

Confessions

2011-08-10T14:54:00.006+02:00

Aquest és el títol de la darrera pel·lícula de Tetsuya Nakashima, un conegut director de cinema japonès que es va endur una pila de premis per aquest treball, a més d'impressionar a Sitges l'any passat i recaudar molts milions de dòlars a les sales del seu país.

Jo no sóc fan del cinema japonès. Recentment, he pogut veure èxits com Hula Girls, que m'han fet somriure i gaudir durant una bona estona, però no em considero ni seguidora ni coneixedora del cinema asiàtic. I menys del cinema de terror. Els que em coneixeu sabeu que tanco els ulls a la mínima expressió de qualsevol tipus de violència en pantalla.

De tota manera, Confessions mereix una menció especial. La pel·lícula és un thriller psicològic amb una bona dosi de terror i de violència. Això sí: és IM-PE-CA-BLE. I encara diria més: IM-PLA-CA-BLE. I fins i tot IM-PA-GA-BLE.

És brillant, magistralment interpretada, estèticament preciosista, meticulosament construïda i molt profunda pel que fa al seu missatge.

Us en dibuixo el punt de partida per si algú s'hi anima: l'últim dia de classe abans de les vacances, la tutora d'una trentena d'adolescents desbocats anuncia que la seva filla de 4 anys no va morir d'accident fa uns mesos com tothom pensava ofegada a la piscina de l'escola, sinó que la van assassinar dos alumnes de la seva classe, dels quals a hores d'ara ja coneix la identitat. La professora s'acomiada de tots ells, els diu que plega i que ja no tornarà després de les vacances, però que ja ha posat en marxa la seva terrible venjança, donat que els menors de 14 anys estan exempts de tota responsabilitat jurídica. L'únic que pretén, els diu, és fer-los aprendre el valor de la vida. A tots, innocents i culpables.

Només la introducció dura 27 minuts. Els 80 minuts restants de pel·lícula són les confessions de tots els agents implicats en el cas (alumnes, famílies, professors) en forma de crònica del dia a dia d'aquest grup-classe durant el curs següent. Les dinàmiques de l'aula i la vida de tots i cadascun dels alumnes es veuran afectades per sempre a causa (o gràcies?) a la impressionant estratègia de l'extutora, la venjança de la qual es fa present des del primer dia de classe del nou curs.

El millor: l'última frase de la pel·lícula. El pitjor: la gran violència que destil·la, si bé és tractada amb molta cura des del punt de vista visual i no és gens escabrosa ni ofensiva. De fet, les escenes més crues són d'una gran bellesa, encara que sembli una contradicció. I té sentit que sigui així, donat el tema que vol explorar la pel·lícula i que és de rabiosa actualitat a tot el món: la manca d'individualitat i criteri propi que estem inculcant als nostres adolescents d'avui i la gran violència i agressivitat a què estan sotmesos constantment.

Confessions es troba en DVD, distribüida per Mediatres, una petita però valenta productora que difón el cinema asiàtic a casa nostra.

Us convido a veure-la, sempre que després feu alguna cosa que us la tregui del cap (per poder-hi pensar en fred més tard). Jo, no vaig poder durant una bona estona.

Quanta solitud! Quant aïllament! Quanta desesperació! Quantes conseqüències nefastes té, tot plegat!

Aprenguem-ne alguna cosa, si pot ser. I, com diria aquell, "reflexionem-hi".

Termes impossibles

2011-08-03T18:59:00.006+02:00

Reprenc la rutina quan molts de vosaltres comenceu les vacances, o sigui que, abans que res... gaudiu-ne de valent, que us les mereixeu molt!

Avui em venia de gust parlar de retrobaments, de paisatges, de descobertes i de moments de parèntesi estiuenc i resulta que, llegint un article publicat a l'edició digital de "El País" d'avui, me n'han passat les ganes.

I és que, a data d'avui, "Wall Street arrastra al Ibex mientras sigue el acoso sobre la prima de riesgo". Com que no sóc ni economista, ni he estudiat res que s'hi assemblés, i sóc molt, però que molt ignorant en matèria financera i de conjuntura econòmica mundial, he decidit il·lustrar-me una mica i llegir un article (que suposo que pretenia ser) didàctic sobre el terme "prima de riesgo" i m'hi he trobat això.

Ja em perdonareu, però, per mi, res del que s'hi explica no té cap sentit. Què vol dir que les tres agències de qualificació més importants del món decideixen quina nota posen als valors negociats? Què vol dir que els inversors compren deute? Què vol dir que els mercats tenen el poder d'arrossegar tot un país?

"Acoso sobre la prima de riesgo", "tensión de los mercados", "ola especulativa"... però que ens hem tornat bojos del tot o què?

Termes impossibles. Vet aquí el que són, per mi, tots aquests neologismes derivats de la crisi.

Quan érem petits, a l'escola, sovint algun nen o nena preguntava: qui és el "rei" del món? I els adults reien.

Doncs mira, jo tinc 33 anys i avui he après que els reis del món ja no són ni els diners, ni els mercats, ni els inversors, sinó uns senyors encorbatats que es diuen Standard & Poor's (el nom no deixa de ser irònic, per cert), Moody's (una altra ironia: depèn de l'humor amb què es lleven...) i Fitch. I me'n dec deixar molts més, és clar.

Realment, tot plegat és un "Inside Job" del qual no puc ni vull participar.

Punt i seguit. O coma (amb permís dels Coldplay)

2011-07-08T23:08:00.004+02:00

O punt i a part. O parentèsi. O fi de capítol.

Però no punt final.

El blog torna a aixecar la persiana dels seus prestatges el proper mes d'agost, esperant aportar-hi noves descobertes, alguna reflexió interessant i més energia que mai!

Un tastet de fi de curs: per celebrar que avui començava les vacances m'he regalat un dinar al restaurant vegetarià Tibits de l'estació de Berna, que també té seu a Basilea, Zuric o Londres, entre d'altres. M'hi he estat uns trenta-cinc minuts, i en aquesta estona he pogut comprovar que aquest petit i simpàtic local és la síntesi de tot un país.

La mida ja és prou indicativa: local petit, país petit.

La ubicació, encara més idiosincràtica: en una estació de tren.

El menjar és de certificació biològica i a la carta s'indica la procedència de tots els productes. Això passa a tots els supermercats i botigues de Suïssa.

El preu del plat va a pes: tant agafes al bufet, tant pesa, tant pagues. Exactitud suïssa.

Hi ha dues persones passejant-se pel local que només tenen una tasca: deixar-ho tot ben net tan bon punt t'aixeques de la taula. Netedat suïssa.

El personal del bufet, la caixa i el menjador és educadíssim. Com els suïssos.

Els clients hi mengen tranquils, sense pressa, sense fer soroll, parlant baixet. Com a qualsevol espai públic suís.

Potser per això no tinc gaire la sensació que començo les vacances, avui. Tinc sort de viure envoltada de gent que no coneix gaire el sentit de la paraula estrès.

Contagiem-nos-en, tots plegats!

Ni que sigui durant les vacances... punts suspensius, doncs...

5 hores

2011-06-26T13:11:00.004+02:00

Són les que he dedicat, un dissabte a la tarda, a obrir les orelles, els ulls i el cap per anar una mica més al fons de tot el que s'està coent "allà fora" mentre molts, començant per mi mateixa, anem repetint per enèsima vegada que "el món financer és tan abstracte per mi...No hi entenc res de res, no sé què puc fer per canviar tot això", etc. etc.

Les desglosso:

-dues hores per escoltar aquesta conferència del Joan Antoni Melé, subdirector de la banca ètica Triodos. És cert que de vegades utilitza la ironia amb un to per mi potser una mica desproporcionat, és cert que de vegades sembla que hagi estat víctima d'una revelació mística, però de debò que el missatge de fons hi és: útil, coherent i realista.

http://www.youtube.com/user/triodosbankspain?v=7ZcQZKj94vY&feature=pyv&ad=10079988110&kw=banca

-dues hores per veure Inside Job. La tenia pendent de feia mesos i per fi he trobat el moment per posar-m'hi. El millor, per mi, és el nerviosisme que desprenen molts dels entrevistats en les respostes. Amb la mirada i el balbuceig verbal ho diuen tot!

-una hora per navegar per Internet: Triodos Bank, Let's Make Money (l'altra pel·lícula que complementa a la perfecció Inside Job i de la qual només he pogut veure fragments al Youtube) i altres webs relacionades amb iniciatives per canviar el sistema poc a poc i amb bona lletra.

Evidentment, em queden moltes hores per fer deures, ara, i sóc conscient que tots no els podré fer. Per por, per inseguretat, per poca valentia...

En tot cas, aquesta era i és una altra assignatura pendent als meus prestatges, i començo a fer-hi espai.

Acabo agraint de tot cor a la Maria, la Mercè, la meva mare i el meu germà que insistissin tant perquè em posés al dia. Moltes, moltes gràcies.

Continuarà, espero...

Magnetisme

2011-06-19T18:00:00.003+02:00

Muntanyes. Senzillament magnètiques. Com costa, deixar de mirar-les!

Darrerament he tingut l'oportunitat de passar uns dies envoltada de diversos pics alpins del famós Berner Oberland suís que m'han permès retrobar-me un cop més amb la immensitat de la natura.

Escoltar l'imponent silenci d'aquestes muntanyes (sempre embolcallat d'un murmuri de fons, mescla de vent i fenòmens meteorològics varis) o el de les del nostre Pirineu, o el de les que siguin, és, per mi, la millor recepta per tornar a la rutina amb les piles ben carregades.

Un en deixo un tastet visual...

Serendipity

2011-06-11T19:42:00.008+02:00

(Avís: aquest article només és apte per a freaks dels idiomes com ara jo mateixa)

Fa exactament deu anys es va estrenar la pel·lícula Serendipity, protagonitzada per la Kate Beckinsale i en John Cusack. Com que es tractava de l'enèsima comèdia romàntica i la meva ració sol ser de només una a l'any, no la vaig anar a veure i, per tant, no puc jutjar si era de les bones, de les acceptables o de les directament patètiques.

El que sí que recordo va ser l'impacte que va deixar en mi el títol, que no es va traduir i que ningú no em va saber explicar, ni tan sols l'entrada d'un parell de bons diccionaris anglesos monolingües que corrien per casa. Vaig deduir que es tractava d'una barreja entre els significats de "casualitat", "providència" i "ni fet expressament".

Digueu-me repel·lent (ho sóc, ho sóc, ho sé), però des d'aquell moment he estat esperant l'ocasió de veure o sentir la parauleta en qüestió en algun llibre, publicació, sèrie, pel·lícula, documental o similar.

Deu anys, han calgut. Ahir, 10 de juny de 2011, un professor de l'escola nascut a Austràlia però d'orígens i família irlandesos la va fer servir a la sala de professors mentre comentàvem una activitat per fer a l'aula, en un context que em va permetre clavar-ne l'ús i el significat d'una vegada per totes.

Us poso en situació: fa dies que en una classe de 4t d'ESO els professors d'anglès i francès treballem conjuntament sobre els països francòfons i anglòfons de l'Àfrica, i vet aquí que dijous rebo el butlletí mensual de Metges Sense Fronteres amb un reportatge dedicat a la feina que s'ha fet des dels anys 70 als països de l'Àfrica. Evidentment, i vivint a Fribourg, la publicació és en francès.

Doncs bé: activitat per a la classe d'un divendres plujós de juny a última hora per a alumnes de 16 anys cansats, enamorats i amb unes ganes boges de marxar de l'escola? Per què haver de deduir si en francès diem "Le Rwanda" o "La Rwanda" quan ho podem buscar en un dels articles de la revista mencionada més amunt?

Ho heu endevinat: Serendipity!!! Ni fet expressament, com anell al dit, oli en un llum!

I ja està, ja heu llegit l'última freakada de la Montse!

Els altres i nosaltres

2011-06-02T12:30:00.005+02:00

Sí, jo també sóc de les que estic bocabadada, astorada, al·lucinada, esparverada i, per què no dir-ho, completament indignada.

És fàcil dir-ho i difícil demostrar-ho si visc a 1000 km d'un país on molta gent ho passa malament a nivells i àmbits molt diversos quan jo gaudeixo de la calma social suïssa.

És fàcil dir-ho i difícil justificar-ho si no estic a l'atur, puc pagar la hipoteca i tinc la nevera plena.

És fàcil dir-ho i difícil defensar-ho si cada dia dormo en un llit d'IKEA, no baixo a cap plaça a recolzar ningú i, a sobre, no he pogut expressar la meva opinió a les urnes per qüestions logístiques, aquest cop.

Però, igualment, no puc acceptar que les persones amb més diners i més influència continuïn jugant al joc del luxe desproporcionat, al de la incoherència i la demagògia mentre molts anònims es lleven cada matí intentant que sigui un dia normal, de construcció constant d'un futur incert però inevitable.

Els polítics, els banquers, la policia...critiquem-los. Afrontem-los. De cara. I amb veu ben alta.

Però... i els altres? Què passa amb els altres? No direm res dels futbolistes amb sous astronòmics que es riuen de tot plegat? Ningú boicotejarà ni criticarà en David Beckam i la seva dona per haver llogat una casa que costa 110.000 euros al mes? Continuarem anant a veure pel·lícules de megaestrelles que es permeten sous indignants, els indignats? Permetrem que tantes i tantes empreses paguin alts càrrecs amb dietes, cotxes insultants, xofers i càrrecs de confiança sovint inútils mentre acomiaden dones embarassades de molt pocs mesos?

També estic indignada, per això.

M'encanta veure un bon partit del Barça o una bona pel·lícula, i hi ha famosos que em cauen bé sense ni tan sols conèixe'ls. Però els demano coherència, també.

Banquers a la presó, polítics als jutjats, empresaris al carrer...però també futbolistes, actors i paràsits socials varis (Paris Hilton, Justin Bieber i un llarg etcètera, i espero no ofendre ningú) a la llista dels indignants, si us plau.

Anècdota

2011-05-23T23:01:00.003+02:00

Fa un cert temps, quan volíem anar a Austràlia, les inundacions i els incendis que s'hi van encadenar en poc temps ens en van dissuadir. Digueu-nos porucs.

Quan ens vam decantar per Nova Zelanda, el terratrèmol de Christchurch ens va fer enrere. Digueu-nos covards.

Finalment, vam començar l'any amb els ulls posats al Japó. Digueu-nos poc valents, o potser podríem quedar-nos amb "prudents".

Fa pocs dies ens vam decidir: Islàndia.

Sense comentaris. Moltes gràcies, volcà!

Spooky Friday / Divendres 13

2011-05-13T22:43:00.004+02:00

Com veieu, el títol d'aquest article és doble. I és que per mi aquest divendres 13 ha tingut una doble faceta.

D'una banda, fa uns dies pensava en la paraula "spooky", aquesta mena de barreja entre misteriós, anguniós i espantós que utilitzen els anglòfons per referir-se a dies de gran superstició com el d'avui. I, de fet, va ser començar-hi a pensar i l'adjectiu es va apoderar del meu dia a dia en el sentit més enigmàtic de la paraula.

M'explicaré amb tres exemples que a mi em van deixar ben encuriosida encara que no em consideri gens supersticiosa. Un dia, a classe, en un exercici de gramàtica, apareix la paraula "tadpole", que no havia vist mai a la meva vida i que ningú no m'havia ensenyat (o que jo havia oblidat immediatament després de sentir-la per primer cop). Sort que la vaig buscar al diccionari la nit anterior, perquè l'endemà va resultar que el 80% de la classe sabia que es tractava d'un "capgròs" (quina vergonya, per part meva, no?). Doncs bé, aquells dies estava acabant una novel·la de l'Ishiguro (genial, per cert) i a la tarda, en el trajecte de tornada a casa, m'apareix el mot "tadpole" en una descripció metafòrica. Curiós, oi?

Segon moment "spooky" de la setmana: tinc un alumne que està llegint la famosa "About a Boy" d'en Nick Hornby. Es veu que molt sovint el llibre fa referència a "Countdown", i l'alumne en qüestió em pregunta si sé de què es tracta. Pel context de diverses frases on apareix la parauleta escrita en cursiva, dedueixo que es deu tractar d'un programa de televisió popular a la Gran Bretanya dels 90. La mateixa nit em miro "And When Did You Last See Your Father"? (excel·lent pel·lícula) i en una escena en un hospital el personatge principal està veient el programa per televisió! Que fort!

I tercer: ahir dijous una alumna fa una exposició oral del llibre que ha hagut de llegir aquest trimestre, "To Kill a Mockingbird", de la Harper Lee. Al tren, de tornada, trec les notes que he pres a l'aula per fer-ne una valoració més acurada i posar-li la nota. Aixeco la vista i la noia que està asseguda davant meu està llegint el llibre, també en anglès, i en la mateixa edició que la meva alumna (tapes negres, títol en vermell, etc.). En fi, "what are the odds"???

Ara algú (com el senyor Smiley, per exemple; me'l veig a venir) diria que tot plegat és prou objectivable, i tindria raó. Els experts diuen que les paraules recentment apreses les veiem fins a vuit vegades en un nou context i ens hi fixem molt més que altres cops; les possibilitats de trobar un programa de televisió referenciat en un llibre i una pel·lícula que cobreixen uns mateixos anys i una mateixa cultura són altes, i, finalment, "To Kill a Mockinbird" és un llibre que molts alumnes d'anglès adolescents llegeixen a escola. Però no em direu que no és casualitat, almenys...

Bé, passant a la segon part del meu títol (em sap greu, gent, avui la cosa és llarga), us diré que el meu "spooky Friday" ha estat de 13 total: l'he començat llevant-me abans de l'habitual, per anar a fer una gestió teòricament simple. Doncs bé, de cinc minuts de pur tràmit (us n'estalvio els detalls burocràtics, no patiu), he passat a tres quarts d'hora de nervis, tensió i molta impotència.

Després, el tren que em duia a la feina s'ha aturat a mig camí per "accident personal" (costa, el mot suïcidi, costa). Ens han fet sortir per ordre (vagó per vagó, tu, i pobre del que es posés nerviós!) i han trigat només deu minuts a proporcionar-nos una solució: tres transports alternatius. Ara, això sí: he arribat una hora i vint minuts tard a l'escola i m'he perdut la primera classe!

Més tard tenia una hora lliure per dinar i calmar-me abans de la següent classe però unes alumnes tenien uns dubtes i m'han demanat si les podia atendre. No he sabut dir que no i he acabat dinant de pressa i corrents, i sense gairebé temps per preparar la classe de la tarda.

En plegar, m'ha trucat el mecànic del cotxe dient que se li havia acumulat la feina i que no ens el podria agafar fins un mes més tard del que havíem previst. Visca!

I la ironia final: he volgut escriure aquest article just en arribar casa, a mitja tarda, perquè encara fos divendres 13, però el Blogger estava fora de servei. No podia ser d'altra manera.

Sort que finalment he aconseguit escriure'l ara, que ja queda ben poc per les dotze de la nit... benvingut, dissabte 14!

Carta a un jove poeta

2011-05-06T22:48:00.005+02:00

No pretenc emular Rilke, ni tan sols acostar-m'hi. Simplement, li prenc la paraula per dirigir-me a un altre jove poeta que, aquests dies, mereix una menció especial.

I és que ahir, 5 de maig de 2011, un jove poeta que conec d'allò més bé, va guanyar el Premi Miquel Martí i Pol de poesia, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la seva XVI edició.

El jurat (format, entre d'altres, per Francesc Parcerisas, David Jou o Heura Marçal), va destacar el caràcter intimista, coherent i esperançador de l'obra, tot i haver estat escrita des del dolor. El recull, que porta per títol "Mal de nit", serà publicat pròximament i presentat en un acte públic a la mateixa universitat.

L'enhorabona, doncs, jove poeta, pel tros d'ànima que has deixat en el projecte.

Segur que els lectors sabrem agrair la qualitat de les paraules que defineixen el teu mal de nit.

Moltes felicitats, Eloi!

No podríem ...?

2011-05-02T18:16:00.003+02:00

Davant l'esdeveniment d'impacte mundial del dia...

no podríem ser una mica més cautelosos, si us plau?

Podríem mirar de no caure en la provocació?

Podríem evitar celebrar-ho tan efusivament?

No podríem apostar per la discreció, ni que fos per una sola vegada?

No podríem intentar tenir tots els motius del món per estar contents però dissimular-ho ni que fos una mica?

No podríem ser una mica més coherents?

Sembla que busquem l'efecte contrari, sincerament.

Feines invisibles

2011-04-27T18:54:00.003+02:00

N'hi ha a cabassos, de feines invisibles. I sóc conscient que la que alabaré en aquest article no és ni de bon tros de les més importants, però sí de les més apassionants, imagino.

Estic parlant del conjunt de persones que s'encarreguen de gestionar, obrir, polir, mantenir i assenyalar camins i rutes de muntanya, siguin on siguin i tinguin la dificultat que tinguin. Catalunya i Suïssa s'assemblen, en aquest sentit. Quants camins i caminets, carrils i carrilets, itineraris i rutes diverses per escollir en tan poc territori!!! I que ben assenyalats! I que nets i practicables!

Quan portes una estona caminant, suant, pujant o baixant i de sobte t'apareix la fidel marca blanca i vermella de GR gravada sobre una pedra, tronc d'arbre o tros de mur, és com si un àngel invisible t'estés acompanyant.

Sempre m'he demanat com caram s'ho fan, per pintar-les, aquestes marques. Si us hi fixeu de ben a prop, són perfectament simètriques i proporcionades, sempre de la mateixa mida, ni més ni menys.

I després ja entrem en les filigranes, com ara camins oberts expressament per a bicicletes de muntanya, rutes seleccionades exclusivament per a gent gran o impedida físicament en algun grau, itineraris de temàtica natural específica (fauna o flora concreta, per exemple) i un llarg etcètera.

Per tot plegat, i per la feinada invisible que suposa encarregar-se'n globalment, un GRàcies (la tipografia no és casual) universal.

La meva reflexió, per si hi ha algun encuriosit, és el resultat de quatre dies passats a la regió del Ticino, on un còctel inèdit se serveix per tot arreu: caràcter italià i rigor suís. La xarxa de transports públics és extensa i impecable, la qualitat i la netedat ho envaeixen tot, la calidesa i simpatia de la gent es respira a cada instant i, per acabar-ho de rematar, l'italià és la llengua única. Costa de creure, però és cert.

Que n'aprenguin, de maneres llatines, els suïssos; i de coses ben fetes, els italians.

Bocabadada

2011-04-18T11:23:00.005+02:00

Després d'una visita curta a Barcelona, recullo una sèrie de sorpreses no gaire agradables que hi he trobat arreu: aparadors, vida al carrer, impresos, etc.

En un aparador (molt simpàtic, d'altra banda) del barri de Gràcia llegeixo: "Dissabte tanquem. S'ens casa la filla". Tota la gràcia (mai millor dit) de la frase es perd pel xoc visual del pronom feble mal escrit. Almenys, n'han fet servir un, podríeu dir-me.

En unes butlletes de participació per a un sorteig: "Associació de Comerciants i Industrials del carrer Astùries. Sorteig d'un viatge per a 2 persones a Madeira, 3 nits i 4 dies, en régim de mitja pensió en l'hotel bla, bla, bla, de l'ONCE del día 7 de Maig de 2011, día de botiguers al Carrer". Per llogar-hi cadires: ni el nom del propi carrer, han escrit bé!!! Accents, majúscules, preposicions...tot falla.

En una porta de botiga a la plaça Kennedy: "Obert de 9 a 14h y de 17 a 20.30h". Sense comentaris!!!

Creuant un semàfor prop de l'hospital Clínic, em pregunten: "Té hora?" I responc: "Sí, dos quarts de dotze". Rèplica: "Això són les onze i mitja, no?"

Titlleu-me de repel·lent, de carregada d'històries o del que vulgueu, però ja ho diu bé l'Òscar Dalmau quan presenta El gran dictat a TV3: "un programa que pretén destrossar una mica menys el català".

Tenim feina!!!

Dones i art...digital

2011-04-06T20:00:00.003+02:00

Per gaudir una estoneta fent un recorregut pel rostre femení al llarg de la història de l'art, de la mà de la imatge digital ... i tot escoltant Bach!

Tirallonga de monosíl·labs ( i no és la de Pere Quart, no!)

2011-03-28T20:40:00.009+02:00

-Ei!
-Eo!
-Què?
-Bé, i tu?
-Psè.
-Per?
-Ai, no ho sé.
-Oh...
-Sí, noi...
-I?
-Res.
-Ja, és clar.
-En vols?
-Com? Ah, no, no.
-Val.
-Ep, tu!
-Au! Ai!
-T'has fet mal?
-Eh?
-Que si...
-No, no és res.
-Ah, uf!
-Ui, el meu bus!
-Sí, i el meu tren!
-Déu!
-Déu!

(Una paranoia com una altra, mira. El que fa un dilluns al vespre plujós!)

Equinocci

2011-03-21T19:57:00.009+01:00

Pels que seguiu el blog des de fa un cert temps, sabreu per què em fa il·lusió poder tornar a fer servir aquesta paraula.

I més en un títol.

Per als qui no, un resum ràpid: des de petita em fascina el mot "equinocci" i només el puc fer servir en sentit propi dos cops l'any!

Així, doncs, abans que el canvi climàtic els elimini i només tinguem solsticis, visquin els equinoccis, sobretot el que comencem demà!

Bona primavera de mànigues de camisa, flors invasores, brisa matinera, fresca nocturna, sol tebi, cels radiants, núvols prims, ruixats esporàdics i fruita de temporada!

Llàstima de Sant Jordi en plenes vacances, no?

HAPPY ST. PATRICK'S A TOTHOM I TOTDON!!!

2011-03-17T08:22:00.002+01:00

Una curiositat intel·ligent

2011-03-14T17:48:00.002+01:00

11 de març: la data maleïda.

2011-03-11T22:43:00.004+01:00

Avui és 11 de març. Un dia com qualsevol altre per a molta gent. I un dia maleït per a molta d'altra.

Penso en l'any 2004 i en els passatgers de diversos trens de Cercanías madrilenys. Set anys després, la data continua tenyint-se de ràbia i d'impotència.

Penso en avui mateix, i en com es deuen sentir milers de japonesos, que, tot i els preparatius i els mitjans, no han pogut superar el desbordament de la natura.

Penso en la por que es viu ara a països com Mèxic, Equador, Xile i a tota la costa del Pacífic en general.

Penso en com es deu sentir la gent que, simplement per viure on viu, paga amb la seva vida fenòmens que la humanitat encara no pot ni sap controlar.

I penso en com en som, de petits i fràgils, tots plegats.

Plou

2011-02-27T17:13:00.003+01:00

Plou. Amb insistència. Lentament, però. I gairebé en silenci.

A fora, el degoteig sobre baranes i relleixos és gairebé imperceptible.

A dins, un te fumejant i una finestra entreoberta per deixar entrar l'alenada d'aire fresc, molt necessària un diumenge a la tarda quan la llum s'esvaeix i s'instal·la la peresa.

Més endins, encara, la sensació de petitesa davant l'espectacle rutinari de núvols, arbres, gotes i elements naturals diversos que es conjuren, una vegada més, per fer-nos sentir impotents davant de tanta senzillesa improvitzada.

Diuen que, en lloc del PIB, ara està de moda avaluar la FIB (Felicitat Interior Bruta). Amb tot el que té de relatiu i d'intermitent el concepte de felicitat, el meu índex d'avui gaudeix de bona salut. Sóc afortunada.

Adreça desconeguda

2011-02-18T22:26:00.009+01:00

Una joia. Una troballa. Una autèntica bufetada, com me'l van definir encertadament abans de deixar-me'l.

Estic parlant d'"Adreça desconeguda", el relat impecable i alhora implacable de Kressman Taylor, malauradament exhaurit en la seva més que acceptable traducció al català d'Ernest Riera (el va editar La Magrana en diverses ocasions, des de l'any 2000 dins al 2008).

I qui era Kressmann Taylor? Doncs ni més ni menys que l'escriptora Katherine Kressmann, que publicava amb aquest pseudònim barreja del seu cognom i el del marit per por de represàlies.

I és que el seu llibre, publicat originalment l'any 1938, són 76 pàgines més que punyents, que no poden deixar indiferents a ningú i que retraten el tema del nazisme des d'un vessant inèdit, per mi i per tots els lectors que conec d'aquesta obra.

No us en vull desvetllar res més. Si en teniu ocasió, sigui quan sigui, llegiu-lo. No us en penedireu.

(La versió original, Address Unknown, i la castellana, Paradero desconocido, es troben fàcilment).

NOTA: M'informen que "Adreça desconeguda" es torna a trobar en català editat per RBA.

Flexitarians

2011-02-14T23:04:00.002+01:00

Ja la tenim aquí: la parauleta màgica!

Designa el col·lectiu de persones (entre les quals em compto) que, sense ser ni del tot vegetarianes ni del tot carnívores, han optat per incloure poca carn a la seva dieta.

Són sensibles a les qüestions ecològiques però no volen renunciar de cap manera a l'alimentació d'origen animal.

Visca els neologismes encertats, doncs!

Ens "flexitariem", tots plegats?

Sense

2011-02-04T17:39:00.003+01:00

Avui m'ha passat una cosa surrealista.

Era al tren, llegint tranquil·lament, quan un home que acabava de pujar s'ha assegut davant meu. L'home en qüestió no era un home qualsevol: no tenia nas.

Quin xoc!

Evidentment, gairebé tothom se'l mirava, ni que fos de reüll. I és que, penseu-hi un moment: quanta gent heu vist, sense nas? Jo, a banda del Ralph Fiennes maquillat com a Voldemort a les pel·lícules d'en Harry Potter, ningú.

És fort: veiem gens sense cames. O sense braços. Fins i tot sense ull. O amb una orella deformada. Però ... sense nas? Sense boca? Jo no m'ho podia ni imaginar...fins avui.

L'experiència surrealista encara havia d'arribar, però.

Dues estacions més enllà m'he fixat en el rellotge de l'andana: no tenia agulles.

L'amic retrobat

2011-01-28T23:50:00.006+01:00

Aquest és el títol d'una novel·la de Fred Uhlman que molts de nosaltres vam llegir quan érem (molt més) joves, i molt possiblement a l'escola, com a lectura obligatòria.

Aquest títol em va quedar gravat a la memòria, no sé ben bé per què. Avui, recullo uns quants retrobaments recents per retre-li homenatge (al títol, que no a l'obra, ei! Em va agradar molt però no en recordo els detalls, ara mateix).

Fa dos anys una companya de feina amb qui vaig tenir un conflicte personal em va escriure aquestes paraules en una postal, després d'haver-nos reconciliat: "Feliç d'haver-nos retrobat". Apareixia, després de molt de temps de tenir-la gravada a la memòria, la paraula màgica d'aquell títol tan punyent per a mi.

Fa dos mesos vaig "retrobar-me" al correu electrònic amb una amiga que actualment viu a la Polinèsia i de la qual no havia sabut res durant tres anys. Tornar-nos a escriure regularment és un autèntic plaer. Merci, Soumia.

Fa dos dies vaig retrobar-me virtualment amb una persona de la qual no sabia res des de feia 14 anys. Una casualitat va fer que tornéssim a saber l'un de l'altre, així, perquè sí. I molt possiblement la cosa quedi aquí, perquè les nostres vides han pres camins paral·lels i diferents, però el retrobament fa il·lusió, duri el que duri. I molt especialment a mi, ja que considero que no vaig cuidar prou aquesta amistat, que en el seu dia va ser molt important per tots dos. Gràcies, company d'institut.

I fa dues hores, la casualitat de les casualitats: una altra amiga del mateix entorn que "l'amic retrobat" m'acaba d'escriure un correu per reprendre el contacte, després de dos anys de no saber gaire l'una de l'altra. Gràcies, amiga de l'ànima de l'institut.

Ara només cal que els ho expliqui a tots dos, que s'han re-creuat en el mateix moment a la meva vida.

De vegades sembla que el destí jugui amb nosaltres. Benvingut sigui, quan es tracta d'alegries així.

Fa dos minuts, doncs, m'he adonat que part dels meus prestatges, els que volia ordenar vitalment i mentalment quan vaig arribar aquí a Suïssa, comencen a fer goig.

Un gran visca pels retrobaments!

Qüestió de minuts

2011-01-24T12:37:00.002+01:00

De vegades, et sobren uns quants minuts. Sembla una broma, això que el temps "sobri", però és la realitat.

Han d'arribar uns convidats, ho tens tot a punt i et sobren uns minuts.

Estàs llest per sortir de casa, però saps que l'autobús encara no passarà fins d'aquí a una estoneta. Et sobren uns quants minuts.

Arribes una mica d'hora a una cita. Et sobren uns quants minuts.

Has d'estendre una rentadora i encara centrifuga. Et sobren uns quants minuts.

I ara, la pregunta màgica: què en fem, d'aquests minuts sobrers? Les respostes són múltiples i depenen de mil i una circumstàncies.

Hi ha qui aprofitaria per llegir ni que fossin dues ratlles d'aquell capítol que té a mitges i que voldria acabar. Hi ha qui poliria algun moble, vidre, mirall o pom de porta perquè tot plegat fes encara més goig. O qui sargiria un mitjó. O qui faria alguna rutina higiènica, com ara tallar-se les ungles, llimar-se-les, posar-se crema de mans, remirar-se al mirall, raspatllar-se les sabates, etc.

Conec una persona que "aprofita el temps" fins i tot quan ha de creuar un semàfor i està vermell: fa força amb les natges per, almenys, cremar alguna caloria, mentrestant. A l'altre extrem: qui no faria res de res.

Quant fa que no fem RES? El dolç no fer res, mira que el tenim ben oblidat... I considero que és una llàstima, perquè la nostra ment, que no para de treballar, ens ho impedeix sovint. Ens volem relaxar mirant per alguna finestra, observant un tros de carrer o, simplement, tancant els ulls i ja tenim el cap fent voltes per alguna banda, oi? Cavil·lar, rumiar, meditar; accions ben nobles que, de tant en tant, potser també caldria aparcar per, senzillament, retrobar el gust de no fer absolutament res de res.

Algú més s'hi apunta, ni que sigui durant dos minuts?

11.1.11

2011-01-11T16:32:00.004+01:00

Una data ben curiosa per encetar el primer article de l'any.

I, com que la cosa va de números cap-i-cua, arrenco amb onze propostes i comentaris sobre diverses idees o iniciatives ben diverses que m'han cridat l'atenció aquests darrers dies i que miraré de situar en onze contextos ben diferents.

El número 1 se l'emporten dos "flash mobs" que tan de moda estan darrerament i que fan posar la pell de gallina... almenys la meva, i d'emoció! Que la raça humana sigui capaç d'organitzar-se per iniciatives d'aquest tipus em fa confiar plenament en el futur de tots plegats. Els enllaços:
http://www.youtube.com/watch?v=SXh7JR9oKVE i http://www.flixxy.com/welcome-back-heathrow-airport-t-mobile.htm

La plata és per al barri de Norra Djurgärdsstaden, a Estocolm, on només hi poden residir habitants compromesos al 110% amb el medi ambient: reciclatge obligatori, exercici físic com a hàbit personal, cotxe compartit i participació activa en les comunitats de veïns són només alguns dels requisits previs per poder accedir a algun dels seus habitatges. Els criteris us semblaran elitistes pel fet que només se'ls poden permetre uns quants, però en una societat com la sueca el gest em sembla d'aplaudiment.

I arribem al tercer premi, al Quebec, on s'acaba de saber que anualment hi té lloc un congrés per a directius d'empreses compromesos que volen aplicar l'ètica real als seus àmbits de treball, principalment de cara a una millor relació amb els treballadors i a unes condicions de feina dignes i més humanes. Una iniciativa de la qual no s'havia fet publicitat per mantenir-ne la discreció i l'esperit humil que la van impulsar.

La quarta proposta prové d'Itàlia, on una colla d'hostals i fondes s'han unit per crear una associació d'allotjaments on el client pot pagar "en espècies", en el millor sentit de la paraula. La idea és combatre la crisi i permetre al consumidor pagar la seva estada oferint classes particulars, tasques de jardineria, productes artesanals o fets a mà, etc.

En cinquè lloc, l'espectacular pont que està en projecte a Copenhaguen i que ha d'unir Dinamarca i Alemanya. L'anomenen el pont "al revés", tot i que els dissenyadors insisteixen en l'impacte minimitzat que tindrà en els ecosistemes marins, gràcies a la reducció de ciment a la part inferior. Feu-hi una ullada!

A l'equador situo la sorprenent notícia que a Zurich també es va poder viure el "flash mob" d'anar sense pantalons als transports públics sense que hi hagués cap incident. Bravo pels estirats suïssos! Una anècdota inofensiva i simpàtica que posa les piles a un país tan conservador.

Ni fred ni calor que a França (i particularment a París) s'hi comencin a veure tants taxis negres o "black cabs" (curiós, això sí, que els xovinistes francesos hagin respectat el terme anglès en lloc d'afrancesar-lo, com fan anb gairebé tot!).

Agafat amb pinces el fet que a la Xina es desplegui un servei de transport motoritzat en cas d'embús. La cosa funciona així: si hi ha un embotellament apareix una moto amb dos passatgers, un per quedar-se al cotxe i portar-lo i aparcar-lo on calgui i l'altre per desplaçar al client. Poc ecològic, el tema, no? És clar que venint de la Xina...

A la novena posició, la sospitosa promesa d'ETA d'alto al foc, amb unes condicions que s'haurien pogut estalviar. Ara que, amb allò que deia de la raça humana i de la seva capacitat per fer el bé...potser caldria confiar-hi, no?

En desè lloc comento la deplorable aplicació de la Llei del cinema que algunes sales catalanes demostren editant fitxes de les pel·lícules que s'hi poden veure en català amb infinites faltes d'ortografia. Com a mostra, els cinemes Verdi, que jo admirava per la seva qualitat i que m'han decebut considerablement després de llegir-ne les fitxes editades per a les pel·lícules Pa Negre i The King's Speech. Increïble: is gregues que haurien de ser llatines, pronoms febles castellanitzats i múltiples errors de picatge. Tot plegat, imperdonable, sobretot ara que Catalunya pateix una nova persecució lingüística.

I deixo pel final el recordatori que el proper 11 de novembre serà 11 de l'11 de l'11!!!

Típic

2010-12-15T18:55:00.006+01:00

Típic. Tòpic.

Els Coldplay acaben de llançar el seu darrer senzill: "Christmas Lights". Quina casualitat, oi?

Tan típic i tòpic com esperar un nou disc de l'Enya per aquestes dates, veure a les botigues mil recopilatoris d'artistes i grups musicals que amb prou feines tenen cançons dignes suficients per omplir un àlbum o preveure quins autors i autores publicaran ara, si no és que les editorials se'ls reserven, en el cas català, per Sant Jordi.

Doncs sí. Típic i tòpic. Com la cançó, que, a banda de sonar molt bé, també ho és, de típica i tòpica (un exemple: les rimes, sobretot les del principi de la cançó són taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan previsibles...!!!)

I què? També va bé, de tant en tant, posar-se en pla previsible i esperar amb ganes les dates pre-nadalenques, nadalenques i post-nadalenques. I enviar-se bon rotllo. I compartir-lo, si és possible.

O sigui: em poso típica i tòpica i us desitjo molt bon inici de l'hivern, d'aquí a una setmana, i molt bon ambient preparatori de festes.

La resta de desitjos, me'ls guardo per poder-vos-els dir en directe, o per telèfon, a la majoria!!!

Unes quantes "Christmas Lights" com a comiat...

(mira que en sóc, de típica i tòpica! Els dos videos que he penjat fins ara al blog són de cançons de Coldplay!)

Peer teaching

2010-12-03T19:37:00.005+01:00

Hauria pogut anomenar aquest article de moltes altres maneres, com ara "Observacions a l'aula", "Avaluacions entre professors" o fins i tot "Ensenyar a ensenyar".

Si m'he decantat per "Peer teaching" no és pas per frivolitat, ni per "anar de guais" sinó perquè, sovint, altres llengües ens brinden l'oportunitat de designar algun concepte amb molta més exactitud que el que ens oferiria la nostra i, com a traductora que sóc (per bé que no sempre encertada), aquest cop no vull fer de traduttora tradittora.

Doncs bé, entrant en matèria (quina paraula tan adient, amb el tema que ens ocupa avui!), us diré que una "peer" (companya de feina, igual, persona amb, en principi, el mateix grau de jerarquia, responsabilitat i habilitat que jo...ho veieu com un sol mot amaga moltíssimes coses?) m'ha vingut a fer un "peer teaching" (observació a l'aula amb intercanvi o feedback d'idees posterior). Vaja, ja se m'ha tornat a colar un anglicisme: "feedback". Em sap greu, però no en diré retroalimentació, en aquest cas concret. Potser valoració s'hi acostaria, però aleshores ens perdríem la part d'intercanvi. En fi, ja paro, que semblo idiota.

L'experiència ha estat molt enriquidora i és que, a veure, professors i professores que em llegiu: a quants de vosaltres us han vingut a veure, a l'aula, fent una classe? A mi mai fins ahir, i la veritat és que en dues feines anteriors se m'havia comentat com a una possibilitat que no es va arribar a dur a terme mai.

No us en donaré detalls per no cansar-vos (i menys als que no us dediqueu a l'ensenyament) però sí que vull compartir amb vosaltres l'essència del plantejament: que un col·lega que viu experiències molt semblants a les teves dia rere dia et pugui comentar com et veu, com ho veu, com els veu. I, de passada, es replanteja coses ell o ella, també. El millor és que la mateixa persona que em va venir a observar ahir la vaig observar jo ara fa un any, en entrar a l'escola, i, per tant, l'intercanvi ara sí que és complet.

Voto (encara que sigui retòricament) per fer-ho un cop a l'any, tant d'anada (jo en una aula) com de tornada (algú a la meva). I, si pot ser, posats a demanar, proposo anar fent rotació entre companys, que no cal que siguin necessàriament professors d'una mateixa matèria.

I és que, per molt que aquell dia et preparis millor la classe, per molt que els alumnes puguin variar substancialment o no els seus hàbits i les seves actituds, per molt que l'altre miri de ser constructiu i no destructiu en l'anàlisi mútua, sempre, semrpe se'n pot aprendre alguna cosa. I tothom en surt beneficiat. Observador i observat.

Les dues anècdotes de caire cultural que es desprenen de la meva vivència personal:

1) igual que ells a mi, he de dir de vostè als alumnes (jo els tutejava, fins ahir!)

i

2) no els puc "tocar" físicament sota cap concepte (sóc donada a algun copet d'encoratjament al braç o a l'esquena, de tant en tant!)

Llatins i suïssos: dos móns.

Dates

2010-12-03T19:33:00.003+01:00

Avui és 3 de desembre. Sempre m'ha agradat, aquesta data. No el dia, no el que hi passi, se celebri o es commemori, sinó la data. En si mateixa.

Curiós, oi? Us semblarà una bajanada, però hi ha dates que, simplement perquè sonen bé, m'agraden. El 3 de desembre. El 30 d'abril. El 21 de juliol.

Fa molts anys que ho penso. I, de fet, mai no sé ni com ni quan va començar, la cosa. De cop, un dia devia trobar que tal o tal altra data sonava bé i ja està.

Igual que aquest article. I ja està.

Un any més

2010-11-24T22:56:00.002+01:00

Un any més ens vestim de lila, no per commemorar el 8 de març, sinó per deplorar el 25 de novembre.

I no cal dir res més.

Abecedari d'una nova era

2010-11-15T22:35:00.003+01:00

Ayurveda
Biològic/a
Cosmètica (natural)
Diners (els que es necessiten per posar-ho en pràctica, tot plegat!)
Eòlica (energia)
Fibres (naturals)
Global (consciència)
Havelaar (Max)
Intercanvi (d'idees, ni que sigui!)
Just (comerç)
Kabala (és el que es porta ara, tu! Almenys la Madonna ho ha posat de moda...)
Local (producció)
Medicina (alternativa)
Natural
Oceanografia
Parabens (sense)
Qualitat
Responsable (consum)
Sostenible (economia)
Terra
Universalisme
Veritas (allò que us deia dels diners...en fan falta, per comprar al Veritas!)
World Wide Web
Xacres
Yin (i yang)
Zen (filosofia)

Un nou vocabulari per a una nova era en la qual ens trobem immersos de ple. Alguns d'aquests noms i conceptes m'interessen i m'apassionen, d'altres m'espanten i alguns em fan arrufar el nas. En qualsevol cas, caldrà anar-s'hi acostumant... benvingudes les bones idees que ens facin anar una mica més endavant com a comunitat!

Orquídies

2010-11-01T22:49:00.005+01:00

Em van regalar una orquídia el mes de febrer passat. Florida, estilitzada, preciosa.

Al mes de maig va perdre les flors. Ha estat despullada durant més de mig any. L'he continuada regant (poc) i cuidant com feia fins ara, donat que algunes persones ja m'havien dit que una orquídia pot viure molt de temps i no florir.

Ara fa uns dies li han revifat les fulles. Té força brots nous. Està a punt de florir. Al novembre. A Suïssa.

O la meva orquídia va al revés o jo en sé molt poc, de plantes i flors (de fet, això ja us ho garanteixo d'entrada: en sé massa poc). Benvingudes siguin les flors al novembre, en qualsevol cas!

Una curiositat com una altra per encetar aquest mes. Entre neu i flors d'orquídies.

Bon novembre!

Crònica de dues decepcions literàries

2010-10-24T17:18:00.006+02:00

Aquesta darrera setmana m'he sentit decebuda doblement. Els causants d'una tal decepció són dos autors de renom però molt allunyats entre si; en el temps, en l'espai i en els gèneres literaris que cultivaven cadascun: Arthur Miller i Jane Austen.

Dilluns vaig començar a llegir l'obra de teatre Death of a Salesman de l'Arthur Miller amb els meus alumnes de batxillerat a la classe d'anglès. Després d'una breu introducció en què vam comentar el context de l'obra, em vaig veure obligada a fer cinc cèntims de la biografia de l'autor. Aquesta va ser una activitat que els vaig posar de deures, creuant els dits perquè cap dels alumnes no trobés una informació destapada recentment i que forma part del passat més fosc de Miller. L'endemà, efectivament, tot eren dates, estudis, premis i obres publicades. I el respecte que Miller s'havia guanyat gràcies a silenciar noms durant la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy, en lloc de denunciar col·legues i simpatitzants comunistes. Flors i violes, vaja.

Doncs bé, no me'n vaig poder estar i vaig explicar als alumnes que Miller podia ser un gran autor, que l'obra que estàvem llegint era fascinant, que els agradaria molt i que tenia un gran valor literari, però que l'autor havia amagat durant més de trenta anys una informació que a mi m'havia decebut profundament i que, en part, era la causa que em fes tanta vergonya haver de parlar de l'autor a l'aula. I és que Arthur Miller va tenir un fill amb síndrome de Down amb la seva tercera dona, fill que va repudiar, amagar en una institució que va haver de tancar al cap d'uns anys per manca de condicions adientsi fill al qual no va visitar en cap ocasió. La seva dona ho feia d'amagat, un cop a la setmana durant trenta anys, sota l'amenaça d'abandonament del seu marit.

El 2005 Miller va morir, i el seu gendre, l'actor irlandès Daniel Day-Lewis (casualitats de la vida) es va esforçar a difondre la notícia tant com va poder, fruit de la lluita que havia mantingut amb el seu sogre durant anys perquè donés la cara i expliqués la veritat. En diverses entrevistes anteriors, Miller sempre havia negat els rumors, adduint que ell mai no havia tingut fills amb la seva tercera dona.

Tant li costava admetre la veritat? No jutjaré aquí si és lícit o no delegar la criança i l'educació d'un nadó amb malformacions, ni si tothom està preparat per assumir una experiència com aquesta, però calia aquesta actitud tan
hipòcrita per part seva? Primera decepció, doncs.

Passo directament a la segona: fa unes quantes setmanes, diverses biblioteques angleses i americanes van obrir al públic la possibilitat de consultar manuscrits inèdits de les obres de la Jane Austen, obres totes elles publicades i amb un èxit atemporal innegable. Una estudiosa de l'autora ha examinat minuciosament alguns dels manuscrits i ha revelat que tots contenen faltes d'ortografia i de sintaxi molt importants. A partir de cartes creuades entre familiars de la Jane, editors i correctors, aquesta estudiosa del tema ha arribat a la conclusió que totes les obres van ser fruit d'unes revisions tan exhaustives que ja no se sap ben bé què era original i què no. El que és segur és que l'estil literari tan propi de les seves novel·les i tan valorat per la crítica i pels lectors en general no era genuí. M'he quedat amb un bon pam de nas!

Ja sé que fer faltes d'ortografia i de sintaxi no és cap pecat, però en una autora com la Jane Austen penso que és gairebé imperdonable. Per una autora tan venerada pel seu estil, els seus jocs de paraules i la seva expressió tan acurada, el mèrit queda ara reduït a la temàtica, tan repetitiva d'altra banda, de les seves novel·les. O sigui, que la famosa "wittiness" austeniana potser no era tal... segona decepció. I de les grans.

I jo que m'estava llegint Sanditon...

Histrionismes

2010-10-07T21:14:00.002+02:00

El passat diumenge, 3 d'octubre de 2010, Alemanya va acabar de pagar, més de 90 anys més tard, el deute contret per la Primera Guerra Mundial que li van imposar per mitjà del Tractat de Versalles (revisat en diverses ocasions posteriors). Els darrers pagaments es van fer a entitats financeres privades.

Simplement, no tinc paraules. No sé ni què he d'opinar sobre el tema.

No sóc historiadora, no conec el tema en profunditat, no tinc prou elements d'anàlisi, ni la solvència contrastada suficient per expressar-me en termes categòrics.

En qualsevol cas, el fet em sembla, si més no, histriònic.

O no?

Inventari d'enganys

2010-09-21T18:46:00.005+02:00

La recent proesa de Joaquin Phoenix d'haver-se fet passar durant mesos pel més desgraciat, deprimit i deixat anar dels actors és, si més no, admirable des del punt de vista del marquèting. Quina millor publicitat pel documental de ficció I'm Still Here on se'ns apareix barbut, esquerp i poc parlador, com si realment la seva vida hagués fet un gir de 180 graus?

Aquest engany monumental, que s'ha perllongat en el temps i que ha deixat a més d'un bocabadat, em recorda altres mentides mediàtiques i no tan mediàtiques que han fet història en algun moment.

Per exemple, durant els anys 60, el cèlebre Frank Abagnale (immortalitzat per Leonardo di Caprio a la pel·lícula Catch Me If You Can de l'Spielberg) va viatjar gratuïtament en avions de l'aleshores PanAm al llarg de cinc anys, amb les despeses dels hotels on s'allotjava arreu del món totalment cobertes per la companyia aèria, que ignorava l'engany, òbviament. Igualment, va estafar bancs, hospitals, universitats i bufets d'advocats fent-se passar per pilot, metge, professor de Sociologia i un llarg etcètera de professions quan només tenia 16 anys en lloc dels 26 que figuraven al seu fals carnet d'identitat. El millor: que va aprovar l'examen per exercir com a advocat sense haver estudiat a cap facultat i que va acabar treballant per l'FBI com a assessor del departament de falsificacions!

Un altre engany, aquest cop de caire literari, davant del qual em trec el barret, és el conte "Examen de la obra de Herbert Quain", que José Luis Borges va escriure en forma de ressenya literària i que alguns autors ignorants de l'època van confondre amb la necrològica real d'un escriptor que Borges es va treure de la màniga, com a experiment literari, per ridiculitzar el món de la crítica.

I, si pensem en el món de l'esport (em vénen al cap Flavio Briatore i Pat Symonds, ara mateix), de la música (recordeu els Mini Vanilli?), de la política (la bala màgica que va matar Kennedy, les fotos falses de la Guerra del Golf, el cas Watergate; realment, aquí la llista es fa interminable) i de mil altres àmbits comprovem que l'engany, la mentida i la manipulació són a l'ordre del dia.

Alguns d'aquests enganys són inofensius però altament creatius (el de Borges, per exemple), d'altres, només estratègics (com el de Joaquin Poenix) i, molt pocs, tenen final feliç (com el de Frank Abagnale).

El que ens hem de preguntar és: on caldria dibuixar la ratlla? On és el límit de la moralitat? Quan sabrem del cert qui va promocionar la grip A? La mort de Diana de Gal·les va ser un accident o una conspiració? L'èxit de Millenium és per a Stieg Larsson o per a la seva dona? Ja veieu que poso exemples de més i menys envergadura, però tots pretenen il·lustrar la mateixa qüestió: vivim envoltats de mentides.

Deixant de banda el safareig popular i les falses polèmiques d'alguns mitjans de comunicació per desviar la nostra atenció dels afers vertaderament importants, siguem-ne conscients: som un grapat d'anònims en un Show de Truman permanent.

Una Diada especial

2010-09-11T11:40:00.003+02:00

Em pregunto quin ambient es respirarà, avui, a Catalunya.

Em pregunto com es viurà la Diada en un any en què Catalunya s'ha vist novament qüestionada per l'Estat espanyol.

Em pregunto com se senten alguns ciutadans i ciutadanes de Catalunya, com ara jo, plens de dubtes i de sentiments contradictoris pel que fa a una possible i anhelada independència.

Em pregunto si la lluita pels valors d'una ciutadania lliure, cohesionada i amb sentit democràtic tindrà finalment una recompensa.

Bona Diada a totes i tots!

Alumnes suïssos (Rudolf Steiner Schule 1a part)

2010-09-06T18:29:00.009+02:00

Us presento els meus alumnes de la Rudolf Steiner Schule d'Ittigen bei Bern, un poblet situat a nou minuts de tren del centre de la ciutat.

Tenen entre 16 i 18 anys (algun 19, ja) i cursen l'equivalent al nostre 1r i 2n de batxillerat. Quan entren a l'aula, em donen la mà i em diuen bon dia o bona tarda. En sortir, fan el mateix. S'adrecen a mi amb la fórmula Ms.Babí, tot i que vaig demanar a l'escola si em podien dir Montse, com m'han anomenat els alumnes al llarg de tota la meva carrera professional. "No s'hi acostumarien i no és el criteri de l'escola", va ser la resposta.

Seuen en cadires de fusta i treballen en taules també de fusta, estil pupitre dels anys cinquanta. Molts d'ells van descalços, tot i que solen portar mitjons.

La gran majoria no té televisió a casa seva. No porten el mòbil a l'escola, i molt menys a l'aula.

Entre les assignatures que cursen, destaquen la d'història de la música, cant coral, eurítmia (algun dia us ampliaré què s'amaga darrere d'aquest terme) i fusteria. De petits, en lloc de fusteria cusen, fan mitja o teixeixen.

Els de 16 anys, durant tres setmanes al llarg del curs escolar no assisteixen a classe, treballen a la cuina de l'escola fent l'horari normal (de 8 a 4) i encarregant-se, amb l'ajut del cuiner de l'escola, de tot el que això comporta: dissenyar els menús, encarregar els ingredients, cuinar-los, servir-los, recollir-los, fer la neteja i planificar l'endemà.

Algú es pot arribar a preguntar si treballo en un entorn de gent il·luminada o sectària. Jo m'ho vaig plantejar, al principi. Ara ja no. Simplement, i amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu, entenen l'educació d'una manera mot diferent a la nostra.

Aquest és el primer tastet de la filosofia de les escoles Rudolf Steiner.

Continuarà...

(la imatge correspon a la meva cara de sorpresa en trobar una altra escola Rudolf Steiner passejant per...Manhattan!)

Sant tornem-hi!

2010-08-11T19:32:00.004+02:00

Punt i final de les vacances d'estiu. La rentrée d'aquest any té un regust ben especial: nova feina, nou ambient de treball i, el més engrescador, nova llengua de treball!

No m'imagino com serà entrar en una sala de professors i no entendre ni un quart del que s'hi diu, veure que els alumnes parlen entre ells i no poder-hi ficar cullerada, seguir una reunió d'avaluació només amb els gestos i les mirades i passejar-me per aules i passadissos mig sorda i del tot muda!

Per tant: visca la comunicació no verbal, gràcies a l'anglès i al francès com a llengües pont per mi i armem-nos de valor amb l'alemany o, per ser més precisos, amb el suís alemany!

Tant de bo acabi el curs una mica menys autista...mentrestant, bona recta final de les vacances als qui encara les gaudiu i bona rentrée a tothom quan sigui el cas!

Per cert, heu vist algun altre curs escolar que comenci un setze d'agost? Jo no...

Del 15 al 12

2010-07-15T18:37:00.004+02:00

Aquest blog entra en una fase de pausa durant quatre setmanes exactes, les mateixes que gaudiré de vacances aquest estiu.

Així, jo faig vacances d'escriure'us i vosaltres de llegir-me, que ja tocava, també.

Per als que no teniu vacances: coratge, el dia és llarg i, per tant, els capvespres banyats de llum us faran companyia.

Per als que en teniu i no marxeu: gaudiu de l'entorn a un altre ritme. I traieu-vos el rellotge, si podeu!

Per als que en teniu i marxeu: doblement afortunats! Canvi de ritme i canvi d'entorn. Aprofiteu-ho de valent, perquè l'energia guanyada us duri durant mesos, després...

Per a tothom i totdon: molt bon estiu 2010!

L'acabarem plegats, si voleu. Comença la pausa...

Un any després

2010-07-11T18:42:00.005+02:00

Avui fa exactament un any des que vaig arribar a Fribourg per quedar-m'hi per un temps indefinit. Ara, un any després, puc constatar que les incerteses del principi s'han convertit en aprenentatges i en noves rutines del meu dia a dia suís.

El meu primer any a Suïssa resumit en trimestres:

El primer, el de l'eficiència i la novetat. En menys d'una setmana tenia tots els papers en regla, l'abonament de transport anual, un mòbil suís, un compte obert al banc i la meva targeta sanitària provisional. L'estiu em permetia descobrir el país a trossets, passejar-me pels racons i raconets de Fribourg i adaptar-me al nou ritme de vida, caracteritzat per una calma i un civisme exemplars.

El segon, el de la solitud. Arribava la tardor i, amb ella, les tardes i capvespres foscos i les hores passades sola a casa, mentre la meva recerca de feina no acabava de donar els seus fruits. Una solitud que va passar de ser trista a ser dolça, gràcies a la descoberta del preuat temps lliure, que aviat vaig invertir en la lectura, l'escriptura, les caminades i la desintoxicació de tant d'estrès acumulat durant els darrers anys.

El tercer, el de la integració. Noves activitats (l'esport, els idiomes, una nova feina) i noves coneixences (bàsicament, companys i companyes de feina d'en Jordi, al començament) van anar posant color al blanc de l'hivern, l'estació que continuava contribuint a la pau interior mentre jo sortia de la solitud.

El quart, el de la decisió. Tres mesos de primavera radiants per ordenar les idees del cap i mirar-me els sentiments del cor; una introspecció necessària per arribar a la decisió més coherent que he pres en els últims temps: allargar la meva estada.

Al cabàs de les bones notícies, una segona feina engrescadora, un cercle de coneixences que s'amplia a poc a poc i l'oportunitat de seguir creixent com a persona en un entorn tan agradable, per ara.

Al de la nostàlgia, vosaltres: família, amics, companys i coneguts. Us puc escriure, us puc sentir, però, com diu el meu nebot de sis anys quan fa un cert temps que no ens veu, "fa molt que no us toco!". Tant de bo pugui continuar-vos cuidant tan bé com feu vosaltres amb mi: gràcies, de cor, pel recolzament i per la companyia.

Per la Taïs

2010-06-30T00:13:00.004+02:00

Avui la meva amiga Taïs fa anys. Aquest és el meu regal: un petit homenatge que li dedico a ella, des del blog, però perquè el llegiu tots i totes vosaltres, també.

La Taïs és l'amiga més antiga que tinc. Fa exactament vint-i-tres anys que la conec. En canvi, molt probablement és l'amiga que veig menys actualment. De fet, no sé gairebé mai on para. Però és igual. Perquè és la Taïs.

I què és el que la fa tan especial, us preguntareu? Moltes coses, però de fet no més que les que fan especials altres amigues i amics meus que aprecio igualment.

Simplement, avui, pensant-hi, m'he adonat que la Taïs és una persona lliure. Segurament és una de les persones més purament lliures que conec. I la felicito, per això; em trec el barret.

Per haver escollit el camí de la llibertat més absoluta, per haver-se desfet dels fantasmes del passat, per haver fet tantes coses diferents a la vida, per ser tan creativa, apassionada, viatgera i, en definitiva, per viure tan a fons.

Per no haver renunciat a cap de les seves passions i, per tant, poder repartir la seva vida entre les matemàtiques, el piano, la flauta, la coral, la bicicleta amb la qual va a quasi tot arreu, els idiomes, les estades llargues a Finlàndia, a Itàlia, al Brasil, els quatre pisos que ja li he conegut a Barcelona, les amistats que fa aquí i allà i les mil i una coses més que caldria encabir en una llarga, llarguíssima llista.

Felicitats per ser un exemple de llibertat, Taïs. Una de les darreres vegades que et vaig veure em vas dir: "Deus pensar que estic boja, amb tants històries sempre a mig tancar, tu que tens una vida tan normal". I potser sí; la teva vida no ho és gaire, de normal, però no estàs boja, no. Senzillament ets tu, amb aquesta personalitat que no has perdut mai i que et fa una dona intel·ligent, vitalista i, sobretot, una dona lliure.

Gràcies per contagiar-me tanta llibertat, per poder parlar amb tu de tot, d'absolutament tot, per no haver jutjat mai cap de les decisions que he pres a la meva vida, per haver-me fet descobrir tantes i tantes coses (l'Enya, la Tanita Tikaram, Rilke; entre d'altres), per veure'ns d'estació en estació i semblar que faci només un parell de dies i el més important: gràcies per un comentari teu que, als deu anys, va marcar la nostra amistat per sempre.

Quan vulguis, te'n donaré més detalls...

Per als que no coneixíeu la Taïs, ara ja sabeu que és tot un personatge!

Post-Catalunya

2010-06-24T22:50:00.003+02:00

He tornat a Catalunya. Durant molt pocs dies, sense gairebé tenir temps ni d'adonar-me'n.

He trepitjat Barcelona, Sitges i Mataró. He tornat a casa. Al pis, als carrers, a les places, a la platja, a les cafeteries, a les abraçades de la família i d'alguns amics a qui he fet un petit, molt petit, forat per veure. Com sempre, m'ha faltat temps per a molta gent. I, com sempre també, les disculpes. Sinceres.

Ja puc començar l'estiu. De retorn a la calma suïssa i al ritme anti-estrès del lloc on visc ara, porto les piles carregades. Del trànsit. Del soroll. Del ritme trepidant. Dels transports públics poc puntuals i poc cuidats. De la vida social atrafegada. Dels àpats familiars aquí i allà. Del Passeig de Gràcia. De la Riera. Del Maricel. Del mar.

Dels comiats entranyables a l'antiga escola. De les converses amb les excompanyes i excompanys de batalla.

A l'estiu, tota cuca viu. A mi em faltava la cuca, precisament. El cuquet, el noséquè que portem dins els mediterranis. Ara ja la tinc, i me l'he endut aquí a Suïssa, per celebrar que aviat farà un any que hi he vingut, per quedar-m'hi. De moment.

La propera baixada, d'aquí a un mes. Per continuar carregant piles...les compartim?

Jornada de portes obertes

2010-06-14T10:57:00.005+02:00

L'altre dia, vam decidir fer una jornada de portes obertes.

L'altre dia, per tant, a casa, no teníem porta, literalment.

L'altre dia, els sorolls de l'escala es multiplicaven per deu.

L'altre dia entraves i sorties lliurement de casa, sense barreres.

L'altre dia no hi havia cap mena d'intimitat ni privacitat.

L'altre dia vam viure una experiència única.

L'altre dia vivíem una mica de portes enfora i una altra mica de portes endins, com mostren les imatges.

L'altre dia, es van endur la porta del pis per llimar-la i reparar-la d'uns cops que havia rebut amb un carro de supermercat i vam estar nou hores llargues sense porta: tota una jornada laboral, de 8 a 5. Mai no oblidarem aquesta jornada de portes obertes!

Qui és Erik Johansson?

2010-06-07T17:15:00.007+02:00

Jo no ho sabia fins fa unes hores. Ara ja sí: Erik Johansson és un estudiant suec de 23 anys que practica la fotografia impossible. La veritat és que, agradi o no, la seva obra no deixa indiferent.

Johansson fa retocs sofisticats a imatges inèdites i originals que després presenta en forma de petita obra d'art.

A mi m'han semblat una meravella. Aquí us les deixo, perquè hi feu una ullada, si voleu.

Una bona dosi d'imaginació per anar escalfant motors de cara a l'estiu! El tenim ben bé a la cantonada...bona recta final de la primavera a tothom!

Us adjunto l'enllaç de la pàgina web de Johansson:

http://www.alltelleringet.com/

La síndrome d'Stendhal

2010-05-27T21:08:00.003+02:00

L'any 2006 l'anunci d'un cotxe, l'Audi A8, recorria al cèlebre terme "síndrome d'Stendhal" per fer-se ressò de la bellesa del vehicle i de la seva absoluta perfecció.

En realitat, Stendhal (pseudònim conegudíssim de l'escriptor amb un nom molt més ànonim, Henry Beyle) havia viscut (que no patit) la síndrome en pròpia pell en una església de Florència, i, en descriure-ho, va donar nom inconscientment al terme, que avui definim com a reacció psicosomàtica davant l'acumulació de bellesa i del plaer desmesurat que provoca en nosaltres una obra d'art. Si bé és cert que la malaltia psicosomàtica està reconeguda clínicament (sensació de vertigen, desmais, etc.) també ho és que, en general, apliquem el terme per referir-nos a moments d'ofec metafòric davant de tanta bellesa.

A risc de mostrar-me massa pedant, reivindico l'adjectiu anglès "overwhelmed" com a la paraula més exacta i adient que conec per descriure el fenomen i l'estat en què un es troba quan li arriba.

Tanta introducció per explicar-vos, senzillament, que vaig experimentar en pròpia pell l'anomenada síndrome, i no precisament davant d'una obra d'art. Bé, sí, davant d'una obra d'art de la naturalesa: la Jungfrau i els cims que l'acompanyen dia rere dia, estació rere estació, segle rere segle.

És indescriptible, tant d'aclaparament no es pot traduir en paraules. Segur que molts dels que llegireu aquest article ja hi heu anat, a la Jungfraujoch. M'afegeixo al club dels afortunats, doncs.

Per als qui no hi heu pogut anar, només una recomanació: anoteu-vos-ho a la llista que tots tenim gravada mentalment de "coses que vull fer algun dia de la meva vida"!

Això sí: us caldrà aillar-vos de la massa turística que envaeix el lloc, oblidar-vos que esteu envoltats d'humans encuriosits com vosaltres i recollir-vos en un moment de solitud silenciosa per gaudir de la síndrome com cal.

O imitar la senyora nòrdica que, en un moment donat, va fer un crit de llibertat ensordidor i a qui no va semblar importar-li gens que la miressin centenars de visitants!

A punt per marcar una altra fita a la vostra llista?

Gravity

2010-05-21T16:39:00.012+02:00

Davant de la tisorada, del vessament de cru al golf de Mèxic, de la inestabilitat de l'euro, de les vagues generals a Grècia, de les camises vermelles a Tailàndia i de tantes i tantes altres informacions que m'envolten i em sobrepassen, m'he aturat i he fet com a la pel·lícula Àgora, on de sobte tot apareix com un punt minúscul a l'univers, i la vida, més enllà de la paradoxa i la paranoia, segueix el seu curs inexorable.
Fins i tot quan l'aclaparament ens envaeix, com a mi ara mateix. Quanta fragilitat, quanta lluita, quanta impotència. A parer meu, la música i la lletra de la cançó Gravity, de Coldplay, il·lustren aquest sentiment perfectament.

Vaques suïsses

2010-05-10T15:57:00.006+02:00

És curiós que fins ara no hagi dedicat cap article a una de les icones emblemàtiques del país on visc actualment.

I és que, desenganyem-nos, el primer que busca la gent amb els ulls quan aterra a Suïssa són vaques. I la veritat és que ja les trobava a faltar, jo.

Després d'un llarg hivern en què les vaques han viscut refugiades en bordes o espais tancats concebuts especialment per a elles, ara les bèsties tornen a ser les mestresses dels prats, pasturant al seu aire i brandant cues i esquelles ininterrompudament.

Diuen que la vaca suïssa autèntica és la marró, la que no té taques, però ja sabeu que de variants hi ha les que vulgueu i més.

El millor, per mi, va ser estar fent classe una tarda a l'acadèmia amb una finestra entreoberta (la caloreta de la primavera es comença a fer notar, segons quins dies!) i sentir el so inconfusible d'una esquella mentre explicava alguna inconsistència fonètica de la llengua anglesa als meus pobres alumnes.

No em direu que no té gràcia tenir una acadèmia d'idiomes plantada al bell mig d'una zona de pastura, amb prats envoltant-la per tot arreu. Digueu-me pixapins, de Can Fanga o com us vingui més de gust; a mi em va fer una certa il·lusió. I recordar-me del cèlebre poema de Pere Quart encara més ("... jo sóc la vaca de la mala llet").

Bones alumnes, doncs, les vaques. No fan preguntes i sempre fan els deures: mastegar. Benvingudes, companyes!

Males llengües

2010-04-30T12:00:00.010+02:00

Llegeixo en un article de El País que la popularitat del globish no para de créixer.

Globish. Sembla un terme inventat per a la canalla. Té nom de gnom, follet del bosc, personatge de Tolkien...no trobeu? I resulta que designa una llengua!

A risc de semblar pedant i mal informada, tinc ganes d'expressar la meva opinió. Ja em disculpareu si la meva ignorància us ofèn. Només pretenc apel·lar al sentit comú, la veritat.

Què vol dir una llengua inventada a escala mundial per simplificar-ne una altra? Sí, ho heu endevinat: "glob" de global i la terminació "ish" en referència a la llengua anglesa. Què vol dir que s'ensenya com a tal? No en vam tenir prou amb el fracàs de l'Esperanto? I cal posar-li un nom i una gramàtica descriptiva específica en lloc de descriure el fenomen tal com és? Que no és preferible dir les coses pel seu nom? Anglès per a la comunicació. Anglès bàsic. Anglès simplificat. Llengua no literària. Anglès entenedor. Anglès estàndard, sense accent, sense afectacions, pobre, superficial, reduït, senzill, fàcil.

Ah, no: n'hem de dir "globish", que queda millor. I així ven més. El millor de tot, i ja em perdonarà el senyor Francesco Manetto, l'articulista del diari en qüestió, és que per il·lustrar la diferència entre l'anglès pròpiament dit i l'invent del globish agafa el fragment inicial del discurs d'investidura del president Obama i el "tradueix".

La cosa no té desperdici: o sigui, l'exemple es basa en un orador americà, en un discurs solemne i lingüísticament molt ric, que inclou expressions arcaiques i tot, que queda traduït al globish amb frases de complexitat mitjana, amb oracions passives incloses! No ho trobeu un exemple erroni i d'allò més garrafal? No es tractava de simplificar la llengua? I una estructura en forma passiva és bàsica? Entenedora? Simplificada? En què quedem, doncs?

Diguem les coses pel seu nom, si us plau. Ens agradin o no. L'anglès es parla a nivell global. D'acord. No s'hi pot renunciar. D'acord. Sovint la funció que ha de fer és purament comunicativa, i res més, sense floritures. D'acord. No cal aprendre a dir "He was given a warning" si podem dir "They gave him a warning". D'acord. La llengua literària (inversions, construccions de doble passiva, de passiva amb infinitiu, etc.) no és necessària per sobreviure. D'acord. No cal aprendre a parlar en Received Pronunciation (o RP, l'accent que s'imposava fa uns anys als locutors de la BBC). D'acord.

Però d'aquí a fer un refregit de l'anglès, anomenar-lo "globish" i donar-li estatus d'idioma (de moment ja està reconegut com a "dialecte internacional", terme que no havia sentit mai, d'altra banda) hi ha un pas, no? Ja en teníem prou amb el (respectable) "Spanglish"!

Com a guinda final, us explicaré una anècdota: ara resulta que l'emblemàtic "Yes, we can" s'ha convertit en un "Yes, we want" per promocionar les escoles bilingües a la Comunitat de Madrid. Si jo fos mare d'un alumne potencial d'una d'aquestes escoles, no l'hi portaria pas (a banda del fet que, tot i haver-n'hi de molt bones com una d'excel·lent a Alcorcón, no crec en les escoles bilingües com a concepte). Escola bilingüe? Però si el lema ja és incorrecte! "Yes, we want"? We want what?

Bon cap de setmana! Ai, no, bon weekend!

Every cloud...

2010-04-22T13:00:00.003+02:00

El primer dia del mes d'abril equival al nostre 28 de desembre a molts països de parla anglesa, és a dir als Sants Innocents. És el cèlebre April Fool's. Un bon començament, doncs.

Al llarg del mes, als països mediterranis arriben les orenetes i, amb elles, la bonança meteorològica. Continua bé, la cosa.

Cap al final, tot pren un aire literari i floral, amb la celebració de Sant Jordi, els premis de poesia i narrativa i els homenatges a Shakespeare, Cervantes i el gran oblidat, Apel·les Mestres. Més bon rotllo.

I, si per postres, et quedes atrapat a Barcelona de propina perquè un gran núvol de cendra no et permet volar, el mes d'abril es converteix en una experiència ben agradable, tot i l'enyorament del meu (sant) Jordi particular! Vacances a la feina, allotjament en família, trobades amb amics, etc.

Realment, i en el meu cas mai millor dit, "Every cloud has a silver lining"... oi?

Gràcies a tothom que hi ha contribuït!

Bromes suïsses

2010-04-15T21:49:00.005+02:00

El títol d'aquest article ja ho és, una broma, perquè si alguna cosa no tenen els suïssos és sentit de l'humor.

En qualsevol cas, a mi sí que m'ha vingut de gust posar un toc d'humor al blog avui, tot i que ja aviso a lectors sensibles que el llenguatge serà una mica brut. I és que, em sap greu, però a Suïssa hi ha uns quants racons amb noms curiosos...

Per exemple, a Fribourg tenim un dels barris més populars de tot el cantó, conegut per la gran caserna militar que el presideix: és la Poya. Sí, sí, ho heu llegit bé, el barri es diu exactament així: La Poya.

Ara que, si ho preferiu, podeu visitar el poble de Gland, molt a prop de Ginebra. I per acabar-ho d'arrodonir, per què no feu una passejada pels Collons, a la zona del Valais?

Però no voldria deixar-ho aquí, la veritat. Prefereixo acabar amb altres topònims curiosos i molt més inofensius.

Zug és la capital del cantó amb el mateix nom. La qüestió és que aquest nom vol dir "tren" en alemany i, és clar, sentir en un tren "Ich bin im Zug nach Zug" o, el que és el mateix, "Sóc al tren anant cap a Tren" té la seva gràcia.

D'altra banda, al cantó de Fribourg hi ha un poblet anomenat Misery, que dius: "Caram! quina il·lusió, viure-hi, oi"?

I finalment, per donar un toc de romanticisme al tema, podeu passar una vetllada excel·lent a Kusnacht o, el que és el mateix (llàstima d'una "s" que hi falta), a Petó-de-bona-nit.

Heu vist? N'hi ha per triar i remenar!

Doncs això, un Kusnacht a tothom i totdon!

Flors

2010-04-10T18:44:00.002+02:00

L'altre dia, en un tros de terra despullat de prop de l'escola on he treballat fins abans de les vacances, un home plantava flors. L'endemà, en passar-hi altra vegada, uns pètals minúsculs d'un color lilós començaven a treure el nas. Un fet tan insignificant com aquest em va fer somriure durant tot el trajecte fins a casa, que dura aproximadament una hora i vint minuts.

El meu darrer dia a la feina en qüestió, uns alumnes de l'equivalent al nostre batxillerat van entrar a classe amb un ram de flors grogues collides del jardí de l'escola ficades dins d'un pot amb aigua. Vaig anar fins a casa amb el pot de vidre a la mà, sense deixar-lo ni un instant, mirant de no tombar-lo i a risc de semblar mig boja als altres passatgers del tren i vianants dels carrers que vaig recórrer.

Abans d'ahir, en uns balcons del centre de Fribourg van reaparèixer els testos a vessar de flors que havien decorat la ciutat des del juliol del mes passat, quan vaig aterrar-hi per viure-hi, fins aproximadament mitjans d'octubre.

Aquest matí, al mercat de Berna, em passejava entre parades i parades de plantes, flors, ornaments primaverals diversos i estris de jardineria de tota mena.

És el meu cantó més femení, segurament. És el meu vessant més cursi, segons com s'interpreti.

És la meva debilitat: les flors em tenen el cor robat.

St. Patrick's Day

2010-03-17T13:55:00.001+01:00

Happy St. Patrick's Day!

Per als enamorats i enamorades d'Irlanda, com una servidora, i per a tothom que apreciï el bon humor, la festa i el color verd!

Petit gran homenatge a Delibes

2010-03-12T09:22:00.005+01:00

Traiem-nos el barret, si us plau.

Traiem-nos el barret davant d'un escriptor tan humanament discret i tan literàriament immens.

Traiem-nos el barret davant de l'autor de l'entranyable El camino o la punyent Los santos inocentes, per no anomenar precisament les seves obres més cèlebres .

Gràcies al meu germà Eloi per haver-me'l fet descobrir, ara ja fa molt anys, regalant-me un exemplar de El camino, que guardo amb un gran afecte.

Colors i teories

2010-03-08T13:56:00.004+01:00

Avui, dia 8 de març, és el dia internacional de la dona treballadora.

Cada dia, hauria de ser-ho. I el de l'home treballador, també. Dels homes i les dones honestos, íntegres, coherents, capaços de treballar amb dignitat, amb una certa vocació i motivació, per produir alguna cosa profitosa en aquest món de milers i milers de persones anònimes que cada dia es lleven pensant que aquell pot ser un bon dia.

Avui, dia 8 de març, el color lila simbolitza la lluita de les dones.

La teoria més acceptada sobre el perquè del lila és que aquest era el color que es teixia en aquell moment a la fàbrica de Nova York on 129 dones es van tancar per protestar durant una vaga el dia 8 de març de 1857, dia en què van morir atrapades pel foc després que els seus caps, tots homes, decidissin cremar-les vives a dins.

Aparentment, aquesta és una teoria del tot falsa. Diversos estudis van intentar desmitificar la data i els fets, demostrant que no eren certs. Sí que és cert que es van produir diverses vagues al tombant de segle en diversos països, que moltes dones van morir defensant els seus drets, i que sovint es tancaven en fàbriques per protestar. El mite, per tant, respon a la voluntat d'unificar en un dia i uns fets concrets tot un seguit de lluites que van donar el seu fruit a mitjans del segle vint i que avui hem d'agrair profundament a les víctimes.

Una altra teoria pel que fa al color lila és la que explica que aquest era el color que van adoptar les sufragistes angleses l'any 1908 juntament amb el verd (esperança) i el blanc (puresa). Per elles, el lila simbolitzava la identitat de la seva lluita, ja que s'inspirava en el color de la noblesa anglesa.

Finalment, la tercera teoria es basa en el fet que el lila és la síntesi dels colors blau i rosa, tan tradicionalment associats a la distinció de sexes.

Ben interessants, les tres teories. En tot cas, curioses. No importa quina és la bona. Tant és si el lila és un símbol, una síntesi o un record.

El més rellevant és el que les dones han aconseguit al llarg dels segles en una societat dominada per homes, i el que cada cop més dones i més homes entenen i apliquen en el seu dia dia per fer la vida en comú d'homes i dones més justa, més harmoniosa i, en definitiva, més humana.

Pour moi et pour toi

2010-02-19T18:07:00.005+01:00

Aquest és l'eslògan de la nova campanya publicitària que la cadena de supermercats COOP ha iniciat a Suïssa ara fa unes setmanes.

Fins aquí, res d'estrany.

El més curiós, però, és que l'empresa (que és una cooperativa, com el seu nom indica) ha publicat articles a tots els mitjans de premsa escrita explicant el perquè de l'ordre dels pronoms, i demanat disculpes pel fet que primer aparegui el "moi" en lloc del "toi".

Que fort, oi? Demanen permís i tot per ser maleducats en els eslògans, aquests suïssos! Suposo que la Beyoncé no s'hauria atrevit a cantar mai la seva cançó "Me, myself and I" de fa uns quants anys, aquí!

Bon cap de setmana a tothom!

Parèntesi

2010-02-11T13:33:00.003+01:00

Durant unes quantes setmanes, aquest blog penja el cartell de "Tornem de seguida!". I és que, en aquest cas, no és gens adient el de "Tancat per vacances", més aviat tot el contrari!

Començo la meva etapa laboral suïssa, veurem "ce que ça donne", que diuen per aquí...

Gràcies a tothom pels ànims i pel recolzament, que consti que no deixaré d'escriure, eh? Senzillament no tindré tant de temps per dedicar-hi i, per tant, obro parèntesi...

Perduts...

2010-02-05T15:34:00.004+01:00

...en la immensa mar blava...

Així començava una cançó ben bonica d'origen anglès que em va ensenyar la meva professora de música, la Glòria, al Sadako. Quina gran professora, la Glòria! No l'oblidaré mai.

De tota manera, aquesta entrada no és per parlar de cançons infantils, sinó per retre un petit homenatge a la sèrie LOST, que com sabeu acaba d'encetar la seva sisena i darrera temporada. Deixant de banda la bombolla mediàtica que s'ha creat al seu entorn, LOST és una sèrie ben feta, original i emocionant. Ens pot agradar més o menys, però li hem de reconèixer alguns mèrits.

Jo en destacaria sobretot tres: la gran interpretació de dos dels seus actors (incomparables Terry O'Quinn i Michael Emerson, en la pell d'en John Locke i d'en Benjamin Linus, respectivament), un guió sovint excepcional (exemple de cita brutal de la 5a temporada: un cop a l'avió de tornada cap a l'illa, i quan tots els personatges sospiten que l'aparell s'estavellarà en qualsevol moment, en Ben es posa a llegir. En Jack, dirigint-s'hi, li diu: 'How can you read?' Resposta d'en Ben: 'My mother taught me') i una coherència inèdita en moltes sèries americanes (pel que fa a la roba, als canvis corporals, les dates, etc.) .

La sisena temporada ja està en marxa...al maig sabrem totes les respostes! O no...

El meu petit homenatge a la sèrie és un recull de tres "pèrdues" que m'han fet gràcia, sobretot perquè les tres anècdotes tenen final feliç.

La primera és la d'una nena de cinc anys que va agafar un tren tota sola tan tranquil·lament en un poble prop de Basilea i va baixar 2o km després, en un poblet del cantó del costat. La van trobar uns viatgers a l'andana, una mica desorientada, i va poder respondre on havia pujat al tren i donar l'adreça exacta del seu domicili, per la qual cosa la van tornar a casa sana i estàlvia. Una perduda innocent, víctima d'algun descuit, segurament.

El segon cas és el d'un noi de 22 anys que va sortir a passejar a mig matí prop del cim nevat del Moléson amb sabates urbanes i sense cap mena d'equip de muntanya, ni raquetes, ni res. A les vuit del vespre encara no havia tornat, i nevava considerablement a tota la zona. Després d'un avís de la seva mare, van caldre dos helicòpters i un equip de rescat de dotze persones per poder-lo trobar, a les quatre de la matinada, mig mort de fred i del tot desorientat. Un perdut una mica irresponsable, tot s'ha de dir.

I el tercer perdut és un home alemany d'uns 45 anys que va sortir a fer unes fotografies de la posta de sol a la zona de St. Peter Ording (al nord d'Alemanya). Es va perdre, i, de pura casualitat, una dona que vivia a 500km es va connectar a la webcam del lloc en qüestió, davant de la qual l'home feia estona que emetia senyals amb una llanterna. La dona, sorpresa, va trucar als serveis d'emergència alemanys i així el varen poder rescatar, mig desorientat i sense saber com tornar, tampoc. Les noves tecnologies van auxiliar indirectament el nostre tercer perdut del dia!

Tres "Losties" que podran relatar la fi de la seva anècdota, doncs. I dels altres Losties? Què en farem, d'ells?

Sense comentaris

2010-02-05T15:32:00.003+01:00

Doncs això, que el meu article anterior no ha tingut cap comentari!

He de dir que n'he rebut algun per correu electrònic, interessant-se pel tema dels biocarburants. En tot cas... no compta, oi?

Perdoneu la broma fàcil del títol.

No ho sabia

2010-01-29T16:13:00.003+01:00

Llegeixo en un article d'un diari secundari friburguès tot d'informacions relacionades amb els biocarburants que m'han interessat i que resumeixo en aquest post, per si algú té la paciència i l'interès compartit com per llegir-s'ho. Que consti que tot plegat ho escriu una ignorant en la matèria...

Els biocarburants, que havien de solucionar la pobresa, la fam i el canvi climàtic, tenen cops amagats.

-En els darrers dos anys, el nombre de persones que pateixen fam al món ha augmentat en 115 milions. És increïble, no, aquest xifra? 115 milions més de persones que no tenen res per menjar. La causa? La demanda de biocarburants i el preu rècord del petroli. Els biocarburants, per tant, provoquen que la fam augmenti. No ho sabia.

-La combustió de biocarborants allibera una quantitat de diòxid de carboni equivalent a la que poden assumir les plantes, però com que calen grans superfícies cultivables per als monocultius, es cremen boscos sencers, cosa que genera l'alliberament de molt més diòxid de carboni. Els biocarburants, per tant, sovint són nocius per a l'ecologia. No ho sabia.

-Si tota la superfíce agrícola del planeta es destinés a la producció de biocarburants, només s'aconseguiria un 10 o un 20% de l'energia que actualment s'utilitza per a la conducció de vehicles. Els biocarburants, per tant, no són la solució del problema energètic. No ho sabia.

Alternatives? Els carburants que provenen dels residus agrícoles o d'olis de fregir reciclats. A Suïssa, per exemple, els camions d'una cadena de supermercats molt coneguda ja circulen parcialment amb olis d'aquests tipus. No ho sabia, tampoc.

Tinguem-ho clar, però: la solució més eficaç passa necessàriament per reduir el consum energètic, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.

Això sí que ho sabia!

Per què?

2010-01-22T13:25:00.006+01:00

Em pregunto... moltes coses, com tothom, imagino.

Les més irrellevants, però també curioses, són les que potser algú em podria respondre. Per exemple:

-Per què ja gairebé ningú parla de la grip A? La pandèmia del segle...???

-Per què la Jennifer Aniston fa sempre el mateix paper? No es cansa? Acabo de veure Love Happens per Internet i no sé ni com l'he poguda acabar. Sé que contra gustos no hi ha res escrit, però és TAN previsible, el guió...

-Per què a Haití? Havia de passar precisament allà, ara que començaven a gaudir d'una "certa" tranquil·litat? Que ningú interpreti que "voldria" que passés a cap altre lloc, eh?

-Per què Inglourious Basterds només va rebre un premi (merescudíssim, per cert, el d'en Christoph Waltz) als Globus d'Or?

-Per què sempre que ens hem equivocat de direcció en un carrer i anem sols, no girem cua directament sinó que fem veure que ens aturem, que pensem, que ens hem oblidat alguna cosa, ens palpem les butxaques, etc.?

-Per què quan algú llegeix davant nostre en un transport o lloc públic sentim la curiositat d'esbrinar què llegeix, exactament?

-Per què ens sentim tan incòmodes i el temps passa tan a poc a poc quan pugem o baixem amb algun desconegut en un ascensor?

-Per què (a parer meu) la imitació de la Teresa Forcades del Polònia és tan mediocre?

-Per què hi ha tants grups musicals que es reuneixen al cap de molts anys d'haver desaparegut per fer gires i àlbums recopilatoris quan enyoren la fama o els diners?

-Per què les arribades als aeroports són sempre tan recomfortants de veure? (com ens recorda la pel·lícula Love Actually)

-Per què el febrer té 28 o 29 dies i no els altres mesos? Quina aleatorietat va fer que fos el febrer, el mes "recuperador"?

-Per què no se m'acut res més, ara com ara?

Qui s'anima?

Solstici d'hivern

2010-01-14T17:14:00.005+01:00

M'agrada molt, la paraula "solstici". I, de petita, quan la vaig aprendre, em va fascinar la paraula "equinocci", tot i que sembla que la primavera i la tardor hagin d'acabar desapareixent, a segons quins països, i em quedaré sense paraula màgica.

En qualsevol cas, no fa pas gaire hem entrat al solstici d'hivern. I, com que arriba amb un pròleg potentíssim que es diu Nadal, festes, regals i canvi d'any gairebé no en som conscients fins ara, que som a ple hivern.

Per a alguns, aquest cop és més fàcil associar-ho a la clàssica imatge d'un poblet nevat, o d'una llar de foc encesa, o d'uns guants i una bufanda embolicant algú amb el nas ben vermell. Sigui com sigui, no ens aturem mai, a l'hivern.

Sembla que l'estiu sigui més procliu a les aturades per la coincidència amb les vacances de la majoria de la gent, la tardor igualment pel sovint anhelat retorn a la normalitat del dia a dia, i la primavera, pel redescobriment de l'entorn que suposa. Ens aturem. Poc o molt, però ho solem fer.

A l'hivern, no. No tenim temps! Després de Nadal (època preciosa, però d'aturades, ben poques, també) ens torna a caure la voràgine a sobre. Poques festes, molta feina, vacances de Setmana Santa lluyanes i curtes (i ja a la primavera), i un llarg recorregut per fer a un ritme agobiant. Amb les consegüents imposicions del "sistema": al gener, les rebaixes; al febrer, el Carnestoltes, els Oscars, els enamorats americanitzats, la Superbowl i les calçotades, i, al març l'estrès pre-vacances.

Benvingut sigui el sistema, és clar que sí! No cal tornar-se ermità de cop, ara. Penso que cal anar-lo assaborint i trampejant, al mateix temps. Però jo reinvindico humilment les aturades, per poques i breus que siguin; les vetllades casolanes, el dolç "no fer res", els convits a les cases de la gent (ni que sigui per un cafè, però sense l'animós bullici de les cafeteries, de tant en tant!), els passejos aprofitant els pocs raigs de sol que ens regali el dia (festiu, suposo, perquè en feiner la cosa es complica) i un llarg etcètera de retrobaments autèntics i sincers amb la gent, amb un mateix i amb la natura.

Que ningú no es pensi que vaig de sàvia mística per la vida, ara, al contrari: la senzillesa de les petites coses i la grandesa de les xarxes socials, si pot ser. Una mica en la línia de la intel·ligència col·lectiva global, aquesta nova ideologia tant de moda últimament i en la qual crec fermament.

Per a més informació, la ICG és una idea que va desenvolupar Jean François Noubel a França ara fa uns anys. Paralel·lament, s'han creat els SEL o sistemes d'intercanvi local (www.selidaire.org) i The Transitioner (people.thetransitioner.org). Molt suggerent, tot plegat.

I el solstici d'hivern m'hi ha fet pensar.

Xxxxxxxxt! Silenci...

2010-01-07T15:21:00.004+01:00

Benvinguts i benvingudes al 2010!

Només unes ratlles per encetar l'any amb un profund agraïment per les fantàsiques vacances nadalenques que ens heu regalat aquests darrers dies. Hi ha hagut temps una mica per a tot: reunions familiars, celebracions diverses, trobades amb amics i amigues de l'ànima, encàrrecs varis, visites a dentistes i perruqueries, compres, cerveses artesanes, cafès, tes, tapes, dinars, sopars, passejades, vetllades casolanes i un llarg etcètera.

Tornem a la mig desitjada rutina, i això, aquí on sóc ara, es tradueix en un agradable retorn al silenci embolcallant de la neu, dels barris tranquils, del parlar baixet, i del ritme calmós del meu dia a dia friburguès.

Aviat arribarà el bullici d'una nova etapa professional, però mentrestant, gaudiré a fons d'aquest parèntesi amb el record esmorteït del xivarri mediterrani que tanta energia ens aporta i amb la companyia de la renovadora atmosfera suïssa.

Gràcies, gràcies, gràcies!

Bon 2010 a tothom i totdon!

Calendaris

2009-12-16T18:24:00.005+01:00

Amunt, avall, llums, gent carregada de paquets, reclams comercials per tot arreu, nanos embolicats amb gorros i bufandes, els no tan nanos també, trànsit, soroll, música, voreres atapeïdes... us sona?

El calendari nadalenc obliga! Però obliga ben a gust, què caram!

I sí, tots tenim un racó una mica menys nadalenc a dins, ja sigui per alguna absència, algun rebot personal amb el món mundial o algun forat al cor difícil d'omplir amb superficialitats. N'estem envoltats, de superficialitats. Tot l'any. Només que ara ens les emboliquen amb paper de regal.

Malgrat tot, malgrat el bombardeig publicitari, malgrat les imposicions comercials i malgrat l'absurditat que viu el planeta en general, jo li faig l'ullet al calendari.

Aviat passarem full i en trobarem un de nou, de calendari. El del 2010. Qui sap el que ens reserva... mentre no hi arribem, us desitjo de tot cor a totes i tots uns molt bons dies prenadalencs, unes bones festes i un bon exercici de balanç de l'any 2009. Segur que si busqueu bé, per petita que sigui, hi ha alguna petita gran alegria per recordar-lo!

Al sac de les tristeses hi farem un llaç, mentrestant, esperant que cicatritzin amb el temps, almenys. Humanament, potser no som capaços de més.

Per part meva tanco la paradeta fins la tornada!

Ens retrobem el gener de 2010?

Lavabos

2009-12-10T14:48:00.002+01:00

M'he decidit a escriure sobre els lavabos. Que ningú s'escandalitzi; no faré ús de la tantes vegades comentada escatologia catalana ni res d'això.

Simplement, fa temps que em fixo en els tòpics que envolten aquests espais tan necessaris per a tothom i ara, que visc a Suïssa, encara m'hi fixo més.

En primer lloc, acotaré l'objecte del meu article: no parlaré dels lavabos que cadascú té a casa seva, sinó dels que es troben en espais públics. Però ja afegeixo que parlar dels lavabos de cadascú també seria força interessant: des de la gent que té la tassa separada de la zona de bany (pica, dutxa o banyera i armariets, etc. com passa a països com França), fins al clàssic dilema d'on i com posar els rotlles de paper de recanvi (en un d'aquells pals decoratius? en un prestatge? a terra?) el tema donaria realment per molt.

Si entrem en matèria, podríem començar dient que l'experiència d'anar al lavabo d'un espai tan compartit pot resultar de molt desagradable a només agradable, mai més enllà. Els elements que estan en joc són, a parer meu, els següents (i no per ordre d'importància, això depèn força de cadascú, no trobeu?): mida de l'espai, grau de netedat de l'espai, il·luminació, utensilis varis i recanvis (paper, cadena, escombreta, bosses higièniques, paperera, penjadors), tancament de les portes i grau de pintades que contenen, zona externa (piques, aigua, sabó, tovalloletes de paper o eixugamans, miralls, papereres) i indicadors de gènere als accessos.

Les coses que he pogut constatar en els darrers mesos són:

-tots els lavabos del país que he visitat (independentment del cantó i del tipus de local) tenen penjadors a dins. Us semblarà una bestiesa, però ho trobo bàsic, sobretot a l'hivern i sobretot si ets dona i portes bossa de mà. No entraré en detalls, però els equilibris que cal fer si no vas amb ningú que t'ho pugui estar aguantant a fora són rocambolescos.

-enllaçant amb el punt anterior, molts d'aquests lavabos no constituirien cap problema sense penjadors, perquè absolutament tothom va al lavabo deixant les seves pertinences a fora fins i tot si no estan vigilades (bars, restaurants, biblioteques, trens). La confiança entre habitants és màxima!!!

-només he vist portes pintades a les biblioteques (i què serien les portes de les biblioteques sense pintades? Si un es distreu i tot, llegint-les!).

-els indicadors de gènere són gràfics o tipogràfics, però són clars. M'havia passat d'anar a llocs "de disseny" de Catalunya o Espanya on la feina era teva per saber si allò indicava home o dones.

-tots, repeteixo, TOTS els lavabos on he anat (fins i tot als llocs més dubtotos, com ara pubs, discoteques, passeigs vora llacs, zones turístiques) estaven NETS, tenien paper de recanvi i el terra trepitjable. N'extrec dues conclusions: la primera (òbvia i força previsible, d'altra banda) és que els suïssos són nets; la segona (agradablement sorprenent) és que l'hàbit és educable. Es contagia. Per vergonya. Per pudor. Per por. Pel que sigui. El turista ho aplica. L'immigrant d'una altra cultura també.

Dos exemples il·lustratius de la ciutat de Berna: un bar repetitot a la Kramgasse (The Blue Cat per qui hi vulgui anar, molt acollidor i coquetó) tenia un lavabo minúscul però tan enginyosament dissenyat que hi havia lloc per un penjador, paper de recanvi amb gira inicial decorativa inclosa i tot el que he comentat anteriorment. Un restaurant de la Postgasse on fan uns musclos al vapor increïblement bons (musclos, a Berna? Sí, sí!) té el lavabo al carrer, a disposició de tothom (a la part del darrere, que dóna al clàssic racó de recollida d'escombraries, caixes de reposició dels restaurants, etc.) impecable!!! Hi van els clients, el personal, els turistes, els passavolants... tot quisqui, vaja. I està net i polit que dóna gust!

Doncs apa, ja ho sabeu: podeu anar als lavabos suïssos de tot arreu i de tota mena ben tranquils.

I m'apunto al carro dels contagis d'hàbits culturals d'aquest tipus! Qui més?

El fenomen Larsson (II)

2009-12-02T12:46:00.008+01:00

Com anava dient...

abans d'entrar pròpiament a citar els exemples que il·lustren part del que comentava a l'article anterior, deixeu-me incloure un parell o tres d'informacions més sobre l'Stieg Larsson, per no fer una segona part tan tiquis-miquis i per animar la gent que encara no el coneix a llegir la seva trilogia. De més a menys sabut:

1) L'Stieg Larsson va morir d'un atac de cor pocs mesos després d'haver lliurat els tres llibres a l'editorial, però poc abans que es publiquessin i es venguessin com a xurros! Ironies del destí...

2) La seva companya després de molts anys no ha vist ni una trista corona de beneficis perquè no estaven casats i la llei d'herències i patrimoni sueca és hiperestricte amb el tema! Sembla una bufetada al seu esperit progressista i feminista, oi? Els rumors, a més, apunten a una possible col·laboració entre tots dos, i els rumors més agosarats afirmen que en realitat és ella qui paria les idees per als llibres, i ell les redactava.

3) La loteria se l'emporten son pare i son germà, amb qui no es parlaven des de feia anys. Us recorda alguna cosa, això de tenir una família desestructurada amb gent que no es parla entre si? Els Vanger? Els Salander? Mmm...

4) Hi ha hagut tal rebombori mediàtic a Suècia que hi ha gent de tot el món que ha enviat donatius anònims a la companya d'en Larsson. Jo, per part meva, mentre això duri no em compraré cap dels seus llibres. Biblioteques al poder!

5) Sabíeu que hi ha un quart volum de Millennium a l'ordinador del Larsson? La seva companya va amenaçar de no lliurar-lo a cap editorial si no percebia almenys una part dels beneficis generats. Ben fet! Ni que sigui perquè no s'ho embutxaquin els altres dos, tu! Esperarem pacientment el quart volum doncs (si pot ser amb menys errors tipogràfics i de tota mena a l'edició catalana... gràcies).

Passo a les citacions, doncs (i sí, els menys "freaks" podeu deixar de llegir, ja).

Referencio pàgines de Columna però també capítols, per si algun lector s'anima a contrarestar-ho amb les traduccions a d'altres llengües...

-Texans i camisa o vestit? (lapsus del mateix Larsson, sembla) (2n llibre, cap. 3 al final de la pàgina 77 la Lisbeth es posa uns texans, a la 85 se'ls estripa i a la 87 es treu un vestit!!!)

-Domino Fashion o Domingo Fashion? (2n llibre, cap. 18 pàg 406, primers paràgrafs).

-Photshop o Fotoshop? (3r llibre, cap. 16 pàg. 462, primers paràgrafs)

-Nils Bjurman o Lars Bjurman? (3r llibre cap. 19 pàg. 539 primers paràgrafs). Lapsus Larsson?

-pis de 22 habitacions o de 21? (2n llibre cap. 30, pàg. 705 darrer paràgraf/3r llibre cap. 16 pàg. 445 darrers paràgrafs). Lapsus Larsson?

I perquè no tinc la paciència de rellegir-me certes planes del primer llibre on hi ha errors gramaticals o expressions poc genuïnes en català (per exemple: a dir veritat, devien de ser), de picatge, etc. que si no...

En qualsevol cas, gràcies per la vostra, de paciència!

El fenomen Larsson (I)

2009-12-01T13:40:00.005+01:00

En 19 dies m'he llegit els tres llibres que conformen la trilogia Millennium del suec Stieg Larsson. No és cap fanfarronada, ara disposo de temps lliure i la lectura d'aquestes obres m'ha enganxat des del primer moment, com a gran part de la població que les ha llegides.

A banda d'agradar-me molt la trama, l'enfocament i el missatge clarament progressista i feminista que se'n desprèn, reconec que no som davant d'un escriptor literàriament impecable, però sí que admiro la seva capacitat de crear personatges magnètics com el de la Lisbeth Salander i de conduir el lector per històries poc realistes a estones però molt ben relligades i narrades.

Destaco també la solvència informativa d'en Larsson que, com a bon periodista, es documenta abans d'escriure res. Si bé és cert que alguns fragments de la trilogia poden ser titllats de pura fantasia cinematogràfica, també ho és que l'autor coneix bé els secrets geopolítics i culturals dels móns que descriu.

Però ja s'ha dit molt sobre la trama i sobre l'Stieg Larsson. Jo més aviat voldria compartir amb vosaltres alguns aspectes curiosos de la versió catalana editada per Columna entre els anys 2008 i 2009.

Com que potser m'allargaré, miraré de dividir aquest article en dues parts per no cansar-vos, d'acord? A la primera part em referiré a aspectes més generals i, a la segona, us proposaré un llistat d'exemples concrets per il·lustrar les meves reflexions, per als més "freaks", com ara jo mateixa.

Comencem. Ah! I si no heu llegit els llibres, no patiu, no en desvetllaré cap aspecte clau.

-Els tres llibres han estat traduïts per quatre persones diferents: dues el primer volum (sempre és sospitós quan un llibre el tradueixen dues persones alhora: col·laboració per la dificultat, nipotisme supervisat, terminis massa justos i, per tant, traducció fragmentada?) i dues el segon i tercer, respectivament.

-El primer volum conté una gran quantitat d'errors gramaticals, de picatge o lapsus en general. A qui o què ho hem d'atribuir? A traductors poc solvents? A correctors poc concentrats? O, el més probable, a uns criteris editorials mancats de rigor, temps i diners raonables per fer la feina? Al tercer llibre també hi ha alguns errors, però en menor mesura. Al segon només hi he trobat un petit lapsus que sembla comès pel propi autor.

-Els tres llibres contenen un alt grau de detallisme pel que fa a la indumentària i l'alimentació dels protagonistes. El més curiós, és, per exemple, constatar que al primer llibre sovint es mengen pizzes, sandvitxos, torrades, costelles de xai, etc. La varietat és notable. Al segon, per contra, es mengen bàsicament torrades amb mantega i al tercer, tot i que hi ha una mica més de varietat, les torrades amb mantega passen a ser torrades amb mermelada de taronja o gerds. Sembla una xorrada, però caldria revisar els originals en suec (o d'altres traduccions) per comprovar si l'autor hi posa més o menys èmfasi o són els traductors els que han optat per simplificar-se la vida i saltar-se els referents culinaris culturals en certs casos. Una altra cosa que crida l'atenció és que només al segon llibre el traductor es permet la llicència d'inserir-hi notes per aclarir aspectes de caire lingüístic o cultural.

-Quan els personatges es traslladen i agafen roba de recanvi i altres objectes personals, sempre es parla d'"estris de neteja" i t'imagines la Lisbeth, en Mikael o la Susanne Linder amb el Cillit Bang, una escombra o un Mr. Propper. No seria millor referir-s'hi com a productes personals, o d'higiene personal, o fins i tot estris, si es vol, però personals, o d'higiene, de necesser, etc. ?

-Com és possible que en una mateixa plana del segon llibre la Miriam Wu porti roba de Domino Fashion i de Domingo Fahion? En què quedem? I que les imatges que rep l'Erika Berger al tercer llibre hagin estat retocades amb Photoshop i unes línies més avall amb Fotoshop?

-Per què al segon llibre la Lisbeth viu en un pis de 22 habitacions de les quals només n'ha moblat quatre i al tercer són vint-i-una habitacions i només tres de moblades?

-Què ho fa que un personatge tan important com l'advocat Nils Bjurman es transformi en Lars Bjurman al tercer llibre? En Lars és el marit de l'Erika!

Sí, sí, d'acord, tot plegat són detalls irrellevants i que no impedeixen seguir la lectura en cap moment, però, amb l'èxit que ha tingut aquesta trilogia i el rendiment que n'han tret les editorials, com és que no s'han corregit aquests errors en les edicions posteriors? Del segon llibre, per exemple, n'hi ha quatre, ja!

Sóc traductora i en algunes ocasions he exercit de correctora. Sé que la feina no és fàcil, que els terminis són impossibles i que els sous fan riure. També sé que moltes vegades els responsables de certes incoherències o errors són els propis editors, i no pas els lingüistes en si.

Només demano una mica de rigor, si us plau! I en llengua catalana, darrerament, en veiem poc, de rigor.

Demà més Larsson per qui hi estigui interessat!

Les germanes Mirabal

2009-11-25T12:54:00.002+01:00

El 25 de novembre va ser declarat dia internacional contra la violència de gènere el juliol de 1981, en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia) el juliol de 1981.

En aquesta trobada les dones van denunciar la violència de gènere en l'àmbit domèstic i la violació i l'assetjament sexual en l'àmbit dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques.

Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), tres activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana.

Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència.

El 1999, l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.

Avui, doncs, vull retre un humil homenatge a les tres germanes i a totes les altres dones i persones que han patit abusos de tota mena.

Tochtertag/Journée des filles

2009-11-12T16:26:00.005+01:00

Avui, 12 de novembre, és el dia nacional de les filles a Suïssa. La data va canviant, sempre ha de ser entre setmana i sempre al novembre, això sí.

Es tracta d'una jornada atípica en què els pares s'emporten les seves filles a partir dels 5 anys i fins als 15 a la feina, ja sigui en una oficina, en una obra, fàbrica, botiga, taller, hospital; on sigui. La iniciativa pretén inculcar a les noies feines tradicionalment associades als homes. Per això, els diversos cantons complementen la jornada amb programes específics pro-informàtica i pro-tecnologia que es treballen a les escoles durant els dies anteriors.

I us preguntareu: i els fills? I les mares? Què fan aquell dia?

Com que inicialment la diada estava enfocada a ampliar els horitzons professionals de les noies, arrelades als rols tradicionals d'esposa, mare i mestressa de casa pel context masclista de la societat suïssa de fa uns quants anys, actualment la tradició s'ha mantingut, pel fet de ser beneficiosa si bé cada cop més obsoleta. De tota manera, s'hi han introduït alguns canvis substancials. Per exemple, en el cas de les famílies en què els homes s'ocupen de la llar (molt extès a Suïssa, encara que sembli mentida), són les mares les que s'emporten les filles a la feina.

Els nens, a escola, participen en activitats destinades a motivar, també en ells, ambicions professionals de tota mena. Se suposa que ells treballen els rols més aviat femenins de diverses professions.

En tot cas, i per una vegada, aplaudeixo la iniciativa (amb totes les crítiques de què pot ser objecte), per original, creativa i, al cap i a la fi, bonica.

Bona diada a totes les filles, mares, fills i pares!

Ironies

2009-11-11T15:20:00.010+01:00

Tres fets irònics recents que han despertat la meva curiositat:

-Durant el concert d'U2 a Berlín en motiu del 2oè aniversari de la caiguda del mur, un mur erigit especialment per a l'ocasió impedia als assistents sense entrada veure res de l'actuació. Un mur per celebrar la caiguda d'un altre mur. Interessant...

-Johan Cruyff és el nou sel·leccionador de Catalunya. Em pregunto quan aprendrà a parlar català... Més ben dit: quan es decidirà a parlar-lo, després de tants anys a Catalunya... Que consti que el personatge em cau bé, però és que n'hi ha per llogar-hi cadires!

-L'alcalde de Londres va auxiliar una activista ecologista que caminava pel barri de Camden quan tres noies adolescents la van voler atacar amb barres metàl·liques. La ironia: que l'alcalde anava en bicicleta! La pregunta retòrica: què hi feien, tres adolescents, passejant-se un vespre amb barres metàl·liques per atacar algú a Camden?

Demà més...

Pros & Cons (II)

2009-11-03T16:22:00.014+01:00

Els convidats són els pros, avui!

M'estalviaré de comentar els clàssics, però no anomenar-los, ni que sigui de passada, seria un pecat.

El color predominant d'aquest país és el verd i, això, venint d'un lloc on precisament el verd es veu poc, s'agraeix. Aquest color implica, a més, una olor molt particular, aire fresc a tothora, zero xafogor a l'estiu i pluja renovadora regularment.

Continuo, evidentment, per la gastronomia: xocolata de tot tipus, formatges de tota mena, salsitxes per triar i remenar.

(ja us ho he dit, que no anomenar-ho seria un pecat.... )

Acabo parlant de tòpics amb els més genèrics: puntualitat, silenci, qualitat.

I els deu guanyadors, per curiosos i per genials, en la meva humil opinió, són:

1) El transport públic és una autèntica meravella. Trens, autobusos, trolleys, tramvies, funiculars, llançadores. Puntuals, és poc. Silenciosos. Comfortables. Envejables. Quin plaer, poder sortir de casa a l'hora que toca, i no una estona abans "per si de cas em falla el tren, o el bus, o el que sigui".

2) La gent és EDUCADA. A qualsevol edat. En qualsevol àmbit i situació. No he vist ningú escopir pel carrer, encara. No he vist ningú llençant un paper a terra. No he vist cap adolescent parlant a crits. No he vist cap nadó o petit fent una escena en un lloc públic. No he vist cap avi o àvia queixant-se dels joves. No he vist cap persona de cara al públic que no somrigués. No he entrat ni sortit de cap lloc que no em diguessin "bonjour" o "merci, madame, bonne soirée!".

3) Us podeu creure que quan un grup d'adolescents fa "botellón" en un parc o zona pública ho fan en silenci? Us podeu creure que quan acaben ho recullen tot? M'ho havien explicat i no m'ho creia, la veritat. Ara ja ho he vist diverses vegades amb els meus propis ulls (i t'entenc, Ignasi)!

4) El ritme és un altre. A la feina, en el caminar pel carrer, en el fer les coses. Calma. Calma. Calma. Sense pressa. Però sense pausa (a excepció feta dels restaurants, ja ho vaig explicar als cons, això, si ho recordeu).

5) Els llogaters estan més que protegits per la llei. Per exemple, si la hipoteca de l'edifici on viuen baixa, el preu de lloguer s'ha de modificar a la baixa per llei. Si el propietari vol augmentar el preu dels lloguers, ha de demostrar legalment que la hipoteca ha pujat. Si no, el preu es manté invariable durants els anys que siguin. Si el llogater gasta menys aigua o menys calefacció que el que està calculat dins el preu del lloguer (només es paga la llum a part, generalment), el propietari ha de retornar els diners corresponents quan acaba l'any. No ho trobeu magnífic? "Igualito que en España", vaja.

6) Hi ha deixalleries o punts verds a casa barri. Per tant, no hi ha l'excusa de "quina mandra, ara, anar fins a la deixalleria!" Olis, vidre, plàstic PET, plàstic no PET, roba, al·lumini, paper, brossa, compost, etc.

7) La concil·liació de la vida laboral i familiar és digna d'admiració. Horaris de feina de matí, o de tarda, o de tres dies complets a la setmana, permís per dinar a casa amb els fills (moltes escoles no ofereixen servei de menjador), ajuts econòmics mensuals i molt potents, etc.

8) Els horaris són més racionals que a casa nostra. Les botigues obren a les vuit del matí i tanquen a les sis de la tarda. Els dijous a les nou del vespre. Però, com que la majoria de la gent sol plegar a les cinc, doncs ja està bé, no? Se sopa aviat, amb la qual cosa hi ha temps de pair i, sobretot, de dormir, més i millor. És cert que això passa gairebé a tot arreu menys a casa nostra, i que es pot veure des de molts punts de vista però, per mi, té el seu valor.

9) Bona part de les activitats de lleure d'aquest país estan relacionades amb la salut: esports d'estiu, esports d'hivern i, per mi, la guinda: les famoses "randonnées". Hi ha camins de dificultat molt diversa molt ben marcats per a totes les edats i nivells, i a tot arreu. A la plana, a la muntanya, a l'alta muntanya. A tot arreu. Tot l'any. Aire pur. Salut. Gratuïts.

10) Les infrastructures (aeroports, carreteres, estacions, oficines de correus, hospitals, edificis oficials) sovint són molt antigues però estan molt ben cuidades. Se n'ocupen constantment. En lloc de renovar-ho tot com si el "no disseny" fos ofensiu, arreglen i restauren el que cal perquè duri. I les coses, ben fetes i ben cuidades, duren. Així estalvien diners i transmeten valors.

I encara em deixo la manca de peatges, el fet que la majoria de modificacions de les lleis les vota el ciutadà per referèndum, la gran quantitat de granges on es pot comprar directament la llet, els ous, la fruita i les hortalisses; les piles de coses que pots arribar a comprar en la carretereta més remota que et puguis imagnar sense que hi hagi ningú controlant-ho; la blavor del cel i la manca de contaminació; les vaques i les ovelles; la Heidi...

Uf!

Pros & Cons (I)

2009-10-29T11:28:00.005+01:00

Com gairebé la majoria de coses a la vida, viure a Suïssa té els seus pros i els seus cons. Avui em proposo fugir dels clàssics tòpics (natura, silenci, xocolata, neutralitat, comptes bancaris) i fer una anàlisi més aviat desenfadada dels aspectes més positius i negatius de viure al país.

Començo pels cons? Som-hi!

-Per aconseguir la nacionalitat suïssa, a més de ser nascut al país, cal demostrar que s'hi ha viscut durant, almenys, vint anys seguits. Abans dels vint anys, res de res.

-L'atenció mèdica de qualsevol tipus (urgències, consultes, tractaments, hospitalitzacions) és de pagament, independentment dels ingressos de cadascú. Si tens diners, et curen. Si no, vés a saber.

-Si vols tenir televisió, ràdio o fins i tot ràdio al cotxe, has de pagar un cànon a banda del que costi l'aparell i les instal·lacions en si. Per cada aparell, un cànon més.

-Si deixes un pis de lloguer, has de lliurar-lo en un estat impecable, cosa que per ells vol dir, entre d'altres: tapar forats de quadres i marques de barres de cortines, treure totes les bombetes o làmpades i deixar els cables literalment penjant, pintar i netejar a fons. Si queda ni que sigui una ratlladeta a la vitro...perds el dipòsit inicial, que equival a tres mensualitats senceres. O sigui: et gastes els diners del dipòsit en pintors, fusters, lampistes i brigades de neteja.

-Hi ha blocs de pisos exclusius per gent amb o sense gos, amb o sense criatures, amb o sense fumadors. Una mica exagerats, no?

-Si t'equivoques i llences ni que sigui un paperet dins la bossa de reciclatge equivocada i s'arriba a saber, et remenen les bosses de brossa (van marcades amb codis segons on vius!) fins que et troben i...prepara't per la multa!!! Responsabilitat, d'acord, però quins extrems, tu!

-Als restaurants, la mitjana d'espera entre plat i plat és de 45 minuts. Tant és si es tracta d'un lloc senzill o d'un restaurant de disseny. Amb calma, amb calma... (excepció: els menús de migdia. Cal dir que en aquest cas són molt ràpids).

-No hi ha escolaritat pública fins els 5 anys.

-No hi ha residències d'avis públiques, tampoc. Serveis d'acollida de dia, i gràcies.

-A partir de les 21h, ni trucades, ni rentadores, ni música, ni res de res. Silenci.
(aquest és un con que té el seu cantó pro, evidentment).

He aconseguit escriure 10 cons! Prepareu-vos pel següent article, doncs. Em costarà acabar la llista dels pros!!!

PS: Els cons clàssics: la suposada neutralitat en els conflictes bèl·lics, la implicació del país en els comptes dels nazis, la poca transparència bancària en molts casos, el fet de ser un país per rics.

Bar Cel Ona

2009-10-20T13:57:00.005+02:00

Aquest darrer cap de setmana he fet una escapada llampec a Barcelona. Des d'aquí demano disculpes a tothom a qui no li ho he fet saber; he estat bàsicament a casa amb la família i he pogut gaudir de la companyia d'alguns molt bons amics. A la resta us prometo que hi haurà més escapades; simplement una no dóna a l'abast!

De fet, em sento afortunada de no poder quedar amb tothom amb qui voldria, això vol dir que sou molts i moltes... gràcies per ser-hi sempre! Ara sobretot al correu eletrònic, però també al cap i al cor!!!

M'he retrobat amb Barcelona. I, amb ella, el bullici i el caliu de les seves cafeteries, el cel d'un blau clar enterenyinat (ai! la contaminació...) tot i un sol esplèndid, i el mar, el mar, el mar... com el trobem a faltar, el mar, quan no el tenim a prop!

El resum: piles carregades, energies renovades, cares retrobades i una bona dosi de vitamines per a l'hivern suís!!!

Aquí ja som a tres graus durant el pic del dia!!! No mireu les mínimes nocturnes que us espantareu...

Petons friburguesos!

Foodscapes (Paisatges comestibles)

2009-10-11T16:38:00.008+02:00

Foodscapes (la unió dels mots anglesos 'food' i 'landscapes') és l'últim crit en fotografia. El responsable n'és un anglès de Kent, Carl Warner, al qual feia referència a la meva secció "Als meus prestatges" de fa uns dies.

Aquest innovador fotògraf ens proposa una sèrie d'imatges creades minuciosament i amb tota mena de detalls a partir d'ingredients naturals que ell mateix selecciona acuradament i compra als millors mercats del seu país. Després, dissecciona i prepara els aliments amb una delicadesa extrema per a crear imatges d'una bellesa i una creativitat extraordinàries.

Evidentment, la crítica és fàcil: per què llençar tant de menjar només per a objectius purament artístics? La seva resposta és contundent: ell crea i, amb els fons que recull, patrocina cursos de nutrició a escoles angleses.

L'origen de la seva proposta rau en el fet que cap dels seus quatre fills és amant de les verdures ni de les hortalisses. Així, per convèncer-los de la importància de menjar de manera sana i equilibrada, els va regalar aquest recull d'imatges que ara publica en un llibre amb aquest títol: Foodscapes.

N'hi ha per a tots els gustos, fins i tot per a no vegetarians; amb cansalada, embotit, pa, etc. Això sí, cent per cent natural, tot plegat!

Us en deixo un parell d'exemples i us remeto al link per si en voleu saber més...

http://www.carlwarner.com

(per veure els Foodscapes heu d'anar a la secció 'Print Sales')

Bon profit!

(Thanks, Adam, for the info. Absolutely delicious, as I once told you! Keep contributing ideas, please!)

Parpelles

2009-09-29T19:36:00.004+02:00

Us heu fixat mai molt atentament en les parpelles d'algú? Quan un o una té els ulls tancats, s'entén.

Per mi, les parpelles són la part més perfecta del cos humà. Us semblarà una bestiesa, però comentar les bestieses també ens fa més feliços, de tant en tant, no trobeu?

Quan et mires les parpelles d'algú, no pots dir si són boniques o lletges; són perfectes, senzillament. Estan envoltades d'un entorn privilegiat (pestanyes, celles, pell) i la mirada no es cansa mai de mirar-les.

Les parpelles d'una persona gran evoquen saviesa. Solen estar plenes d'arrugues, són entranyables.

Les parpelles d'un nadó són la bellesa en si mateixa.

Les parpelles d'una persona jove són llises, sinuoses, molt ben dibuixades.

Les parpelles d'un adult destil·len maduresa i serenor.

No ens les mirem gairebé mai, les parpelles. Parlo de parpelles despullades, sense maquillatges.

Les nostres, alhora, no les podem veure mai, almenys no en directe.

En quantes escenes de pel·lícules els primers plans inclouen ulls tancats i, per tant, parpelles? I sempre tan boniques! No importa de qui siguin.

Mireu-vos les parpelles de la gent (mentre dormen, si pot ser). Un nou exercici quotidià que us durà per camins insospitats de benestar...

Tardor

2009-09-23T19:51:00.005+02:00

Mireu-vos la tardor. Segur que ja la teniu ben a prop. A dins i a fora.

A dins la porteu encara mig amagada, com si no volgués acabar de sortir. És la clau que tanca la porta als excessos de l'estiu, la finestra que ens mostra de nou la rutina, el mirall que ens ensenya qui som i què esperem d'aquest hivern proper.

A fora la trobeu a la brisa que refresca cada dia una mica més, a les mil i una combinacions que fa la gent per vestir-se adequadament en uns dies tan canviants, i a les eternes fulles dels arbres. La tardor es podria dir perfectament fulles. És la imatge més reveladora de l'estació.

És melancònica i és renovadora alhora. És un exercici necessari després de les vacances, si les heu gaudit a l'estiu. És un parèntesi abans de l'arribada de l'hivern. I els parèntesi sempre són benvinguts. Els durs ens empenyen cap a endavant encara que no ho vulgem. Els agradables ens carreguen les piles.

La meva tardor serà nova, diferent, poc rutinària. Quan no en tens, també es troba a faltar, la rutina! Però el que sobretot serà la meva tardor és rica en colors i en olors.

Com serà la vostra tardor? M'ho expliqueu?

Pandèmies. Preguntes i respostes.

2009-09-15T12:40:00.007+02:00

Quina és la malaltia que causarà més morts aquesta tardor-hivern? La nova grip A? No, la malària.

Quina és la vacuna que es vendrà més aquest hivern? La de la malària? No, el Tamiflu.

Qui fabrica el Tamiflu? Els laboratoris americans Gilead i els suïssos Roche.

Qui va presidir Gilead ara fa uns anys? Donald Rumsfeld (exsecretari de Defensa nord-americà).

Qui va aprovar una partida pressupostària de molts milions de dòlars per a crear i promocionar el Tamiflu? El govern de George W. Bush (oh, sorpresa!).

Quins efectes secundaris té el Tamiflu? Molts, i greus.

Com es cura la grip nova si un no té problemes de salut paral·lels? Prenent Tamiflu? No, reposant, a casa. I prenent analgèsics ja coneguts i sense efectes secundaris pel dolor.

A qui interessa escampar la paranoia global de la grip nova? Als laboratoris farmacèutics. A les multinacionals. Als polítics i als expolítics implicats. Als mitjans de comunicació.

A qui interessa la malària? A qui interessa la diarrea mortal infantil? A qui interessa tranquil·litzar la població, informar-la degudament i fer-la actuar amb prudència, coherència i serenitat? A qui interessa alertar dels autèntics problemes mundials?

A pocs, a ben pocs, em sembla.

O potser m'equivoco. Potser interessa a molts. A molts dels que, sovint, no tenim ni veu ni vot.

(Gràcies, Berta, pel document il·lustratiu sobre el tema).

Més informació a http://www.youtube.com/watch_popup?v=gKwk8Kq8QXA

Nou del nou del nou

2009-09-08T19:31:00.007+02:00

Bon dia! Pels que ho llegiu avui...us heu mirat la data? Quina gràcia, oi? No sóc gens supersticiosa però hi ha coses que són, si més no, curioses. Per exemple, a les 9 i 9 minuts del vespre d'avui, en Pau Riba fa un concert a Mataró, al número 9 del carrer Nou (justament on hi ha la llibreria Robafaves, per si n'heu sentit a parlar). O sigui: el dia 9 del 9 del 9 fan un concert a les 9 i 9 al número 9 del carrer "nou".

El mateix devia passar l'any passat, traslladant-ho tot al 8 d'agost, i el juliol del 2007, etcètera.

El més trist de tot és que la humanitat s'uneix per celebrar coses així, divertides i entranyables i, en canvi, no som capaços de posar-nos d'acord en allò més essencial.

I ara vindria la pregunta màgica: i què és l'essencial? I jo us contestaria humilment: doncs això, una mica d'humanitat. Que ens en falta, crec, i molta.

Terra mullada

2009-09-03T12:34:00.009+02:00

L'altre dia algú em va preguntar si, vivint a Suïssa, no trobava a faltar el caliu mediterrani. La pregunta sembla senzilla, de fàcil resposta. A mi, però, em va fer pensar. Què és, exactament, el caliu mediterrani? Segur que cadascú en donaria una visió ben diferent. Per mi, el caliu mediterrani és l'escalfor del sol, la llum natural, la brisa suau que es respira a prop del mar i, sobretot, sobretot, el caliu humà. La naturalitat, la proximitat, la facilitat amb què acollim els altres a "casa nostra". És cert; es troba a faltar, això.

Pregunteu-vos ara: quant fa que no passegeu? Quant fa que no sentiu l'olor de terra mullada? Quant fa que no aneu a ritme lent per la vida? Aquí és on jo penso que rau la saviesa del caliu suís. Natura per tot arreu, ritme lent. Cura antiestrès total i absoluta. Olor de net. Olor de terra. Mullada o no.

Tant si es treballa, com si es menja, com si es passeja, com si es comparteix un cafè; el ritme és un altre. És igual que us trobeu enmig d'una ciutat petita però atapeïda com ara Berna, o en un poblet recòndit com Rotkreuz, o fins i tot si us trobeu a la tan "avorrida" Fribourg (com me l'havien descrit tantes vegades abans d'arribar-hi), gaudireu del ritme. I això, per mi, també és caliu.

Llocs no típics ni tòpics especialment recomanats per a una cura antiestrès (tant és si disposeu d'hores, de dies o de setmanes): Schwarzsee (27 km de Fribourg), vall d'Emmental (60 km de Fribourg), Montreux (80 km), pobles del cantó de Zug (150 km).

Qui s'hi apunta?

Prestatges?

2009-09-01T09:00:00.001+02:00

Una vegada, en una classe de francès del millor 4t d'ESO que he tingut mai, vam jugar al retrat xinès per practicar el condicional. El retrat xinès és un joc oral que consisteix a definir una persona per mitjà de comparacions amb altres categories no humanes. Per exemple: "Si fos un animal seria ...". Un dels alumnes em va triar a mi i, per descriure'm, quan va algú li va preguntar què seria jo si fos un moble, ell va respondre: "Si fos un moble, seria un prestatge molt ben ordenat". Automàticament, la resta de la classe va exclamar: "La Montse, la Montse".
Potser sí. En general sóc ordenada, ho reconec, però també puc ser molt caòtica, quan m'hi poso.
Potser, ben mirat, tots som una mica com un prestatge: tenim els nostres alts i els nostres baixos, som més o menys profunds i contenim moltes coses; algunes a primera fila i, d'altres, una mica més amagades.
A partir d'avui, el dia en què faig 32 anys, us convido a fer una ullada als meus prestatges. Als meus prestatges més personals. Hi trobareu una mica de tot, perquè pugueu triar i remenar com si fóssiu en una llibreria o en una biblioteca. Aquest bloc és la meva oportunitat d'ordenar-me una mica per dins, mentre vosaltres, quan vulgueu i si voleu, us ho mireu des de fora. Deixeu-hi els vostres comentaris per anar omplint aquests prestatges! Benvinguts i... bona lectura!